Guillem Albà: “El ‘clown’ és riure, les ganes de viure, la meva bandera”

“Fer de la vida un joc”. Aquest és el missatge que llança Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, 1985) a Jaleiu, el seu potent espectacle amb sis músics de La Marabunta, que va estrenar a Temporada Alta i que ara omple cada dimarts (fins al 18 de maig) de bones vibracions el Teatre Victòria del Mago Pop. A més, Albà presenta, també setmanalment des del teatre Principal de Vilanova, el programa d'entreteniment Celebrem, a TV3; dirigeix, amb el seu amic i també pallasso Joan Arqué, Canto jo i la muntanya balla, que acaba d'abaixar el teló al teatre de la Biblioteca de Catalunya i que a la tardor ja té una infinitat de bolos programats; i continua amb més bolos, els de les seves obres La Marabunta i Calma. Obres diferents, llenguatges diferents, formats diferents, però una mateixa ànima, la del pallasso. “En els meus espectacles propis sempre hi ha el clown, que és la meva bandera, el riure, les ganes de viure”, diu Albà.

Más información

Deixar-se habitar, ara que no ens podem tocar

El conte somiat de Love of Lesbian

Tribut de riure per a un pallasso mort

I aquesta bandera la trobem tant a Jaleiu, que és una explosió escènica, com en altres propostes, més poètiques, oníriques, com Calma, o Pluja, amb Clara Peya, o el que va dirigir amb Love of Lesbian (Miralls i miratges), fins i tot amb Canto jo… “El problema són les etiquetes”, es queixa l'actor. “Al principi feia espectacles en els quals el més important era el riure [Sketchofrenia, per exemple, dirigit per Jango Edwards]. Quan vaig afegir-hi la poesia o les marionetes, els programadors em preguntaven que què estava fent, que jo m'havia de dedicar a fer riure. Però sempre he tingut ganes de provar coses. Però compte: el pallasso té aquesta doble versió, la poètica i la de fer riure. Jo sempre he mantingut el somriure”. Però a Albà no el preocupa gens: “És cosa de programadors o de crítics, perquè el públic es deixa endur. Gent que havia vist La Marabunta i ve a veure Pluja diu que no s'ho esperava, però es deixa endur. Amb allò dels Lesbian, és clar, em va conèixer gent que potser no havia anat al teatre. I segur que gent que veu Jaleiu voldrà anar a veure el Canto jo…”.

Per a Albà, és important aconseguir que l'espectador (“els adults, sobretot, que són els més complicats”) prioritzin l'emoció a la raó. Ve del seu esperit de pallasso. “Està molt bé que les coses entrin pel cap, a través del text, perquè és molt directe”, reconeix. “Però traient-li text, deixant pas als elements visuals, a les marionetes, a la poètica, a la música, la cosa deixa de ser cerebral i t'entra per l'emoció, pels porus. És tornar a ser nens. Intentar entrar pel cor i arribar a la raó, a la ment”.

L'adaptació de la novel·la d'Irene Solà ha estat un dels èxits de la temporada teatral, cosa que a Albà no l'ha sorprès del tot: “Soc l'únic que diu que ja s'ho esperava”, diu, categòric. “Tant, potser no, però estava convençut que funcionaria: teníem un equip que és l'hòstia, la producció de La Perla 29, la dramatúrgia de Clàudia Cedó, la música de Judit Neddermann… No podia sortir malament!”. Ara a Albà li queda pendent enfrontar-se a Alessandro Baricco, de qui s'ha plantejat portar a l'escenari alguna de les seves novel·les: “Ho veia tan difícil, els drets, era un escriptor de fora... A Irene Solà la vaig contactar per Instagram, mira. I la bola es va fer gran. I resulta que era la mateixa editorial de Baricco!”, recorda.

Vaig aprendre del meu mestre, Jango Edwards, que si no arrisques és comèdia, no és clown

El còmic nord-americà Jerry Seinfeld, recorda Albà, va dir que la comèdia s'ha de fer amb presses. No és que l'obra d'Albà s'hagi fet a correcuita, ni de bon tros, però sí que té aquesta urgència, aquesta rapidesa, aquesta autenticitat a la qual es referia Seinfeld: “Si t'ho penses molt, la comèdia perd espontaneïtat, aquesta força”, diu el clown de Vilanova, que s'explica: “Evidentment, això depèn de moltes altres coses, perquè quan fa vuit anys que fas La Marabunta, has de ser espontani igual. Quan és massa pija la comèdia? Quan hi ha massa diners ja no em fa tanta gràcia, perquè ha de tenir un punt cutre: el jovenet Frankenstein duu una gepa cutre, un coixí a l'esquena; si li haguessin construït una gepa perfecta amb maquillatge, ja no faria tanta gràcia. Vull dir que, de vegades, tenir massa diners fa que la comèdia sigui pija i perdi autenticitat”.

L'espectacle La Marabunta, que “era una mica més punki que Jaleiu, tot i que són els mateixos músics”, es feia també al carrer, cosa que, de moment, no passarà amb Jaleiu: “Aquí hi ha detalls tècnics que, sense arribar a ser pijos!, no es poden portar al carrer”, explica. “He collat els músics perquè es deixin endur i s'involucrin en la història, això és guai, són músics tan bons que podrien estar-se simplement aquí calladets, però han acceptat barrejar coses i fan de clown”.

Tot això ve a ser improvisació, i Albà n'és un ferm defensor: “A La Marabunta [que fa vuit anys que està de gira] ja trenco per on puc, per no avorrir-me. A Jaleiu vaig forçant la màquina per trencar-ho al màxim, però encara estic seguint massa el guió (que he fet jo mateix, és clar!). Crec que la improvisació no hi pot faltar perquè això és el clown: ha de ser anàrquica i assumir risc. Ho vaig aprendre del meu mestre, Jango Edwards, si no arrisques és comèdia, no és clown”.

“Fer de la vida un joc”, aquest és el missatge. Carpe diem. “A mi em va bé recordar-ho. M'ho vaig creient cada vegada més. Com a pallasso confio en moltes coses, potser molt idealistes, molt utòpiques, com el que deia Chaplin, que riure serveix per demostrar que tots som iguals. M'agrada militar aquí; de vegades em cagaria en tothom i entraria molt més a sac”.

Celebrem, en canvi, és tele encara que concebuda des d'un teatre. “És el primer projecte propi per a la tele”, explica, encara que ja ha participat en altres programes. “En cinc anys ho havíem intentat alguna vegada. I quan ens vam trobar que els teatres tancaven, vam pensar que era el moment de tornar a intentar vendre el programa a TV3. I al final va sortir”. És diferent l'energia que transmet la televisió. “Si hi poso la mateixa energia que al teatre, saturaré el teleespectador, preguntarà què fa aquest tio aquí saltant i suant. És un altre llenguatge, i cal assumir-ho, igual que a la ràdio [on col·labora al programa Islàndia, de RAC1, amb Albert Om]”.

A l'estiu, Guillem Albà, per primera vegada en molts anys, pararà. És un privilegi? “A veure, no per sortir a la tele estàs més amunt o és més interessant el que fas”, argumenta. “Fa molt de temps que pico pedra i ha arribat el moment de portar a la pràctica el que reclamo als espectacles, a Calma, sobretot [que va de les presses]: parar, prendre'm una copa de vi mirant al mar, desconnectar, viure, passar-m'ho bé. Tot és una bola de neu que s'ha anat fent gran... Recordo quan vaig trucar al Temporada Alta i van passar de mi, és clar. Havia de picar molta pedra encara”.