“El que vull és un Govern que es preocupi de la cultura”

Les gavines no donen treva al Port, a Barcelona, davant el Maremàgnum, poc abans que Joan Tous, de 40 anys, vagi a les seves classes de quart d'àrab a l'Escola Oficial d'Idiomes. Fotògraf de professió, el Joan ha llegit l'entrevista que li va fer aquest diari fa 18 anys i es reafirma en el titular que defensava que sempre cal anar a votar —“Ho continuo dient a tothom”— i afegeix que no li sorprèn el desenllaç de Jordi Pujol i la seva confessió de frau fiscal. “Vaig veure que era un més que es va aprofitar i va ficar la mà al pot”, afirma.

Molt polititzat el 2003, el Joan deia que simpatitzava amb ERC perquè pressionés CiU i forcés un canvi a Catalunya, com va succeir després. Els anys no han canviat essencialment les seves idees perquè tornarà a votar un partit d'esquerres i com llavors continua sent independentista. Però hi veu més matisos i grisos. I diu que les seves prioritats, i més ara, han canviat. “El que vull és un Govern que es preocupi, que dediqui més recursos a la cultura. Amb aquesta un es torna més reflexiu amb la realitat que l’envolta”, afirma. La pandèmia s'ha carregat, diu, moltes productores. El mateix Joan ho ha passat malament. Comparteix un estudi de creació audiovisual i animació i la feina va caure en picat. El 2019 va anar encadenant petits contractes com a operador o càmera, i com li abonaven la seguretat social va deixar de pagar autònoms. Per això no ha rebut d'ajuda ni un euro.

Després de participar en alguna marxa de la Diada —no a totes, precisa: en moltes ocasions era a Stromboli, la seva segona casa—, el Joan explica que en aquesta dècada ha vist com moltes persones del seu entorn, que no ho eren, s'han convertit en independentistes quan el 2003 era una cosa residual. “Abans era una opció més de força i ara és molt comuna”, diu. Va defensar la seva escola l'1-O i demana la llibertat dels presos i el referèndum mentre lamenta la imatge de “pati d'escola” que ha donat el Govern amb les seves baralles. Però insisteix que ara el preocupen moltes altres coses. Posa com a exemple l'horror que ahir uns neonazis volguessin cremar un sense sostre a Barcelona: “I això passa amb o sense independència”.

El Joan al final va acabar els estudis de fotografia, continuarà amb els de filosofia quan es jubili —"Seré més madur per disfrutar-los”— i ara fa les seves primeres incursions com a director de fotografia en curts i en videoclips. Viu del que volia. Confia que la societat aquest any hagi après “alguna cosa” i, almenys a ell, la covid li ha deixat una cosa bona: el confinament va provocar que Gloria, una amiga siciliana, no pogués tornar al seu país i al final s'ha convertit en la seva parella. Segueix, com llavors, enamorat d'Itàlia, anant amb moto i amb la càmera penjada al coll. No està tan al cas com llavors a la política, però no es va perdre el debat electoral de TV3: “Com estarà l'esquerra de malament que el candidat que es va expressar millor va ser Alejandro Fernández, del PP. I soc als antípodes d'ell”. I com a bon defensor de la participació en unes eleccions, acaba: “No podíem estar més amb un president que no hem escollit. Això no té sentit”.