Passat o futur

Els resultats de les eleccions de diumenge deixen escenaris molt oberts. S'ha comentat en aquestes hores: sense alteracions substantives entre els dos blocs (independentista i no independentista) amb els quals alguns volen continuar interpretant la política catalana —com mostraven, sense anar més lluny, els gràfics de TV3 la nit electoral—, sí que es donen canvis significatius a l'interior de cadascun i en dos sentits.

En primer lloc, en els dos han consolidat el seu lideratge les opcions més dialogants. En el camp del mal anomenat “constitucionalisme”, els socialistes s'alcen clarament amb la victòria. Això els donarà un marge de maniobra suficient per intentar maniobres d'acostament i diàleg amb l'independentisme sense que per fer-ho hagin de patir gaire l'assetjament de la dreta convencional, que surt amb les cames trencades d'aquesta convocatòria. L'extrema dreta, que entra amb força amb 11 diputats, seguirà amb la seva agenda d'assetjament i enderrocament, i no només en aquest tema.

En el camp de l'independentisme la situació és més complicada. Primer, perquè la distància entre ERC i Junts és més estreta i 24 hores després de la proclamació dels resultats ja s'albiren les possibles acusacions de traïció. Tot plegat no és cap novetat, sinó que confirma el que el partit de Puigdemont i Laura Borràs fa mesos que fan: utilitzar la suposada tebiesa nacional i independentista dels republicans per presentar-los com a impurs col·laboracionistes, amb una combinació que barreja l'exageració dels tòpics nacionals de tall convergent amb estratègies d'atac pròpies del trumpisme.

En segon lloc, el canvi d'equilibris interns en tots dos blocs dibuixa una hegemonia de les posicions progressistes. Les apostes socialdemòcrates desplacen les opcions (neo)liberals —per més retòrica esquerrana que utilitzi Junts— en els dos casos. Aquestes dues qüestions influiran en el temps polític que ve ara, i que ja se sabia que seria el més complicat i important: la configuració d'una majoria parlamentària que pugui sostenir un nou Govern.

Les opcions viables estan sobre la taula des de fa temps. Pot haver-hi una reedició del pacte independentista amb els papers canviats en la presidència —que aquesta vegada sí que correspondria per fi a ERC—, i amb una implicació més o menys intensa de la CUP, o bé un pacte d'esquerres transversal, amb una fórmula que haurien de consensuar ERC, Comuns i el PSC.

La primera fórmula té ara mateix dinàmiques conflictives, però ja assajades. Igualment, sembla que no té cap projecció programàtica de futur. No només en el pla de la gestió —per la divergència ideològica entre els tres partits, i perquè els precedents són francament millorables—, sinó també en l'àmbit de la reivindicació nacional. “El paraigua d'amnistia i autodeterminació”, que les tres forces proclamen compartir, és més simbòlic que real. La llibertat dels presos independentistes vindrà d'un indult o bé d'una reforma del Codi penal. I la possibilitat d'una consulta a la població serà el resultat d'un acord i d'una negociació que molt difícilment desembocarà en el referèndum sobre la independència que plantegen les forces independentistes. Es diria que la reedició d'una coalició independentista tindria a veure sobretot amb una solidaritat en termes “patriòtics” i amb l'experiència que han viscut conjuntament en el passat. No obstant això, implicaria integrar al Govern una força com Junts, que no ha dubtat a integrar en les seves llistes representants amb discursos excloents.

D'altra banda, el Govern transversal d'esquerres evidentment té molts problemes de concreció pels vetos creuats que tant ERC com el PSC s'han professat durant la campanya i de l'evident fractura política i emocional que les dues forces fa anys que arrosseguen. Però pot tenir un gran avantatge. Pot parlar del futur a través d'una projecció programàtica forta, encara més necessària en l'actual moment de crisi sanitària i econòmica. Un programa de mínims que inclogui el blindatge dels serveis públics, la recuperació econòmica —per a la gestió dels fons de la UE es podrien construir aliances amb altres governs autonòmics mediterranis amb els quals es compartirien interessos i majories polítiques—, i avançar en un diàleg que porti a una proposta de reforma de l'encaix territorial que pugui ser votada per la ciutadania.

Amb aquests resultats, ERC té la responsabilitat de decidir quin govern hi haurà en els propers anys. Pot fer-ho optant pel passat o pel futur.