Rocío Carrasco, Miguel Bosé i la torna

Rocío Carrasco i Miguel Bosé han estat protagonistes de singulars esdeveniments televisius. De fet, la primera encara ho és i ho serà mentre l’habilitat hiperbòlica de Telecinco no s’espatlli i cometi un error greu.

En el cas de Carrasco, tot va començar amb el primer capítol d’un mal anomenat documental (un monòleg conduït, guionitzat?, per discretes preguntes en off que li fan de crosses). Allí, després d’anys de silenci i amb molta saviesa narrativa, denunciava una vida matrimonial d’assetjament i subjugació, una tirania per part del seu marit, David Flores. Aquella nit, dones molt significades van solidaritzar-se amb Carrasco. I amb tota la raó.

Telecinco va acomiadar llavors, tardanament, Flores dels seus programes, decisió hipòcrita, perquè des de feia temps coneixia els continguts del treball. A més, a la tertúlia que embolica el documental hi ha incorporat personatges sense antecedents, o menors, en la sopa rosa. I també ha anat desplegant veus enemigues en programes adjacents. La dona de Flores és concursant de Supervivientes; el seu oncle Amador Mohedado, Alessandro Lecquio i Rocío Flores són convidats d’Ana Rosa... Un assumpte tractat amb insistència és la negativa de Carrasco a despenjar el telèfon a la seva filla, Rocío Flores. Tot i que una psicòloga va argumentar bé els fonaments d’aquesta conducta i la freqüència que presenta en un programa de l’emissora, l’assumpte fa pujar la magnitud de la calamitat per a profit de Telecinco i dels mitjans que amb fervor segueixen la batussa. Per exemple, portada de Lecturas: “La súplica de Rocío Flores: ‘Mamá, llámanos’”. I les intervencions dels familiars enrabiats serveixen per justificar una entrevista en directe a Carrasco, al marge de la sèrie, que alimenta el carrusel (32,5 de share!). A qui li toca ara la torna? Diumenge tallaven molta tela especulant sobre la causa, o causant, del brot psicòtic d’una membre de la penya. La dilatació comercial del drama, on s’hi veuen moltes dones, pot desdibuixar la crua denúncia i tenir resultats destructius.

No té gaire sentit dedicar-ne una a parlar de la covid amb un representant del deliri negacionista

L’altre cas, de dimensions més modestes, és el de Bosé. Jordi Évole el va entrevistar en dues sessions. No té gaire sentit dedicar-ne una a parlar de la covid amb un representant del deliri negacionista si no hi ha rèplica documentada, i Bosé es va negar que li fos presentada. El màxim argument en contra era la manifestada incredulitat i distància d’Évole i les magnituds de la gesticulació del convidat. Malgrat tot, Bosé no va quedar content. Ja es veia durant la xerrada que, posteriorment, va considerar un bullying del periodista.

Però Bosé va trobar un amable refugi al seu malestar en un amic. Carlos Fuentes, de Teve.cat, el va entrevistar al cap d’uns dies. Un enorme èxit per a una emissora, ara per ara, petita. Hi va ser molt ben rebut i tractat, com acostuma a fer Fuentes. Una entrevista per impugnar-ne una d’anterior, un retoc vicari. El mateix presentador li va donar peu per a algunes metàfores sobre la d’Évole (“era una batalla”) i Bosé va exposar sense entrebancs idees que, va dir, no havia pogut “esgrimir” al programa d’Évole. El leitmotiv va ser el previsible: la vacuna com a agent eugenèsic que va minant l’espècie. Fuentes va sostenir un concepte de “respecte mutu” que sembla impedir la controvèrsia i el va acomiadar amb un “gràcies per explicar-te sobre aquest conflicte que té la societat tan important”. Bosé ja tenia la torna.

Òbviament, la història d’aquestes entrevistes no s’acaba aquí. Dissabte, Sábado Deluxe convidava l’exsogra de Bosé, contentíssima de ser-hi, com va dir, pel pagament que comportava. És l’exploració de l’agenda Bosé. Potser en surt un nou festival.