“És un pas de gegant, és obrir portes per a la dona, per a les nenes”

“Passa-t'ho bé, Meli”, va cridar Alexia Putellas. “Meli, t'ho mereixes”, s'hi va sumar eufòrica Jenni Hermoso. La capitana i la golejadora del Barça, ja a la graderia després d'haver estat substituïdes, animaven Melanie Serrano. La sevillana, de 31 anys, va debutar en el primer equip del Barça la temporada 2004-2005. Va viure tota la transformació. El despertar amb Natalia Astrain, la professionalització amb Xavi Llorens i la conquesta d'Europa amb Lluís Cortés. Serrano ha passat d'estudiar durant el dia, treballar a la tarda i entrenar-se a la nit, a viure únicament i exclusivament del futbol. “Com que l'entrenament acabava després de les 10 de la nit, de vegades havia de marxar abans per arribar a agafar el tren. Em perdia la part més divertida dels entrenaments, els partidets entre nosaltres”, recordava Serrano. Algunes nits, les llargues, es quedava adormida al tren fins que la despertava una veu amiga. Avui, disset temporades després, aquesta nena que li va demanar a la seva mare que la portés a jugar a futbol per integrar-se en la seva nova vida a Barcelona, és campiona de la Champions.

Melanie Serrano ha estat present en tots els títols del Barça, que abans del triomf d'ahir ja tenia la vitrina més poblada del futbol espanyol: sis Lligues, set Copes de la Reina, una Supercopa d'Espanya i 10 Copes de Catalunya. Ara hi ha sumat la copa més desitjada, per la seva importància i per la seva força simbòlica. “Això és molt més que un somni”, deia Serrano abans del partit. “Em fa pena per les que no hi poden ser, recordo totes les jugadores que han passat pel Barça, es mereixen la Copa. Em sento molt afortunada. Hem estat ambicioses”, va subratllar després que Vicky Losada aixequés la Copa d'Europa davant del president del club, Joan Laporta, i el president de la UEFA, Aleksander Ceferin. “Recordo Ràfols, Luz García, Sonia Bermúdez, les pioneres. Les que van començar; nosaltres hem recollit la feina”, va afegir la Mariona.

“Encara no m'ho crec. Una alegria per a tots els culers. L'equip no té sostre; no ha estat el nostre millor partit. No es tracta de guanyar, sinó de com volem guanyar. El nostre estil no es pot igualar”, va exposar Losada. Ella, suplent a Göteborg, va aixecar la primera Champions igual que el 1992 ho va fer Alexanco, que també va començar la final de Wembley des de la banqueta. Alexanco i Losada són els dos primers a alçar el trofeu per al Barça, l'únic club que pot presumir d'haver conquerit la Champions amb l'equip femení i el masculí. Com a Londres, el Barça també va jugar amb la samarreta del segon equipament i es va posar la blaugrana per a la celebració.

“Una bogeria, una recompensa al que hem viscut i a la feina que fem. Ha estat dur”, va explicar Mapi León. “No tinc paraules, estic súper orgullosa. Són molts anys, molt de temps, moltes persones treballant. Un somni fet realitat i que quedarà per sempre. És un moment únic”, s'hi va sumar Aitana Bonmatí, triada millor jugadora de la final. “És increïble, molt emocionant, estem flipant. Veníem a guanyar, a competir. Representa la feina de molts anys”, va completar Patri Guijarro.

L'esforç ha durat tota la temporada. La final, però, es va resoldre amb relativa comoditat, impossible de visualitzar per a les blaugrana. “La sort del campió, ens hem dit quan hem marcat al segon 40. En dos anys l'equip ha fet un canvi bestial. Ens ho mereixem. Tant de bo sigui la primera de més”, va desitjar Mariona Caldentey. “No m'imaginava aquest partit. Hem sabut marcar diferències i defensar. Ja veuràs la que liarem”, va sostenir Mapi León. L'equip va tornar de matinada i celebrarà la Champions dimecres a l'estadi Johan Cruyff a les 20.30. “Tornem amb el xàrter. Ara toca celebrar-ho amb l'afició al Johan. Al final, hem obert moltes portes a les nenes, no és només guanyar, també és creure-hi. La gent no se n'adona, però és un pas de gegant, és obrir portes per a la dona, per a les nenes. Ara es pot somiar amb guanyar la Champions, jo només ho he pogut fer des de fa dos anys”, va destacar Vicky Losada. “Ha guanyat el futbol espanyol. Espero que s'adonin que hem rebentat la porta on feia tant de temps que trucàvem. Perquè apostin per nosaltres: pel futbol femení”, va sumar Guijarro. I va rematar Alexia Putellas: “Això acaba de començar”.

Lluís Cortés: “Ara toca seguir”

El 2019, abans de la primera final de Champions a Budapest contra l'Olympique de Lió, l'equip tècnic dirigit per Lluís Cortés va preparar un vídeo de motivació per a les seves jugadores. Li va passar, malgrat tot, una cosa similar al que li havia passat al masculí de Pep Guardiola a Roma 2009: va ser massa emocional. El resultat, no obstant això, va ser el contrari: el que Messi i companyia van poder resoldre a la Ciutat Eterna, Putellas i el seu grup no ho van aconseguir davant del quadre francès, vencedor per 1-4. Aquest diumenge, el cos tècnic ho tenia clar: res d'imatges alienes al futbol. Esmorzar, relaxació muscular al vell camp d'Ullevi, una mica de jocs per unir el grup i distracció per finalitzar amb la xerrada. L'estratègia va sortir a la perfecció. El Barça va saltar al camp en flames a Göteborg.

“Després del que ens va passar a nosaltres a Budapest, em vaig sentir identificat amb el Chelsea”, va subratllar Lluís Cortés, de 34 anys, que ja suma dos finals de Champions. El tècnic estava tranquil abans del partit. “Ja tenim tota la feina feta, ara només cal esperar”, deia. La mateixa calma que va tenir per reflexionar sobre el partit. “Quan has vist molt de futbol i veus que el primer gol arriba al segon 40 penses: ‘Guanyarem, ho tenim tot a favor”, va afegir el preparador blaugrana. I va analitzar el duel contra el Chelsea. “Si fèiem el joc que volíem, amb intensitat i ambició, sabíem que podíem guanyar. Ara ens equivocaríem si penséssim que ja està. Ja arribem; ara toca seguir, mantenir-se, perseverar, dignificar la secció”.

La feina la va iniciar Xavi Llorens, el tècnic que va passar d'entrenar Messi a la Masia a reformular l'equip femení durant 11 temporades —va arribar a la semifinal de la Champions el 2017—, present a Göteborg: “Fa dos anys vaig dir que guanyaríem”.