Claudia Andujar, la mare dels ianomamis

Claudia Andujar (Claudine Hass) va néixer a Suïssa el 1931 i es va criar a Transsilvània, d'on va fugir amb la seva mare durant l'Holocaust mentre el seu pare i tota la família paterna, jueva, van ser exterminats a Auschwitz i Dachau. Després del seu pas per Nova York, on va realitzar les seves primeres fotografies, aterra al Brasil el 1955 i queda atrapada pel país i la seva gent. Com els ianomamis, un dels grups humans més reticents a ser fotografiats perquè consideraven que la càmera els capturava l'esperit i els deixava “al caire del cel”, portant els seus éssers estimats a morir de pena. Sense camí de retorn, adopta la nacionalitat brasilera i canvia el seu cognom pel del seu marit, un refugiat espanyol de la Guerra Civil de qui es va separar dos anys després de casar-se.

Després de descobrir els ianomamis, va conviure amb ells en el seu petit, fràgil i peculiar món i, més tard, després de ser víctimes de l'assetjament del govern brasiler, va passar a ser la seva millor aliada en la defensa dels seus drets. S’hi ha implicat tant que l'anomenen “mare”, perquè, sense voler-ho, Andujar va trobar una família després de perdre la seva, a l'altra punta del planeta. “Estic connectada amb el poble indígena, amb la terra, amb una lluita essencial. Tot això em commou. [...] Potser sempre he buscat la raó de la vida en aquesta essencialitat. Per això vaig arribar a la selva amazònica, de manera instintiva, mentre em buscava a mi mateixa”, ha explicat.

El KBr, flamant centre de la Fundació Mapfre a Barcelona, mostra més de 200 fotografies en l'exposició ‘Claudia Andujar’, centrada en el treball de la fotògrafa sobre aquest poble, que va de la mirada íntima al compromís gairebé vital. Arriba després d’haver-se vist a São Paulo, Rio de Janeiro, París i Milà. Hi serà fins al 23 de maig i després viatjarà a Londres i a Suïssa. Les impressionants fotos dels ianomamis pengen del sostre, com les seves tradicionals hamaques, creant un interessant joc amb els visitants que s'aturen per veure les fotos de prop.

Andujar farà aviat 90 anys, però conserva gran part de l'energia que la va portar a obrir-se pas en un grup advers a la presència d'estranys. “Els va descobrir gairebé de casualitat fent un reportatge sobre l'Amazònia per a la revista ‘Realidade’, en la qual va publicar els seus treballs periodístics sobre col·lectius més desfavorits”, explica Carlos Gollonet, conservador cap de fotografia de la Fundació Mapfre en absència del comissari Thyago Nogueira, de l'Institut Moreira Salles de Brasil, que no ha pogut viatjar per la pandèmia.

La mostra permet seguir la trajectòria vital d'Andujar amb aquest poble des del seu descobriment als anys 70, amb imatges on els ianomamis semblen els últims habitants del paradís. Les va captar després d’haver conviscut quatre mesos als seus ianos (casa-cabanya comunitària que agrupa dotzenes de famílies) i haver participat en la seva vida quotidiana i els rituals.

Però el seu treball va seguir anys després, quan aquests pobles van començar a ser assetjats per les malalties, l'obertura d'enormes carreteres que envaïen els seus territoris i l'explotació de l'or de l'Amazònia. A partir d'allà, es va posar al servei de la seva causa. [...] Ho fa amb un llenguatge propi en el qual no falten desenfocaments, figures borroses, fins i tot veladures que porten a moments onírics, després de fer servir tècniques com col·locar vaselina a les vores de l'objectiu o utilitzar pel·lícula infraroja.

Compromís polític

Va ser ella qui va aconseguir que fossin vacunats als anys 80. Per portar un registre dels vacunats, va decidir fotografiar-los amb un número per identificar-los, una proposta que li va fer pensar en els camps d'extermini on havia perdut la seva família. Les imatges passen de ser evitades a necessàries per a la comunitat, que entén que són importants per sensibilitzar el món sobre la seva causa.

Es va implicar tant amb la comunitat que va ser membre actiu de la Comissió Pro-Ianomami i el 1978 va coordinar la campanya per a la creació de la reserva indígena, viatjant durant 14 anys amb el líder ianomami Davi Kopenawa per promoure la defensa dels drets d'aquesta comunitat, que no va ser reconeguda fins a 1992.

El 1993, Andujar es va retirar de l'escena política, però encara visita la seva família ianomami. En un dels documentals que es projecten amb les fotos, es veu com arriba a un dels seus poblats, ja en cadira de rodes, i és rebuda amb abraçades i aplaudiments, com una mare.