Joan Oliveras i Bagués: “En el patrocini hi ha modes i ara la perdedora és la cultura”

Pregunta. Què representa per a vostè presidir el MNAC?

Resposta. Un repte molt important en el qual he de fer compatible el sentit de l'honor amb el de la humilitat de considerar-me eficient en la trajectòria d'aquesta institució, que és referència a nivell medieval.

P. Quin és el paper del president del patronat?

R. Presidir els òrgans de govern del MNAC, el patronat i les comissions executives i delegades. En realitat, representar-lo institucionalment i dirigir els òrgans de govern del consorci format per Generalitat, Ajuntament i Ministeri.

P. Com veu aquesta tasca?

R. Encara no s'ha produït una convocatòria del patronat des que soc president. Pot ser complex perquè hi ha tres administracions, però la meva missió és construir consensos favorables a la institució. Això serà una de les dificultats principals, la de generar sinergies que poden diferir en les seves percepcions de la política cultural museística.

P. El model de consorci continua sent vàlid?

R. El consorci no és un obstacle. El problema no és la propietat compartida, sinó que un museu com aquest necessita un model de govern i de presa de decisions que li permeti tenir l’agilitat suficient per mantenir-se en la lliga en la qual competeix. El marc jurídic del MNAC necessita una llei pròpia que el doti dels instruments d'agilitat i presa de decisions que faciliti aquesta competitivitat.

P. Hi ha un model a seguir?

R. No hi ha model. És una llei pròpia, feta a mida. Cada museu d'aquesta divisió té un model propi que la defineix. El Prado la té, és de primera lliga mundial, i el MNAC, en un apartat concret del seu contingut també, amb l'ambició de millorar i d'augmentar.

P. Què és i què hauria de ser el MNAC?

R. El MNAC és el Museu Nacional d'Art de Catalunya i ha de ser el museu que tingui el discurs de la creativitat artística del país sense límits cronològics. Tenim un repte per donar-li visibilitat i projecció. Hem d'incrementar la seva presència internacional sense renunciar a estendre altres col·leccions, com el Modernisme, el Barroc i el Renaixement, també l'art de postguerra i dels anys cinquanta, però amb els actius actuals no ha de renunciar a ser el museu de referència en art medieval.

P. Com ho farà?

R. Necessitem incrementar recursos, no des de la perspectiva de les administracions públiques, sinó establint nous marcs de política de patrocini trencant amb l'habitual que tots anem a parar als mateixos repartidors, que són limitats.

P. Serà una de les seves tasques?

R. Sí. Mentre no tinguem una llei que fixi unes regles de joc diferents, crearem, de la mà del director, dos organismes fonamentals: un consell de mecenatge i patrocini per aconseguir aportacions de nous recursos i un consell de reflexió estratègica destinat a pensar el paper del museu en una societat nova postrevolució digital i postpandèmica, que dibuixen un món nou i difícil d'interpretar, perquè els museus continuïn sent un lloc on interrogar la societat.

P. Ha estat la pandèmia una oportunitat?

R. És el detonador de la urgència. En un món amb urgències relatives, excepte la del canvi climàtic, s'ha anat reflexionant amb el tema de l'impacte digital amb molta calma i tranquil·litat. Però, de cop, la pandèmia ha accelerat aquests processos i ens permet avançar, en el sentit que, potser per aquest impacte del digital, la desertització de museus seria real si no es previngués com actuar davant d’aquests problemes.

P. ¿15,9 milions de pressupost són suficients? Quina seria la xifra òptima?

R. El pressupost és el que és, però ha d'aspirar a més. Tenim molts projectes per visibilitzar el museu i moltes coses a fer. No sé quina seria la xifra òptima. No vull fer un titular fàcil que no respongui a un criteri seriós. Cal ser rigorós. Els pressupostos sempre són insuficients per a qualsevol institució cultural i s'han de de reforçar amb recursos privats.

P. Què pensa dels pressupostos que es destinen a cultura a Catalunya? R. Si s'arriba a un 2% és poc (està en un 0,7%). Hi ha molta necessitat cultural, no només per als museus, que han de sobreviure per oferir a la societat instruments d'accés a la cultura.

P. Quins altres reptes tenen?

R. Elements col·laterals que tenen a veure amb la seva ubicació, accessibilitat i ampliació. La gestió de Montjuïc té a veure amb l'ús que els barcelonins donen a la muntanya, perquè, tot i que és un magnífic jardí al mig de Barcelona, està abandonat i té menys usos que Collserola. I això és perquè els barcelonins no sabem per a què serveix. Anem a la muntanya a fer pràctiques de conduir o als actes que fan el MNAC, CaixaFòrum, la Picornell i el cementiri. La muntanya està condemnada, és producte d'un moment en què es vivia d'esquena al mar, per això és paradigmàtic que les millors vistes les tingui el cementiri. Cal definir els seus usos i dur-los a terme. No és un pla urbanístic que surti d'un departament, sinó d'un diàleg que ve d'una experiència que vol que els barcelonins utilitzin la muntanya.

P. Té solució?

R. Hem d'esforçar-nos perquè els diferents usos de la muntanya estiguin coordinats, perquè ens interferim, tothom va a la seva. He començat a parlar amb els diferents actors i l'Ajuntament. Amb Montjuïc passa com amb la Rambla: ningú està en contra de la reforma, però tampoc ningú hi està decididament a favor i no es considera prioritari per a la ciutat. P. Parlar amb la idea de reprendre l'anomenada Muntanya dels Museus?

R. Els projectes faraònics no són viables ara mateix. Entrem en una situació postpandèmica de crisi social i econòmica profunda. Els recursos de futur són limitats i el país ha de tenir clares les prioritats, que han de ser culturals però compatibles amb les socials. No es tracta que siguin projectes més o menys sobredimensionats des del punt de vista de les inversions, sinó que som ciclotímics i abandonem els projectes quan entren en un cert grau de conflicte o desacord i, en canvi, el que s’ha de fer és insistir. L'objectiu és afrontar els conflictes amb la voluntat de construir consensos, i amb això em refereixo a compartir l'objectiu, que no ha de ser excloent.

P. Com veu la relació entre cultura i economia?

R. La responsabilitat social de les empreses actualment és social i sanitària. En el patrocini hi ha modes i avui la gran perdedora és la cultura. Cal trobar el mecanisme per reconnectar empresa i cultura sense perjudicar l’àmbit social i sanitari. S'han de generar recursos per millorar el compte de resultats de les empreses que es plantegin ajudar-nos.

P. Una contrapartida?

R. Vivim en un món d'intercanvis en el qual el mecenes altruista ja gairebé no existeix. Ens hem de convertir en instruments atractius per als recursos privats, que s'han de buscar fora de les nostres fronteres, en empreses allunyades del món de l'art. Sense pervertir la nostra funció ni els nostres continguts, però sí sent capaços de tenir departaments de màrqueting per fer vestits a mida que vulguin intercanviar amb nosaltres. S'aconseguirà més per la via de l'intercanvi que demanant consciència cultural a les empreses. P. El casament indi que va tancar el museu el 2013 es repetirà?

R. No entraré a valorar decisions del passat. Potser hauria pres la mateixa decisió. Tancar un museu públic ha de ser per casos de força major. Estem obligats a fer compatibles l'ús, els ingressos i l'interès general.

P. Què pensa dels museus que venen obres per poder seguir oberts o no acomiadar el personal?

R. Aquest plantejament se’l pot fer un museu privat, no un de públic. No pot ser un mecanisme natural, s'ha d'evitar perquè l'objectiu del museu és la patrimonialització d'un país i això va en sentit contrari. P. Pesa sobre el museu el litigi per les pintures de Sixena?

R. Pesa sobre tota la comunitat museística. És un precedent tremend, una gran trampa i una falsedat que qüestiona la tasca de preservació i salvaguarda del patrimoni de tots els museus. Aquestes obres existeixen per la tasca que ells han fet i ara les hi treuen com si la seva adquisició fos per un espoli; això posa sota un prisma de reclamació perversa les tasques de futur que puguin fer aquests museus. Òbviament, estudiarem tots els mecanismes que facin falta per preservar l'obra d'art.

P. I davant d'una decisió judicial que obligui a tornar-les?

R. No queda més remei que reclamar per la via judicial i finalment la sentència serà la que serà, però estem obrint aquesta caixa de trons. És una mala notícia, un precedent històric a nivell internacional d'una reclamació com aquesta, i encara més de la manera com s'ha produït el cas de Sixena. Aquesta és la reflexió col·lectiva que s'ha de fer més enllà del cas concret. P. Hermitage a Barcelona, sí o no?

R. Sí, però amb condicions. Tot el que sigui una oportunitat d'incorporar nous elements per a la ciutat, és bo. Però s'hauria d'afrontar des d'una perspectiva diferent, apostant perquè el projecte ajudi a recuperar una peça del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Quan vaig començar el tema, jo, com a president dels Amics de la Rambla, vaig suggerir a l'alcalde [Xavier Trias] que s'oferís l'edifici de duanes a baix al port, que està infrautilitzat. Trobo a faltar una visió política en aquesta mena d'oportunitat patrimonial.

P. El seu càrrec és polític?

R. Vol dir si és de partit? No ho ha de ser mai. Aniríem malament si sotmetem la governança de les institucions culturals als cicles electorals. La tranquil·litat d'aquestes institucions ha d'anar més enllà de les afinitats de partit. Entenc que l'objectiu és nomenar la persona idònia. R. Jo m’ho he pres així.