És llegenda

Els monstres són els altres: com al conte de Pu Songling en què l’heroi desembarca a l’Illa dels Monstres i, passejant pel port, queda sorprès en descobrir que els illencs són horribles (set ulls, banyes, berrugues verdes), però encara queda més sorprès en descobrir que els monstres fugen espantats quan se’l troben perquè el consideren una aberració... La novel·la més coneguda de Richard Matheson (1926-2013) enfronta el seu protagonista a aquesta mateixa revelació: els monstres sempre son els altres.

A Soc llegenda (1954), Robert Neville ha sobreviscut a una pandèmia que, catastròficament, ha delmat la població humana i ha deixat la terra sembrada de cadàvers. Cadàvers animats, violents i humans en aparença, malgrat que no toleren el sol i xuclen la sang de les seves víctimes... Neville malviu en una casa suburbial que ha d’anar reforçant amb taulons perquè cada nit (a plena llum, l’amenaça escampa) els monstres s’hi congreguen per atacar-lo. En aquest món hostil busca consol com pot. Recorre al mam i, en els moments lúcids, a l’estudi de la ciència: vol descobrir el funcionament del bacteri que ha des-encadenat la pesta. D’on sorgeix la malaltia? Té remei? Com és que els infectats avorreixen l’all i la creu cristiana? Neville vol entendre i no pot. Un motiu més de patiment a banda de la solitud, que comença a passar-li factura. Matheson va repetir que el tema recurrent de la seva obra és “l’individu aïllat que tracta de sobreviure en un món amenaçador” i l’heroi de Soc llegenda no n’és una excepció; mata les hores tot sol en un territori que ara pertany als monstres.

Si els altres (si els monstres) són vampirs, zombis o granotots sorgits de l’oceà no té cap mena d’importància, ni en aquesta obra ni en tantes altres del gènere fantàstic. Al cap i a la fi, es tracta de reflectir la por de l’altre, l’aversió als qui són diferents. En el cas de Soc llegenda, el que realment ens preocupa és que és una narració d’un últim-home-sobre-la-Terra i que aquesta mala sensació de viure a les acaballes d’un món i ser el darrer individu de la teva espècie se’ns transmet a la perfecció. Llegim inquiets. Matheson sap inquietar-nos. Va ser un dels grans renovadors del terror (abans que Stephen King, abans que Thomas Ligotti, abans que Mariana Enríquez): l’autor va fer-nos el favor de recuperar per a la contemporaneïtat els vampirs i les cases encantades, tot combinant-los amb elements rutinaris que fins aleshores ens havien semblat inofensius; els supermercats, els camions, els grills, els botons...

El cinema ha intentat de recrear Soc llegenda (la darrera vegada amb Will Smith de protagonista) i no li ha fet justícia. El mateix passa amb el disseny de les cobertes, que insinuen que és una més entre tantes novel·les barates de poca qualitat. El cert és que Soc llegenda és una narració perfecta, ajustada a la trama, als seus cops d’efecte i al seu desesper profund. Destaca entre els llibres del seu gènere. Si és que té un gènere clar: se’ns presenta com una ficció apocalíptica de zombis, a la vegada que reinventa el relat vampíric i, com que no es tracta d’un simple relat de supervivència, desemboca en una il·luminació filosòfica sobre (tesi 1) el paper dels herois i de la seva contrafigura, els monstres; sobre (tesi 2) la repulsa dels qui són diferents, i (tesi 3, qui vulgui entendre-ho així) sobre l’efecte de les majories socials en els grups minoritaris.