Un enigmàtic palauet policial II

Les obsessions no són bones. Tothom ho sap. Però si s’és periodista, l’obsessió és gratificant. Com el que persegueix les tres cireres sense parar a l’escurabutxaques, el periodista busca un nom, un carrer, un telèfon, un barri, la dada de la dada... Qualsevol cosa que es converteixi en un fil per estirar i arribar a aquella informació que fa setmanes que es resisteix. Pot portar fins i tot a la persecució i a l’assetjament de persones que probablement quan veuen la trucada del periodista obsessionat, estamparien el mòbil contra la paret. No conec periodistes no obsessos amb la informació, per més ximple i banal que sigui l’assumpte que tractin.

L'obsessió porta als recollits jardins de Vil·la Cecília, que deu el seu nom a la dona d’Eduardo Conde, que va fundar El Siglo, els primers grans magatzems de Barcelona. Al fons del parc, la que fos casa privada de Conde (1909) ara és el Casal de Sarrià, on és l’arxiu del districte. Amb la felicitat de l’obsessionat, cal pujar a la primera planta per veure l’expedient del palauet del carrer d’Iradier número 9-11, convertit a començaments de la dictadura franquista en una comissaria, un ús que va continuar vigent fins a l’any passat.

“El més interessant són els plans”, diu l’arxiver. Estan plegats, en una carpeta que va patir humitats i cal obrir-los amb molta cura. La decepció és majúscula per a qui busca dades i no entén res de línies ni traçats. En aquest arxiu, que per poder consultar-ho s’ha demanat hora amb dies d’antelació, no hi ha resposta a cap de les preguntes de l’obsessió: Qui va decidir convertir el palauet d’Iradier en un edifici policial? Quan? Per què? En quines condicions? Uns dubtes ja expressats en una crònica anterior, escrita el dia de Nadal, sobre el mateix tema.

Els temps moderns porten a teclejar a Google, a bussejar en les dades i als webs, a esprémer fins al final els butlletins oficials i els seus històrics, BOE, gasetes municipals, DOGC... Però l’experiència demostra que la resposta a les preguntes la tenen les persones. No hi ha res com la memòria viva d’algú i la seva ajuda per avançar cap al que vulguem saber. Com passa amb Maribel Blanco, qui més sap de la Policia Nacional a Catalunya. La seva trucada fa revifar l’obsessió pel palauet policial, més conegut com la Casa del duc de Prim o la Torre de San Fernando, amb la façana, les escales i el vestíbul protegits per l’Ajuntament. Ha trobat algunes dades de l’edifici del carrer d’Iradier que fins al 2005 va ser una comissaria de la Policia Nacional; fins al 2020, una comissaria dels Mossos d'Esquadra i que avui espera, davant d’un atípic silenci institucional, un nou ús.

Els lligalls rescatats per la Maribel contenen part de la història de l’enigmàtic palauet policial del carrer d’Iradier 9-11, al districte de Sarrià-Sant Gervasi, una de les zones més nobles de la ciutat. Construït el 1918, propietat d’Emilio Heydrich, un empresari cubà alemany, es va construir en forma de dues cases unides entre si, a mans de l’arquitecte Joaquim Lloret. Fins aquí, res que no reculli la Viquipèdia. La carpeta revela que va ser el mateix Heydrich qui el 1941 va firmar un contracte de lloguer amb la policia per a una de les dues cases que conformen el palauet.

“Contracte d'inquilinat”, diu el document, datat l’1 de juliol de 1941, entre la Direcció de Policia de Barcelona, i l’empresari, que llavors té 76 anys. Per 850 pessetes (uns 5 euros), es lloga un dels dos habitatges que conformen el palauet. El contracte n’especifica clarament l’ús: “Destí exclusiu a oficines i serveis de la comissaria de la zona sense que s’hi pugui donar una altra aplicació que segons el parer del propietari pugui perjudicar-la”. També es va autoritzar la policia per habilitar dos calabossos a la planta baixa de la casa, que segueixen allà, encara que en desús.

La comissaria de la Policia Nacional va romandre activa més de 60 anys. L’ampli “xalet” a la zona “residencial de luxe” comptava amb tres plantes. A la baixa, estaven les oficines de la XI companyia de la 43 Bandera de la Policia Armada; a l’entresol, les dependències de la comissaria, en el principal, els dormitoris i altres serveis de la companyia i als soterranis, els calabossos, la calefacció, la caldera, un dipòsit de carbó i la barberia de la policia. Més endavant, també s'expedirien DNI.

La història s'enreda el 1947, quan Emilio Heydrich mor i deixa en herència el palauet al seu únic fill viu i dos nets. Aquests inicialment la venen a l’elèctrica Flix, sabent que les dues cases estan llogades a dos usuaris diferents (a les hemeroteques consta que va viure allà un temps una família Godó). El preu va ser de 700.000 pessetes (uns 4.200 euros). I posteriorment, el 1967, es ven de nou a la família Prim. Allà és quan la policia demana d'exercir el dret de retracte, és a dir, de comprar ells el palauet. Defensen que “convé mantenir la instal·lació dels serveis a la finca esmentada per complir les condicions necessàries, sent difícil, per no dir impossible, aconseguir un altre edifici d'anàlogues característiques dins del districte, a més de l’elevat cost que suposaria el lloguer del nou local”.

El tema acaba als jutjats, en el 71 es denega la resolució voluntària del contracte d’arrendament i finalment l’11 de març de 1982 el Ministeri d’Hisenda compra el palauet sencer, donant compliment a una ordre ministerial del 16 de desembre de 1981. En el preuat lligall no consta per quants diners es compra. Sí que hi diu que el 1991 s’expedeix el certificat de demanialitat, perquè es tracta d’un bé públic. La següent compravenda no es comunica fins al 2005, quan la Generalitat, actual propietària, paga, per aquesta i dues comissaries més, 14 milions d’euros.

Per als periodistes obsessionats, persones com Maribel Blanco, adscrita al gabinet de premsa, són essencials. Després de 41 anys com a funcionària de l’administració pública, ho sap tot. “Maribel, qui va portar aquesta investigació fa 20 anys?”, “Ah! Sí! Localitzo l’inspector i et dic”. I així, sempre. Ara diu que es jubila. Caldrà veure-ho. També ho fa Antonio Navarro, el cap de premsa del cos a Catalunya, sempre afable i disposat malgrat difícils relacions entre els mitjans, que sempre volen més, i gabinets, que solen voler menys. Sense ells, serà més complicat conèixer les històries com la del palauet d’Iradier. L’edifici és buit, però continua insolent deixant caps per lligar amb els quals obsessionar-se: en què es concretarà l’ús institucional per part dels Mossos? Per decisió de qui? Quin ús va tenir durant la Guerra Civil?...