La primera gran nit de Gerard Moreno

Nosaltres li dèiem, li continuem dient, Geri. Fa uns anys, el futbolista del Vila-real CF Gerard Moreno era un més. Un company, un amic. Un esquerrà amb un turmell fora de sèrie que sempre trobava la manera de sortir airós del regateig i endur-se la pilota, o col·locar-la a la xarxa si li queia prop de la porteria. Un paio somrient que sempre tenia una imitació o una broma a mà, i que només es posava seriós quan trepitjava el camp. També un competidor nat a qui poques vegades es va veure perdre un partit del que fos, rival temible en el tennis de taula, capaç de qualsevol estratagema per liquidar-te fins i tot al parxís. Un noi senzill, treballador, humil que abans d'afrontar la seva primera final en el futbol professional, aquesta nit contra el Manchester United per la conquesta de l'Europa League, apareix a l'altra banda del telèfon per rememorar la vegada en què es va estrenar aixecant un títol davant de les càmeres de televisió. Quan només tenia 12 anys i compartia vestidor, entre d'altres, amb qui escriu aquestes línies.

Aquest aleví del RCD Espanyol de Barcelona, del qual vam formar part, va ser el primer representant perico a guanyar la Lliga Promises Santander, l'única competició que enfronta els planters de tots els clubs de la Lliga Santander. També el primer equip que va repetir victòria en la seva edició internacional, que acostuma a celebrar-se pocs mesos després. El 2004 van desfilar davant de les càmeres de Movistar + noms del nivell de Portu (Reial Societat), Pablo Sarabia (PSG), Dani Carvajal (Reial Madrid), Borja Bastón (CD Leganés) i el d'un Moreno que als 29 anys ha obtingut el trofeu Telmo Zarra per segon any consecutiu, distinció a l'ariet espanyol amb més gols en la màxima categoria.

“Ho recordo amb molt d'afecte. No havíem viatjat mai amb avió ni coincidit amb tots els clubs capdavanters alhora. Impressionava. Abans de la final, [l'expresident del Govern] Zapatero ens va fer una xerrada. Feia la sensació de futbol gran”, explica el davanter sobre un triomf amb un regust, com el del primer petó, que no s'oblida. “A mi em va marcar moltíssim, crec que com a tots”.

Com si fossin uns campaments, en sortir triomfants després del 3-0 contra el Reial Múrcia a Brunete, la localitat madrilenya on se solia disputar un torneig que aquest any acolliran les instal·lacions del Vila-real CF, esperaven els pares a la porta amb les faccions estovades per l'emoció. De retorn a Barcelona, fins i tot algun periodista es va apropar a l'aeroport i al cap d'uns mesos, amb el trofeu en l'edició internacional també sota el braç, l'equip va trepitjar la gespa de l'estadi de Montjuïc per oferir la corona davant de milers de persones en la prèvia d'un partit del primer equip de l'Espanyol. Tot un somni per a un grup de nanos que, això sí, també va gaudir de l'estiu a Disneyland Paris.

En aquells dies el set groguet ni tan sols s'imaginava l'èxit que viu ara: des d'entrevistes en programes de gran audiència, com La Resistencia, al debut amb la selecció absoluta. “En aquella època no pensava si hi arribaria o no. Crec que vaig començar a pensar a ser professional més tard, quan vaig fitxar de juvenil pel Vila-real. Però llavors jugava per divertir-me. Érem uns nens”.

Nens que feien coses de nens, com inventar cançons per a cada membre del planter per cantar-les una vegada i una altra a l'autobús o quedar-se fins a altes hores de la matinada jugant als videojocs. Però també nens que feien d'adults, en sentir la pressió de guanyar cada cap de setmana o esperar un taxi a la porta de l'escola gairebé cada tarda per anar a entrenar-se i tornar a casa ben entrada la nit, amb el temps just per sopar, triar entre fer deures o xatejar al Messenger i anar al llit. Fins i tot de vegades respondre a les preguntes d'un periodista en televisió, una faceta en la qual el Geri ja es veia que en sabia.

–Recordes quan vas deixar de pedra Sergio Sánchez [periodista a peu de camp a Movistar+] dient-li que volíem anar al Carib amb el viatge que ens van prometre per guanyar l'internacional?

–[Riu.] Sí, sí, és clar. Fa poc em van enviar el vídeo uns amics i vam estar rient una bona estona.

Per a algú a qui de petit equiparaven a un Raúl Tamudo, que ell va poder abraçar mentre era aplegapilotes (i amb el qual coincidiria anys més tard a la primera plantilla perica), les coses no han canviat tant des de llavors. Moreno segueix amb la mateixa noia que va conèixer en l'adolescència, ara ja estan casats i tenen dues nenes, i el Chescu, el seu pare, que va arribar a jugar a la Tercera Divisió amb el filial del FC Barcelona, continua sent el seu principal confident, el primer amb qui parla quan surt de la dutxa. Encara que no sigui ja des del seient de copilot d'un cotxe que agafava la carretera de tornada a Santa Perpètua, a uns 20 quilòmetres de Barcelona, sinó moltes vegades per telèfon.

L'única cosa que definitivament sí que ha deixat enrere són aquests nervis que de vegades l'envaïen en la prèvia dels partits, malgrat la major responsabilitat i exigència que implica estar entre els millors. “Hi havia vegades que ni tan sols volia que em parlessin quan anava camí del camp. Ara, per sort, això ja ha canviat”, explica.

L'estrella en la qual se centraran les mirades dels joves que aquest any participin a la Lliga Promises Santander continua tenint molt present aquest temps passat en el qual, explica, va ser “molt feliç”. Una època més nítida des que fa uns mesos es va crear un grup de WhatsApp que reuneix tots els antics companys. Tant els que com Enric Saborit, Jordi Amat o Álex Gallar estan o van passar per clubs de la Lliga Santander i la Lliga SmartBank, com altres que ara són professors, gerents o periodistes. Després que el futbol obrís un abisme entre la vida dels uns i els altres, hi ha a l'agenda la promesa que un dinar ens torni a aplegar al voltant d'una taula quan la pandèmia amaini. Per no oblidar aquesta primera gran nit i per recuperar una amistat que va sorgir amb la pilota entre els peus.