Calorassa i trencaclosques

De vegades s’intueixen els jocs favorits d’un escriptor/a estenent la varietat de les seves cartes. Aquí van, per exemple, dotze títols de La Calòrica, que ha estrenat en sales amb molt antifaç, com un encreuament entre Judex i Fantomes. Vegem la plurimetàfora parlant per si mateixa: Isabel I Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina (2010); Ekstraordinarny (2012); L’Editto Bulgaro (2012); La nau dels bojos (2013); Bluff (2014); El triomf de la fonètica (2014-15); Sobre el fenomen de les feines de merda (2015); El profeta (2016); Rubik (2017); Fairfly (2017); Els ocells (2018). I la més recent: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (2021).

Aquí hi ha molts estils, molts gèneres, molt de trencaclosques. Això vol dir ―o ho intenta― que no és gens fàcil explicar-la. A veure com me la meravellaria jo. Exemple: quan la senyora Martí fa una comparació entre moviments ecològics juvenils i l’Holocaust, es tracta d’una gràcia o maleïda la gràcia que fa? Prefereixo continuar amb allò de les plurimetàfores, que s’estén en la multiencarnació autoral (i actoral, com veurem tot seguit).

1) De què parlem és un text entre el brillant i el caòtic (segons ens agafi la tarda), amb aire de caos veïnal, escrit per Joan Yago i dirigit (amb el mateix lluïment) per Israel Solà.

2) Metàfora bis: podria ser un mà a mà entre Dario Fo i el Vázquez Montalbán més esbojarrat: neorealista i sàtira futurista amb unes gotes d’àcid aristofànic. També li escau, com a postres, una ensucrada a l’estil de Jacques Rivette. Ja en té, però li’n falta més.

Más información

Primavera teatral a Barcelona

El primer paradís fiscal de la història, on fins i tot els déus pagaven aranzels

La Calòrica porta la crisi climàtica i el seu propi vàter al TNC

3) De què parlem és l’entrada de La Calòrica per la porta gran al Teatre Nacional de Catalunya, encara que l’anomenin Sala Petita: bonica paràbola, que s’ha marcat un ple a vessar nit a nit. I es marcarà una gira per Catalunya (inusual en el TNC) amb els golassos que detallo a sota. Per cert: també hauria de fer gira per tot Espanya.

4) Els pluriactors promesos (amb diversos rostres i veus). Els encarnen Aitor Galisteo-Rocher, Xavi Francès, Marc Rius (a qui es recordarà com un capellà descontrolat i hilarant). Júlia Truyol, explosiva com fa uns anys però cada vegada més equilibrada: mescla sorprenent. Molt italiana. Estrellassa línia Monica Vitti d’executiva de luxe: sí, és la gran Mònica López (tros de càsting), que arrenca amb un monòleg bestial, es diu Aurora, i tanca també en gran amb un diàleg en barra de bar. Doble tour de force (i un dels millors treballs que ha fet la rossa). Misteris à la Rivette: a un costat de la barra hi ha un cambrer anomenat Caro, i a l’altre va i ve una dama anomenada Dona. Parlant de misteris, no sabem si es coneixen des de fa molt temps o acaben de trobar-se al bar. Semblen personatges de Tennessee Williams i, ara que ho penso, estan entre l’humor i el misteri. Una parella, la Mila i la Lourdes, es presenten com “les primeres lesbianes de l’Hospitalet”. No es perdin la participació d’una gamba gegant. S’ha de veure en directe.

5) Es revela aviat una de les claus de l’obra: el grup té moltíssimes ganes de formar una companyia de teatre, i fa bé. Van assajant, mai més ben dit, en un espai nu pintat de verd clar. També veuran sala de conferències, pantalles (La Calòrica no té gaire pasta, però té estil), plató televisiu, el bar de l’hotel i, compte, un vàter amb molt perill.

6) Intentaran de nou explicar uns quants dels difícils temes de la funció? Intent: el bitxo del canvi climàtic, facció negacionista, que té molta tirada; una acumulació de merda (no puc revelar on); les essències de l’especulació capitalista i contaminacions de molts diversos tipus. I un personatge anomenat el Doctor que ha escrit un llibre d’atractiu títol: Les catorze grans mentides del nostre segle. (Llàstima que no en coneguem els millors fragments).

Pegues: l’obra potser es fa una mica llarga. O passa de la bamba a l’alentiment. Però el talent és a dalt de tot, llançant espurnes. I brillant.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda ha estat un gran èxit al TNC (tanca el 4 d’abril), però, com deia abans, fa gira per Catalunya, cosa inusual.