La visibilitat del redactor de taula

Ja no puc més amb el timbre de baix i encara menys amb el telèfon, habilitat per a les trucades dels qui encara funcionen sense mòbil, després que m’hagi derrotat el trepant, tots plegats confabulats per alterar la lectura atenta que exigeix el llibre Futbol i negoci, el camí de la gespa al monopoli (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), de Marc Menchén. La cartera i diversos missatgers toquen el timbre cada matí per un paquet, o simplement perquè saben que sempre estic disposat a obrir la porta, i es repeteixen les trucades d’operadors i anònims a la línia fixa alhora que augmenten sense parar les obres a diferents pisos de l’edifici des de l’expansió de la covid-19.

Un amic que es dedica al negoci immobiliari m’adverteix que amb la pandèmia han augmentat les reformes a Barcelona. Hi ha qui se sent presoner del despatx i necessita guanyar metres a l’habitació de matrimoni, també n’hi ha que pretenen ampliar la sala i comprar una televisió més gran per veure millor les seves sèries preferides, i són molts els qui necessiten tirar parets que funcionen com barrots d’una presó, massa familiaritzats amb un lloc de reclusió, amb ganes de canviar d’aires per vèncer la sensibilitat i també la irritabilitat que ha generat el virus des del març del 2020.

Jo necessito fugir perquè amb prou feines tinc terrassa, m’encanta trepitjar el carrer i poques coses em venen més de gust que tornar a la redacció del carrer Casp, més familiar que la del Consell de Cent i naturalment menys entranyable que la de la Zona Franca. Hi va haver un temps en què el diari era l’expressió d’un treball col·lectiu en cadena, que implicava periodistes, administratius, impressors i distribuïdors, quan el model de producció, de negoci i de consum anaven en la mateixa direcció i la gent no anava a la redacció sinó al diari, un punt de trobada per a tots els qui sentíem llavors que formàvem part d’El País de la Zona Franca.

Tot i que els espais comuns perden terreny contínuament pel culte a l’individualisme i el teletreball s’imposa a la presencialitat, la raó social d’alguns veterans continua sent la taula de redacció i la secció, de manera que continuen arribant llibres i cartes –fins i tot algun obsequi de tant en tant– al teu nom a Casp 6. Tinc la sort que són molts els que es recorden de mi, també un lector que em retreu de manera molt educada i amb lletra cal·ligràfica els meus desajustos amb la preposició de i la conjunció que en castellà, i m’insta a corregir-me amb un “haga el favor, señor Besa”.

A diferència de les xarxes socials, un espai en què les bones paraules es barregen amb els pitjors insults, les queixes per escrit dels subscriptors acostumen a ser raonables, almenys en el cas del disgustat remitent de Saragossa. La carta m’evoca aquells temps en què no només havíem de treure notícies, sinó que quan es publicaven no podien tenir faltes d’ortografia ni errors de sintaxi després de passar pels editors que corregien els textos i també retallaven els atacs d’importància dels cronistes, especialment els d’esports, que sempre donen molt de joc, sobretot si competeix el Barça.

Molts dels serveis imprescindibles per a l’acabat dels diaris han desaparegut, s’han externalitzat o han passat a ser responsabilitat de la secció o fins i tot de l’autogestió i del corrector automàtic, un risc per als qui encara creuen que un periodista no pot cometre errors i ser intel·ligible amb independència de si treballa a La Vanguardia, El Periódico, l’Ara o El País. La figura de l’editor donava seguretat i confiança, alhora que t’obligava a millorar, a no reincidir en l’error perquè no t'ho recriminessin, tret que l’interlocutor fos Robert Álvarez Álvarez, l’àngel de la guarda de la secció d’esports de Barcelona.

El Robert prefereix escoltar que parlar, difícilment es distreu, no s’aixeca mai de la cadira i és tan sofert com rigorós, una assegurança de vida per als reporters que no paren quiets i deixen anar els textos sense quadrar; per als estudiants de pràctiques que volen aprendre i per als qui necessiten desaprendre; i per als caps que van i venen, passegen amb les visites o se’n van de tertúlia, s’absenten amb qualsevol excusa per acabar sempre al Camp Nou. Tots els articles surten millorats després de passar per les seves mans, igual de respectuós amb el llibre d’estil del diari que amb el de l’autor, fins i tot quan es tracta de col·laboradors il·lustres d’El País.

No en deixa passar ni una, com correspon al redactor de taula per excel·lència, i les pàgines flueixen, quadren amb publicitat i sense, com demana l’empresa, surten impecables i es tanquen a l’hora que toca, per sort de la secció i del diari, per la mateixa raó que el web funciona com un rellotge si depèn del Robert. Tot i que de tarannà auster, és molt generós amb els seus companys, un certificat de garantia i el millor antídot davant de la grandiloqüència esportiva pel seu caràcter escèptic i descregut, fins i tot en les disciplines que són competència seva: el bàsquet, l’NBA, els esports olímpics i els que no són de ningú i de vegades exigeixen un tractament informatiu; res no se li escapa ni és impossible per al Robert.

Potser perquè s’ha desviscut pels altres, li faltava temps per gaudir d’ell mateix i del seu temari, fins que va arribar la pandèmia i ha destacat amb els seus reportatges i entrevistes sobre la sèrie de Michael Jordan, la resurrecció de Charles Thomas, les pioneres de l’esport i múltiples històries reveladores per als qui vivim de la competició i, per tant, de la prèvia, del partit i de la ressaca de la Lliga i de la Champions. El Robert va treure l’agenda de contactes i va recórrer a la seva capacitat enciclopèdica per oferir una lliçó de periodisme, aplaudit pels seus companys, que hem passat d’estimar-lo a admirar-lo, ídol d’El País.

Tot i que per a nosaltres és incomparable, company de viatge professional de tota la vida, segur que en les diferents seccions de cada diari hi ha un Robert, professionals solidaris en els bons temps i figures a la força pel tancament de les redaccions a causa de la covid-19. La seva és una taula ordenada i sòbria, sense concessions i que contrasta amb les de Jacinto Antón i Carles Geli, aparatoses i desbordades pels llibres, un caos que té la seva lògica si pensem en la seva excel·lent i prolífica producció periodística i pertinença a la secció cultura, rematada per José Ángel Montañés, autor d’El niño secreto de los Dalí (Rocaeditorial). Jo també he tingut sort i he rebut llibres com El dia que vaig marxar (Univers Llibres), d’Albert Om.

Admiro l’Albert perquè va ser capaç precisament de marxar, de Taradell i després de Barcelona, per anar primer a Londres i més tard a París, i no quedar-se a mig camí com jo, sempre tant mort de por que necessito la companyia de la redacció, amb un soroll que és tan absorbent com insuportable em resulta el de casa meva; impossible concentrar-se amb el trepant, el telèfon, el timbre i les obres. Potser demà m’agafa per trucar també als paletes mentre vaig camí de Casp 6.