Emmanuel Carrère: “Estic fart de l’autobiografia”

És un dels secrets més desitjats de les lletres franceses actuals. I és aquí, en un arxiu dins de l'ordinador portàtil que hi ha sobre una taula del petit saló de l'apartament parisenc d'Emmanuel Carrère (París, 63 anys), a l'abast de la mà mentre parlem amb ell de la vida i dels llibres, que si escau són indistingibles. El text secret és la versió original de Ioga, la nova novel·la de l'autor que ha renovat la no-ficció literària al segle XXI, i que Anagrama publicarà, en la seva versió final, el 24 de febrer en català i castellà.

“Doncs no passarà”, diu quan li expressem el desig de llegir Ioga tal com l'autor la va concebre, una versió que no ha sortit mai a la llum ni es preveu que ho faci. “No és un manuscrit que es pugui cremar, és un fitxer”.

És un dilluns fred i humit; Carrère s'ha llevat, com cada dia, a les set del matí, s'ha fet un te i ha passat uns minuts en un estat de semivigília al llit, ha fet una mica de ioga i s'ha activat. És la rutina diària; cada dia, a més, pren liti, el medicament que, com descriu a Ioga, l'ha ajudat a sortir del clot.

“Estic en condicions de donar notícies més aviat bones als qui s'interessin per mi”, confirma, i pensa en els lectors preocupats per la seva salut, la salut d'“aquest vell amic una mica pesat que sempre parla d'ell i que emprenya amb les històries sobre si un dia se sent bé i l'endemà malament”, segons la seva descripció de si mateix.

“Durant uns anys, que van ser feliços, tenia la impressió d'encaminar-me cap a un estat de quietud que semblava estabilitzar-se”, explica. “Dels anys de crisi que van venir després vaig aprendre que no cal refiar-se'n gaire. L'alegria no és una il·lusió, però la seva permanència sí que ho és. Cal acceptar la precarietat”.

“És pertorbador: ha estat la química la que m’ha ajudat a remuntar. Ni la psicoanàlisi ni la meditació”

Si la versió de Ioga arxivada a l'ordinador de Carrère no s'ha arribat a publicar ha estat perquè la periodista Hélène Devynck, la seva dona entre el 2011 i el 2020, li va exigir que esborrés totes les al·lusions a ella i Carrère es va veure obligat a refer el llibre. Devynck podia exigir-ho en virtut d'una clàusula dels papers del divorci que li concedia el dret a vetar qualsevol passatge de les obres de l'escriptor on aparegués. “Em va dir: ‘Per divorciar-nos has de signar això”, al·lega Carrère. “I, honestament, jo no pensava que les seves demandes serien tan radicals”.

Quan Ioga es va publicar a França, a finals d'agost, molts lectors van notar alguna cosa estranya. El llibre conté diverses històries: un “llibret rialler i subtil” sobre el ioga i la meditació, un reportatge sobre els immigrants en una illa grega, la crònica d'uns anys en la vida d'un home amb les morts d'amics i coneguts, amb els seus amors i les seves obsessions.

Però el nucli és la caiguda del narrador en una depressió profunda, una depressió que el va portar a ser ingressat en un hospital psiquiàtric on els metges el van sotmetre a un tractament d'electroxocs. Al final no va ser ni la psicoanàlisi ni la meditació el que el van salvar, sinó la psiquiatria: l'ingrés a l'hospital i les pastilles de liti. “En un moment de depressió profunda, és a dir, el que els psiquiatres anomenen depressió malenconiosa —­malenconiós no vol dir estar una mica trist, vol dir estar al fons d'un abisme—, ni la psicoanàlisi ni la meditació van ser un auxili”, diu. “El que em va ajudar a remuntar va ser la química. I és pertorbador pensar-ho. Preferiria dir que tot va ser fruit d'un treball personal, d'un treball existencial, filosòfic i espiritual. Però un s'adona que el que el fa estar millor és una cosa en la qual no hem fet cap esforç, i pràcticament no hi hem participat: unes molècules que s'han injectat al nostre cervell i que fan que l'estat de la nostra consciència i el nostre humor s'hagi modificat i que estiguem millor”.

L'autor detalla a Ioga amb una precisió microscòpica l'impacte de la malaltia en la seva ment i en la seva vida, però en cap moment el detonant de la depressió. No diu res —o en només fa al·lusions velades— de la “crisi conjugal que”, com admet en l'entrevista, “en bona part va produir tot això”. Hi ha un buit immens al centre del relat, una el·lipsi narrativa que intrigava i desconcertava els lectors.

“Diguem que, en un estat anterior, hi havia al llibre coses molt més explícites respecte a una crisi personal que a petició de la meva exdona, o més aviat perquè m'ho va exigir, vaig haver de tallar”, explica Carrère. “Ho vaig lamentar. Em vaig haver d'adaptar. I acceptar que el llibre s'organitzés al voltant d'un blanc. Tot això em va portar a fer uns efectes de muntatge una mica acrobàtics”. Quant va eliminar? “Quantitativament no és enorme. Potser una desena de pàgines, i en llocs diferents. Però és així: un llibre en el qual la regla de joc és estranya, una regla que, d'alguna manera, no vaig subscriure jo sol”.

“El meu treball literari”, apunta, “ha consistit a transformar una censura en una trava o restricció”. Carrère utilitza la paraula francesa contrainte, que forma part del vocabulari de l'Oulip, el taller de literatura experimental fundat als anys seixanta per l'escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. Un oulipià il·lustre, Georges Perec, va escriure una novel·la sense la lletra e: La disparition (que en la seva traducció al català, L'eclipsi, d'Adrià Pujol, prescindia de la lletra a). Emmanuel Carrère n'ha escrit una altra sense un dels seus personatges principals.

Tot això —el contracte entre Carrère i Devynck, i la realitat que s'amagava darrere de l'el·lipsi narrativa— va quedar ocult fins que, a finals de setembre, Devynck va revelar en una carta a la revista Vanity Fair l'existència del contracte. Llavors Carrère es va sentir lliure a partir d'aquell moment de parlar sobre el contracte i sobre les restriccions que expliquen la forma del llibre tal com s'ha publicat.

La carta acusava Carrère d'enganyar-la a ella i als lectors. A ella, recorrent a una argúcia, malgrat el compromís de no esmentar-la, consistent a citar un fragment d'un altre llibre, De vides alienes, publicat el 2009, on ella sí que havia acceptat aparèixer com a personatge. I als lectors, segons Devynck, els enganyava falsejant la realitat amb personatges i episodis semificticis.

“L'Emmanuel i jo estem lligats per un contracte que l'obliga a obtenir el meu consentiment per utilitzar-me en la seva obra. Jo no he consentit a la publicació del text tal com ha aparegut”, va escriure Devynck. “Aquest relat, presentat com a autobiogràfic, és fals, arreglat per servir a la imatge de l'autor i totalment estrany al que la meva família i jo hem passat al seu costat”.

Al capítol de Ioga titulat "El lloc on no es menteix", Carrère dona la clau literària de la novel·la (la clau emocional o espiritual la dona al capítol més musical, que porta com a epígraf "Martha", l'autèntic nirvana del llibre amb la polonesa Heroica, de Chopin, interpretada per la pianista Martha Argerich). “Pel que fa a la literatura, o almenys al gènere que practico, tinc una convicció, una de sola: és el lloc on no es menteix. Aquest és l'imperatiu absolut, tota la resta és accessori, i em penso que sempre he respectat aquest imperatiu”, es llegeix. Unes línies més avall afegeix: “D'aquest [llibre] no en puc dir el mateix que he dit orgullosament dels altres: ‘Tot el que he escrit és cert”.

Carrère no explicava al llibre per què havia decidit trencar amb la regla d'or de la seva literatura des que l'any 2000 va abandonar la ficció amb L'adversari, la crònica sobre Jean-Claude Romand, el fals metge que durant gairebé dues dècades ­va portar una vida doble i va acabar matant els seus familiars més propers. Ara ho sabem, i ell sosté que tot ve del contracte de divorci i de la imposició, per part de Devynck, de desaparèixer de Ioga.

“És un inconvenient quan un escriu un llibre autobiogràfic sobre uns anys de la seva vida i la persona més important en aquesta vida durant aquell moment diu: ‘Vull desaparèixer del llibre”, admet Carrère en l'entrevista. “Però després un es diu: ‘El llibre serà així. Hauré d'arreglar-me-les amb aquesta raresa”.

I així és com la ficció s'infiltra a Ioga. Un personatge s'esfuma, s'altera la cronologia, canvia algun nom. “I la ficció porta a la ficció. És com una contaminació per la ficció”, resumeix. “Com si, a partir del moment en el qual vaig començar a fer-ho, hagués tingut aquesta mena d'autorització per continuar”.

El resultat és un llibre en el qual el lector no està segur de què va passar i què no, quina part és real i quina és inventada. La premissa que “la literatura és el lloc on no es menteix” i que “tot el que he escrit és cert” —marca de la casa a Carrère— s'enfonsa. “En certa manera dic la veritat en dir que no tot és veritat en aquest llibre”, somriu. “L'important”, continua, “és que el lector conegui la regla del joc, i la regla del joc aquí és una mica flotant”.

Però el nou llibre, el Ioga que podem llegir, que podríem anomenar Ioga 1, és millor o pitjor que el Ioga 0 primigeni, sense eliminacions? “Hi ha moments que em dic —però potser m'ho dic perquè em convé— que aquesta manera d'organitzar el llibre entorn de l'absència d'algú és una manera de dir alguna cosa sobre la fi d'un amor”, respon. “Per a mi el llibre és així i així és com m'agrada. M'agrada amb la seva raresa, i veig en aquesta raresa alguna cosa més singular i forta del que tenia a l'origen”.

Quan ha pronunciat aquestes paraules, sona el timbre de l'apartament. Un home porta unes caixes de cartró. Dins hi ha les cintes amb 150 o 200 hores que Carrère i el seu equip van rodar per al documental Regreso a Kotelnitch, estrenat el 2003. És un documental trist i dur: el retrat d'una ciutat a 800 quilòmetres a l'est de Moscou i de les vides minúscules dels seus habitants en les quals un dia irromp la tragèdia. La història d'aquest rodatge era un dels eixos d'Una novel·la russa, llibre publicat el 2007 que es pot llegir com la primera part d'una trilogia autobiogràfica que completarien De vides alienes i Ioga.

Carrère explica, mentre obre les caixes, que les cintes s'havien perdut i que uns dies abans la productora del documental les va trobar i li va preguntar si s'havien de llençar a les escombraries o si les volia guardar. No ho va dubtar ni un instant. “La idea que potser hi ha una altra pel·lícula aquí dins, o altres pel·lícules, encara que mai les faré, fa impossible llençar-ho a les escombraries”, afirma aquest escriptor, que, a més de reporter, també és cineasta, i li agrada estructurar els seus relats com una pel·lícu­la. Per això parla de muntatge quan es refereix a la manera de manipular la matèria bruta de la seva vida per transformar-la en un llibre com Ioga.

“Suposo que ho guardaré al soterrani”, diu mirant-se les caixes. Més tard afegeix: “Penso que això acabarà en un arxiu estrany al costat de les caixes de Jean-Claude Romand”. Carrère es refereix als milers de pàgines del sumari judicial que va servir de base per a la redacció de L'adversari. Romand, condemnat a cadena perpètua el 1996, va lliurar les caixes a Carrère. L'escriptor havia de guardar-les fins que l'assassí sortís de la presó. Això va passar el juny del 2019, però des de llavors Romand no ha donat senyals de vida, i les caixes, que han acompanyat Carrère en successius trasllats durant tots aquests anys, segueixen en un armari.

Carrère obre l'armari, i el lector fetitxista podria pensar que descobrirà l'origen de tot, el nucli íntim dels seus abismes existencials. I, no obstant això, aquí no hi ha res més que això: unes caixes de cartró vell i vulgar, una cosa “macabra i voluminosa”, diu l'autor de L'adversari, “com un moble que no ens agrada gaire, però és difícil desempallegar-se'n”.

En el fons, segons Carrère, no és tan diferent el sumari de Romand de les gravacions a Kotelnitch: la massa informe amb la qual s'elabora l'objecte artístic. Tampoc és tan diferent dels cinc anys de vida que serveixen de base per a Ioga, ni dels arxius al seu ordinador que constitueixen la versió del llibre que un dia ell va voler publicar i no va poder, la que no veurem mai, la que algun dia un estudiós recuperarà per a una tesi doctoral o una edició crítica.

No n'escriurà un epíleg? Que potser no hi ha una novel·la en la baralla pública entre Carrère i Devynck després de la seva publicació i en el que s'ha conegut després? “Un dia, qui ho sap”, respon Carrère. “Però el llibre està acabat, és com és, l'accepto tal com és. No em ve de gust afegir-hi una altra capa de pintura, sinó fer alguna cosa absolutament diferent”.

“Estic fart de l'escriptura autobiogràfica en aquest moment”, confessa. “No em posaré a fer un altre llibre autobiogràfic, no en tinc ganes, però això no vol dir que no en torni a fer un altre d'aquí a uns anys”. La decisió —­precisa— no es deu als problemes que li ha implicat Ioga, sinó al fet que ja fa una dècada i mitja que es dedica a l'examen i la descripció del jo —des d'Una novel·la russa— i li ve de gust canviar d'aires.

Els riscos del mètode de Carrère són evidents. A Una novel·la russa va disgustar la seva mare, la historiadora i secretària perpètua (o presidenta vitalícia) de l'Acadèmia Francesa, Hélène Carrère d’Encausse, i a la seva parella de llavors, la Sophie. Quan va escriure De vides alienes, va decidir deixar llegir el llibre a tots els protagonistes, que li van donar el vistiplau. A Ioga, la relectura va ser per contracte, encara que ell assegura que, fins i tot sense contracte, hauria respectat els desitjos de la seva exdona.

“Crec que no tenim dret a fer mal conscientment”, diu. “Quan s'escriuen llibres sobre persones vives cal tenir en compte la seva voluntat i sotmetre-s'hi”.

I la seva parella actual, no vol revelar-ne la identitat? Tem convertir-se un dia en protagonista d'un llibre? Li ha demanat garanties o la signatura d'un contracte? “No, no, no”, respon. Després d'un silenci, aclareix: “Ella fa pel·lícules. Em diu: ‘Si me'n fas alguna, sortiràs en una pel·lícula meva”.

‘Ioga’. Emmanuel Carrère. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Anagrama, 2021. 336 pàgines. 20,90 euros. Es publica el 24 de febrer.