Cap a una altra legislatura fallida

Després de les eleccions municipals de 2019, la consellera de Presidència, Meritxell Budó, va protagonitzar un moment estel·lar quan va tenir la valentia d'afirmar en roda de premsa que l'independentisme havia guanyat a Barcelona, amb l'argument que els 15 regidors d'Esquerra i Junts eren més que els 26 que sumaven els altres grups. Després de les eleccions autonòmiques del passat 14 de febrer no s'ha de desafiar la ciència aritmètica per proclamar que l'independentisme va guanyar, perquè és cert que els 74 diputats independentistes són més que els 61 que sumen els altres grups. Tampoc s'ha de desafiar si la unitat de mesura és el percentatge de vots: encara que es nodreixi d'una fracció de vot extraparlamentari, el 51% obtingut per les formacions independentistes és més que el 49% obtingut per les altres candidatures. (Una altra cosa seria sostenir que els 1,4 milions de vots obtinguts el 14-F són més que els 2 milions del 2017, però la veritat és que fins al dia d'avui ni Budó ni cap estrateg independentista ha formulat en públic una ocurrència com aquesta).

Dit això, els arbres de les xifres indiscutibles no haurien d'ocultar el bosc de les estratègies divergents. Les negociacions per formar govern entre ERC i Junts estan resultant molt complicades, fins al punt que divendres passat algun mitjà les considerava “encallades”. Als que tenim l'afició de llegir programes electorals, la situació no ens sorprèn, especialment perquè les propostes d'ambdós partits per seguir el procés (en aquest punt se situa el bloqueig) s'assemblen tant –com es diu en català– com un ou i una castanya.

Amb dos exemples n'hi haurà prou per il·lustrar el difícil encaix entre el plantejament d'uns i d'altres. El primer es refereix al paper de l'autodenominat Consell per la República que presideix Carles Puigdemont allà a Waterloo. Al programa d'ERC apareixen tots els consells possibles: el Consell Català de l'Alimentació, el Consell Assessor de Dones del Món Rural i Marítim, el Consell Nacional de la Gent Gran, el Consell de Relacions Laborals, el Consell de Treball Econòmic i Social, el Consell del Treball Autònom, el Consell de la Mancomunitat Cultural, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, el Consell de la Informació de Catalunya i el Consell de Cooperació. El Consell per la República simplement no hi és. (A Esquerra li ha costat, però finalment ha verbalitzat que el Consell té un “biaix partidista”). En canvi, el programa de Junts l’esmenta fins a set vegades i proposa ni més ni menys que aprovar una resolució al Parlament per reconèixer-lo com a “Autoritat Nacional”.

El mateix passa amb la fallida declaració d'independència del 27 d'octubre del 2017. Al programa d'ERC s'esmenten tres declaracions concretes: la d'emergència climàtica, la de Friburg (sobre drets culturals) i la de Palma (firmada pels consellers de Cultura de Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana). La declaració del 2017 no hi apareix, la qual cosa torna a contrastar amb la posició de Junts, que al seu programa es compromet que el Parlament aprovi una resolució per ratificar la “vigència” de la Declaració de sobirania del 2013, la Declaració d'inici del procés d'independència del 2015 i la Declaració d'independència del 2017.

Ambdós exemples il·lustren textualment el que ja és de domini públic. Esquerra ha decidit girar full als Fets d'Octubre del 2017 (de la mateixa manera que el 1936 va girar full a la insurrecció de 1934) i, en vista de la greu crisi que assola Catalunya, el que ofereix als seus electors és un “compromís per a la reconstrucció”, sense renunciar, però, a la seva ambició independentista, que queda modulada per la necessitat de “ser més” i “preparar-se millor”. En canvi, Junts continua situant la independència com a objectiu prioritari de l'acció de govern, en sintonia amb una suposada “majoria social” del país.

En realitat, ERC és molt més a prop de l'extraparlamentari PDeCAT que del soci de Govern que ha elegit per a la XIII legislatura en detriment d'altres socis possibles. Al seu programa, el partit d'Àngels Chacón reiterava la seva fe en la independència, però anunciava que el repte de la nova legislatura havia de ser “gestionar el present i governar bé”. Veient la composició de la mesa del Parlament, sentint el discurs inaugural de la seva flamant presidenta i imaginant els termes de l'opaca negociació entre Junts i ERC que es desenvolupa aquests dies, el diagnòstic per a la XIII legislatura es resumeix en quatre paraules: no fa bona pinta.