Rescatar el Tibidabo

L'exposició sobre el Poble Espanyol de Montjuïc que es pot visitar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha aconseguit fer pensar sobre el present d'instal·lacions com aquesta, que fan palès que la ciutat no acaba de trobar la manera d'utilitzar-les adequadament. No em refereixo al moment present, contaminat sense matisos per la crisi sanitària i econòmica, sinó en aquest moment del segle en el qual la ciutat projecta el seu futur. El conjunt arquitectònic del Poble Espanyol ja fa anys que sembla que està castigat i condemnat a ser una atracció en el pitjor sentit de l'expressió. Ja m'hi vaig referir en aquest mateix diari ara fa 10 anys. Llavors suggeria que se li podria buscar una destinació millor i proposava, per exemple, una d'arts aplicades o de disseny. Resultaria una demostració de realisme contemporani poder donar un ús modern a un edifici que no té aquesta aparença, però que pot ser útil.

Motivat per aquest conjunt i altres per als quals la ciutat intenta trobar nous usos i sentit, crec que seria bo anticipar-se i pensar en el Tibidabo. El Tibidabo s'hauria de poder rescatar de la seva situació actual, obligat a ser rendible costi el que costi i convertit en parc d'atraccions banalitzat, obligant-lo a fer esforços per intentar posar-se al dia imitant els parcs de la Warner o de Disney i afligit per l'estètica “Halloween”, que consisteix a donar contingut a tot a través de la mirada d'un públic al·lucinat per la filmografia més vulgar. El Tibidabo és víctima d'aquesta malaltia, però tot i així continua sent sinònim de fantasia i despertant les ganes de tenir-ne. Potser fer algunes observacions serviria per donar-li un altre rumb que evités convertir-lo en un altre “Poble Espanyol” i podria reconsiderar-se com un lloc d'atraccions, en definitiva, eixamplar i desenvolupar el significat de parc d'atraccions amb altres coses. Una de les característiques de la seva atmosfera és l'aclaparadora presència d'elements en moviment, màquines que descriuen a l'aire traçats circulars, com un conjunt d'engranatges de rellotgeria que no aconsegueixen sincronitzar-se. La talaia, la nòria, l'avió, el carrusel o fins i tot el desaparegut tren aeri. Tot aquest conjunt en moviment adquireix una presència especial perquè es troba on es troba, al cim de la muntanya que presideix Barcelona. La urbanització d'aquest espai, mitjançant un conjunt d'edificis i màquines, i una barreja d'usos que reuneix l'element religiós, amb el lúdic, la curiositat i la fantasia Julivernesca, tots junts en una esplanada difícil d'explicar racionalment, hauria de ser una veritable inspiració i una celebració permanent de la curiositat. La seva arquitectura combina modernisme, folklorisme i estètica industrial, recreant una escenografia única a la ciutat que ens regala, en arribar, la irrepetible experiència de trobar-nos sota allò que veiem de lluny.

El Tibidabo podria restaurar-se abans que ja no en quedi res, d'aquí a molt poc hi veurem un nou funicular batejat com a Cuca de Llum, i posar en funcionament les màquines i autòmats tal com eren, encara que als nens no els agradin, i em permeto fer veure que no els agradarà si no se'ls ensenya a fer-ho. Arguiñano fa uns mesos afirmava que l'obesitat infantil en un país com Espanya és culpa dels pares. També l'alienació temàtica ho és. El Tibidabo ha de ser més accessible, i saber fabricar excuses per pujar. D'altra banda, aquells que “piloten” la ciutat, n'haurien de tenir cura i trobar raons per fer-ho. Barcelona sembla haver-se “especialitzat” en el front marítim i en Ciutat Vella i més recentment a fabricar la Barcelona dels barris, però el Tibidabo és de tota la ciutat i és també el seu mirador per excel·lència. Fa 30 anys que anem castigant subtilment aquest lloc, la prova és que la política municipal ha acabat imposant el toponímic Collserola a aquesta part de la ciutat i Tibidabo ha estat relegat a res. Ara podria ser el moment de repensar aquest singular lloc urbà. Aquest podria ser un espai obert a altres experiències, un lloc en el qual les peces d'artistes que treballen amb el moviment tinguessin un lloc enmig de les seves màquines i artefactes. Peces de Miguel Palma, Cardiff i Bures Miller, Malachi Farrell, Ângela Ferreira o CaboSanRoque, podrien tenir-hi un lloc "natural", mitjançant comissaris convidats a participar que entenguin el valor de poder treballar en aquest context i ajudar a convertir el Tibidabo en un mirall de la Miró, allà a Montjuïc, i reequilibrar la concentració de centres d'art a la Rambla i els seus voltants, des d'aquesta muntanya de la fantasia.