Les dones van al front

Una vintena de retrats personals com a exemple. Aquest és el mètode que l’historiador Gonzalo Berger (Barcelona, 1977) i la productora audiovisual Tània Balló (Barcelona, 1977) utilitzen per donar visibilitat a la presència de les milicianes en les batalles de la Guerra Civil espanyola que recullen a Les combatents. Retrats que van enrere i endavant, per situar el moment en què van prendre les armes en el context de les seves trajectòries vitals. Enrere ens parla de militàncies, sobretot en organitzacions obreres, i d’un doble compromís, no només amb unes idees, sinó contra els impediments per manifestar-lo per la seva condició de dones. Lamentablement, per a moltes d’elles no hi va haver un després. Una part important van morir en els combats; les supervivents van patir la doble estigmatització, combinada amb la necessitat d’esborrar (o com a mínim difuminar) aquella participació. I a la fi, l’oblit.

La presència de dones en les milícies antifeixistes va ser el resultat del seu grau d’implicació política i sindical anterior al conflicte, i alhora fruit també de l’espontaneïtat amb què els sectors populars van combatre l’aixecament franquista. De manera voluntària van integrar-se en les primeres columnes, i per això les trobem sobretot en l’intent de conquerir Mallorca i en el front d’Aragó. Era el moment de l’entusiasme i l’autoorganització de les columnes, ja fossin anarquistes, comunistes o del republicanisme catalanista. Una presència no exempta de controvèrsia quan les columnes es van militaritzar, el desembre de 1936, i es va fer una crida al retorn de les dones a la rereguarda. José del Barrio, home fort del PSUC al front d’Aragó, escrivia el desembre de 1936 que retornaven vint dones a Barcelona “que han traído y que no nos hacen ninguna falta”. Poc després era la columna anarquista Tierra y Libertad la que decidia apartar les dones del front. Tanmateix, el llibre remet a diversos casos en què algunes dones no en van fer cas, i van continuar lluitant amb les armes, com Rosa Domènech, que va esdevenir sotsoficial de la columna Macià Companys.

Les combatents, el gros de les quals pertanyien a la CNT i el PSUC, seguides a força distància per membres d’ERC, el POUM i Estat Català, no són únicament uns noms d’una llista, sinó que són experiències vitals, la majoria molt joves, però amb perfils molt definits. Libertad Ródenas exemplifica el vincle amb l’organització anarquista Mujeres Libres. Lina Ódena simbolitza la militant comunista que ja havia conegut Moscou i que va esdevenir la primera icona en ser abatuda al front de Granada. També hi ha casos singulars, com el de Natividad Yarza, d’Esquerra Republicana, que va ser la primera alcaldessa escollida democràticament a Espanya, i que es va presentar voluntària als seus 64 anys.

Són les del llibre dones concretes, de carn i ossos, però també sura l’organització, amb les Milícies Femenines orientades per Gavina Viana, que el 16 de juliol va enviar ràpidament tres seccions cap a Mallorca.

L’esforç de documentació que hi ha en aquest llibre és molt important, i en moltes ocasions els autors fan partícip el lector d’una recerca detectivesca per reconstruir les vides de les milicianes, explorant totes les possibilitats. Tanmateix, l’explicitació de les fonts és irregular i s’hauria agraït una sistematització, especialment en la llista final de les 1.195 milicianes. Un aspecte crític al qual caldria afegir la mancança de referències a obres d’autors fonamentals en la temàtica, com Mary Nash i Joan Villarroya. No obstant això, un llibre oportú que ens recorda un tema que va molt més enllà d’una curiositat merament iconogràfica.