‘Nexes’, entre la tafaneria i escoltar la vida

Mònica Terribas i Jordi Basté van estrenar ahir dimecres el seu programa Nexes (TV3), que vol, diuen, escoltar la vida. Un espai per a les emocions, no per a les opinions. I això està bé. El propòsit és molt bo, potent, però mal resolt. Si més no el dia de l’estrena. Es tracta d’una gran producció, amb 100 convidats –quants en desaprofiten?– i un plató firal tan immens que ressona. El tret més lloable és que els dos conductors gosen fugir d’una previsible agenda periodística i plantegen temes menys esperables. El més lamentable és la quantitat de testimonis fugaços sense suc ni bruc. Ahir tot girava entorn de la idea de compartir.

La parella conductora va fent preguntes i els 100 convidats, en funció de la resposta (sí o no) s’ubiquen, com boletes d’Abalone, sobre un terra on hi ha dibuixats hexàgons per ocupar individualment (distància covid). D’això el programa en diu el “rusc”. Un cop distribuïts, Basté i Terribas s’acosten a algunes persones perquè expliquin la seva posició... o no. Hi ha vegades que ni ho fan i passen a la següent qüestió i d’altres que trien determinats personatges per fer petar la xerrada més serenament en un espai a part. El desplaçament del personal pel rusc provoca un petit batibull després de cada pregunta. Com que es fa una quinzena llarga de preguntes, l’escena dels convidats bellugant-se pel tauler resulta reiterativa en un programa de dues hores.

Les preguntes d’aquest primer dia van formar un curiós mostrari: qui ha donat sang?, qui creu que és generós?, qui comparteix els diners?, qui ha fet un trio?, qui ha plorat aquest setmana i no ho ha dit?, qui recorda el primer petó i encara comparteix relació amb l’altra persona?, qui ha passat un moment tan difícil que ha perillat la seva vida?, qui ha acollit gent a casa seva?, qui ha compartit feina amb gent que no suportava?...

Un qüestionari que permet viatjar des de la més candorosa, o no tant, tafaneria i l’exposició de persones i conductes sense el més mínim interès fins al coneixement de peripècies humanes que poden tenir volada (per exemple, el problema dels trastorns alimentaris)... si qui les explica sap donar-la i els conductors saben buscar-la. Un cas exemplar va ser una noia que comparteix amb la parella experiències sexuals amb terceres persones i que amb pocs segons va fer una bona defensa de la sexualitat no monogàmica, suposo que gràcies, en part, al fet que porta una xarxa social liberal sobre aquesta matèria. Una senyora que va tenir temptacions de suïcidi subratllava amb Basté que se’n parla poc, d’aquest tema. Nexes no li va donar el moment per fer-ho. D’ella solament vam saber que en un determinat moment va voler matar-se. No calia.

Les preguntes i el remenament de la gent no són una manera més o menys encertada de triar testimonis. El càsting ja està fet. Els testimonis, com a mínim per a les entrevistes més llargues, lògicament ja estan triats i se’n fa una presentació preparada amb antelació. Comprensible, la total improvisació seria un perill, però transmet una sensació incòmode que a Nexes hi ha trampeta.

La setmana vinent el tema triat és la mentida. Qui enganyi la parella i ho vulgui dir a la tele que truqui a Nexes. No sé si això servirà per escoltar la vida, però així van promocionar-ho. L’expressió més sentida durant el programa la va fer servir Basté. “Déu-n’hi-do” va ser una crossa verbal que va usar en les circumstàncies més impensables.

Déu-n’hi-do amb Nexes.