“Sense ni una sola paraula amable la vida és terrible”

El transhumanisme i la ciència prometen anar més enllà del que és humà, però es dona la paradoxa que avui “ens quedem curts en humanitat; es tracta d'anar més endins de nosaltres, no més enllà; podem colonitzar Mart, però la idea aquí seria la mateixa: cal intensificar el que ens caracteritza com a humans”, sosté el catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona Josep Maria Esquirol (Sant Joan de Mediona, 58 anys). Aquest viatge “només una mica endins, que ja és molt” és la raó de ser del seu llibre Humà, més humà (Quaderns Crema; Acantilado en castellà), que no deixa de ser coherent amb la seva penúltima obra, La resistència íntima (2015), amb la qual va obtenir el Premi Nacional d'Assaig i el Ciutat de Barcelona, on elogiava la quotidianitat i advocava pel retorn a casa. O sigui, ara toca mirar una mica més cap a l'interior.

El nou periple és tan ric i dens en conceptes que acull una cosa i potser la contrària, com quan reivindica que cada persona és algú (“Esborrar el nom i assassinar el jo van plegats”, sosté) en uns temps en què amb prou feines un és un número en el magma de l'anàlisi de macrodades, mentre, alimentada per les noves tecnologies, es dona cada vegada més la hipertròfia del nom i de l'autoria individual, que va contra el col·lectiu i el nosaltres. “Intento subratllar la meravella que és la persona humana singular, no hi ha res més concret en la vida que ser cadascú de nosaltres i per això n'hi ha prou amb dir el nom d'un, senzillament: Joan, Anna… En canvi, la societat actual tendeix a homogeneïtzar, la massa és homogènia i, per tant, mal·leable”. Encara que admet que utilitza “molt poc” les xarxes socials, sembla evident que han ajudat a fer que “el nom propi pugui degenerar en una egolatria superlativa, en una hipertròfia d'egos i des d'aquí és difícil relacionar-te amb l'altre perquè això només s'aconsegueix si ets en el mateix pla d'igualtat; si no, les relacions queden maltractades”.

Per a aquesta trobada amb l'altre, Esquirol també demana escoltar. “Només hi haurà parla veritable quan hàgim escoltat, i avui ningú escolta; es parla, però no s'escolta; escoltar va a la baixa; ara només som sumatoris de monòlegs quan un només pot respondre si l'escolten; avui hi ha més monòlegs superposats que no pas diàlegs”. I també cal reduir la velocitat. “La immediatesa i la precipitació del món actual no faciliten res; de fet, perquè hi hagi escolta de l'altre hi ha d'haver paciència”. En realitat, sosté, avui, en parlar, només es dona una educació aparent: “Deixem que acabin de parlar, sí, però només per dir les nostres coses”.

Esquirol proposa sense por que s'aprofundeixi en les “ferides infinites” que ens fan més humans (vida, mort...). Es tracta “no tant de curar-les com de saber-les portar”, sosté al subtítol de l'obra Una antropologia de la ferida infinita. Però per seguir endavant és indispensable el concepte de perdó, “perquè el passat no ens paralitzi”. Una cosa que encara no ha fet la societat espanyola amb la Guerra Civil. “El passat és irreversible, no es pot desfer, però que sigui insuperable no vol dir que no es pugui afrontar; i l'afrontem amb el perdó”. En aquesta línia, sosté que “no ens podem enrocar en el passat, i el perdó, que no vol dir oblit, dona un marge de maniobra. El perdó és creatiu, obre un camí on no n'hi havia... I aquest perdó no l'hem aplicat a la Guerra Civil, encara hi ha molt d'esforç possible per fer”.

Si la falta de contacte, com sosté el filòsof, reforça la tendència a la inhumanitat i, d'altra banda, sentir i patir potencien en els humans el fet de pensar i lluitar, la pandèmia torna a col·locar les persones en una cruïlla. “Poden passar les dues coses alhora: es pot incrementar la fredor i la impermeabilitat per la solitud que comporten les mesures sanitàries, però en una societat massificada, atapeïda, com està la nostra, aïllada al fons, hi ha poques relacions i contactes; estar a prop no és sinònim de tacte”.

En el seu assaig, Esquirol emparenta el malestar de la societat actual amb la pèrdua de profunditat. “El món reduït a coses i funcions vehicula la depressió i la desesperança”, escriu. Practicant d'una “filosofia de la proximitat” i “intrínsecament pobra” en què es deixen veure Nietzsche, Sartre, Arendt, Pere Calsadàliga o Miguel Hernández, el filòsof advoca per “procurar ser feliç amb poc”, cosa que no vol dir sense res, sinó “viure amb l'essencial”, concepte lax avui, en temps de sobreabundància d'objectes. “No cal fer una distinció entre el material o l'immaterial, l'essencial és allò que fa que la vida sigui més humana i això es redueix al pa, entès com a subsistència i també com a casa, i al cant, la paraula amable, amb sentit: som a la intempèrie i necessitem recer, una abraçada, una paraula amable”. Calla i conclou: “Sense una sola paraula amable la vida és terrible”.

La inhumanitat que més por li fa al filòsof és “la fredor, la insensibilitat”. I no s'atreveix a dir que avui siguem al zenit d'aquesta posició, però sí que “la societat actual no promou ni l'afecte ni la sensibilitat”. I s'afegeix a la tesi d'Adorno després d'Auschwitz que la principal finalitat de l'educació hauria de ser combatre la insensibilitat. “Educar és evitar la fredor, la indiferència”, rebla. I, lligat a això, alerta sobre la pèrdua del concepte de civilització, que no és ni natural ni espontània. “La cultura no cau del cel, requereix un esforç; la humanitat demana esforç i cura i Europa se n'ha oblidat una mica”.

Tot i això, Esquirol no ha notat un descens d'alumnes en Filosofia. Al contrari. “En tenim alguns més, la majoria provinents d'altres carreres i que ja tenen feina. Venen a conrear-se personalment, perquè una vida sense reflexió no val la pena: és una vida molt prima, banal”.