Johan Cruyff, l’immortal

El dia que Johan Cruyff va fer 50 anys va quedar tan astorat per l'atenció rebuda que va proclamar:  “En certa manera, probablement soc immortal”, una frase ocurrent, pròpia del seu argot particular i que figura també com a presentació de la biografia d'Auke Kok, Johan Cruyff, siempre al ataque, que acaba de publicar traduïda al castellà l'editorial GeoPlaneta.

Aquell 25 d'abril del 1997, i també abans i després, es van publicar diverses entrevistes de Cruyff. A EL PAÍS el va atendre a casa seva, a Barcelona: “Creus que el baròmetre de la popularitat baixarà, però és al revés. Ara la gent només recorda les coses bones. També té lògica: no hi ha, per dir-ho d'alguna manera, ni rivals ni contraris. Ningú et jutja per fallar un gol. Ara, amb l'edat, ho veig claríssim: no canvio l'escalf de la gent per una medalla o per un títol”, reflexionava Cruyff en una conversa compartida amb la periodista Àngels Piñol.

Hi ha dues dates que la memòria futbolística assenyala quan s'obre el calendari anual, totes dues inexcusables per honrar la memòria de Cruyff: el dia del seu naixement, el 25 d'abril del 1947, i el de la seva mort, el 24 de març del 2016. Res de nou respecte als referents de les diverses disciplines esportives, o si es vol fins i tot artístiques, si no fos perquè a mig camí cada cop que s'atura la pilota hi ha un motiu per parlar de Cruyff. Un assumpte que entusiasma els seus fidels, una legió des que els descreguts es van extingir, víctimes del sobrenom que li van dedicar: El Profeta.

Els futbolistes es passen la pilota i la paraula per honrar Cruyff. Els més elogiosos són icones mundials com Marco van Basten, que ha publicat també un llibre sobre la seva carrera amb el títol Basta (Univers). “És fonamental, era el meu ídol, el meu conseller i la persona que més ha influït en el futbol actual”, escriu Van Basten. Parla, naturalment, de Cruyff. El tècnic tenia flaca òbviament pels davanters centre i sobretot per Van Basten i Dennis Bergkam, que no va poder fitxar pel Barça perquè “va preferir els diners al joc” –paraula del tècnic– quan va escollir l'Inter. Cruyff també va pensar en Van Basten per ocupar la banqueta del Camp Nou. Al final, malgrat tot, es va decidir per qui va ser una de les seves grans debilitats: Pep Guardiola.

No hi ha al món un cruyffista més radical que el tècnic del Manchester City després de dirigir segurament el millor equip de la història del Barça. Guardiola ha donat forma i mètode al geni i instint  de Cruyff, una vegada metabolitzada la seva idea de joc, sense que encara s'hagi desenvolupat l'auditoria creativa proposada per Ferran Adrià en la línia de la seva Bullipedia. El seu és un manual que no es pot imprimir ni editar, sinó que es propaga de manera tan universal com el mateix reglament de futbol i, per tant, cadascú l'interpreta a la seva manera, pocs d'una manera tan respectuosa com Guardiola. “D'una manera o altra, tots som els seus seguidors, entrenadors, directors, tècnics, comentaristes”, opina l'entrenador de Santpedor. “Tinc una foto seva a casa, una altra al meu despatx i una tercera al camp”, insisteix. “Tot i que no és una presència recurrent, cada vegada que afronto una situació complicada, sobretot de gestió de vestidor, em pregunto què hauria fet el Johan”.

A partir de la figura de Guardiola, el cruyffisme s'ha estès a la Bundesliga, després del seu pas pel Bayern de Munic, i a la Premier des de l'Etihad Stadium. La flama continua igualment encesa als Països Baixos des del peveter de l'Ajax. El periodista Simon Kuper, una celebritat en l'anàlisi sociològica i econòmica del futbol, subratlla: “N'hi ha prou amb veure jugar De Jong per saber que Cruyff és el pare del futbol holandès i que les millors versions dels equips amb més trofeus últimament, com el Bayern, el Liverpool o el City, estan inspirades d'alguna manera en el futbol modern inventat per Cruyff. Molts dels elements considerats revolucionaris en temps fel futbol total, els dels anys setanta amb l'Ajax i la selecció Oranje i desenvolupats després al Barça, s'han convertit avui en llocs comuns del joc: la pressió, la relació espai-temps, els triangles o el joc amb els peus dels porters", remata Kuper.

A vegades, malgrat tot, l'evolució deriva en involució i, davant la incertesa, s'imposa discutir sobre el llibre d'estil, com passa al Barça. Ronald Koeman ocupa avui la banqueta, ha tornat Joan Laporta a la presidència, a Jordi Cruyff se l'espera aviat i Johan torna a estar a tots els racons del Camp Nou. Laporta va afirmar en la inauguració del Cruyff Court apadrinat per Jordi Alba: “No hauria pogut ser president sense el Johan. No només m'ha ajudat sinó que m'ha ensenyat una forma de vida. Iniciem una nova etapa i si té èxit serà gràcies a ell", va insistir el president del Barça.

El mandatari blaugrana, que es defineix com a “desacomplexadament cruyffista”, cita el seu ideòleg en els actes solemnes, com el de la seva presa de possessió, després de lluir el número 14 en una mascareta taronja en la celebració del triomf electoral del 7-M. “Només Déu sap el que ha costat arribar fins aquí”, va insistir Laporta després de repetir la frase que va pronunciar Cruyff en l'homenatge al dream team el 1999.

Invocar Cruyff suposa volar, una aventura tan desafiant com possible, perquè volava quan jugava, volava l'equip quan era el seu entrenador i volava un club amb tendència al caïnisme, massa acomplexat. “El futbol es mira amb els ulls de Cruyff”, va sentenciar Romario per explicar l'impacte que ha tingut respecte a Pelé, Di Stéfano o Maradona. Tan encertat com Romario és Sergi Pàmies, el periodista i escriptor que millor diagnostica sobre la salut del Barça: “Per a sort de la història del futbol i del Barça, Cruyff no es pot explicar ni d'una manera equànime ni objectiva”, va publicar Pàmies dilluns a La Vanguardia.

Cal seguir el consell de Pàmies per llegir Kok. A partir d'uns 160 testimonis, el llibre ajuda a entendre la personalitat de Cruyff. La seva va ser una vida condicionada per l'amor al seu pare, convençut que el seu fill transcenderia en el futbol, i la protecció a la seva mare, que l'instava a controlar-ho tot, consell que va seguir al peu de la lletra. Cruyff era un sac de nervis, tenia atacs de migranya, li anaven bé les matemàtiques i el comerç, era ràpid i enginyós en la presa de decisions i estava acostumat a viure en conflicte, de vegades colèric i sempre generós, com es plasma en la seva Fundació.

Tot i que hi ha molta literatura sobre Cruyff, ningú podrà escriure un llibre que sigui fidel al seu idioma, espontani i intel·ligent mundialment, una raó de pes que el va eximir de parlar en català, ja que tampoc s'expressava bé en castellà ni en anglès, ni tan sols en holandès segons els seus compatriotes. Tenia un poder de seducció i de convicció únics, capaç de confessar que els catalans no sabien prendre decisions i que, per tant, ell les prenia per ells. Cruyff fascinava en vida i des que és immortal se l'associa sobretot al Barça, un club necessitat més que mai de la seva empremta per remuntar el vol des del Camp Nou.