Catalunya, entre la pandèmia i les urnes

En una altra època, fa només una dècada, Antoni Castelló hauria estat un arquetip eficaç del burgès català: pencaire i emprenedor, poc amic del risc, contingut en les formes i en el fons, i sempre partidari de l’entesa. Amb una cervesa en una mà i la mascareta a l’altra, vestit de manera sòbria i informal, Castelló saluda tothom al bar del club esportiu Egara, a Matadepera (Vallès Occidental). Procedeix d’una de les famílies més conegudes de la veïna Terrassa: el seu avi, Antoni Escudé, va ser el pioner local de l’esport que va donar fama olímpica a aquesta ciutat, l’hoquei herba. Matadepera també va ser notícia el 2020, quan va passar a ser el municipi amb la renda per càpita més elevada d’Espanya. En aquest poble, l’independentisme va arrasar a les eleccions autonòmiques del 2017: va obtenir el 71% dels vots.

Castelló és un empresari d’èxit d’instrumental mèdic d’alta qualitat: fabrica, entre d’altres, pròtesis per a la incontinència urinària femenina en una planta de Calatayud (Saragossa). A aquest metge de formació sobretot li costa entendre el procés, el moviment pel qual gairebé la meitat dels seus conciutadans van donar suport a la independència unilateral. “A Catalunya les coses progressaven, avançàvem com un dièsel, en autogovern també. Però de sobte vam decidir que volíem viatjar en un Porsche i a 400 quilòmetres per hora. I això, si no saps on vas, té conseqüències”, diu.

El nacionalisme català moderat i pactista, adjectius que solien caracteritzar l’extinta Convergència i Unió, sembla cosa del passat. El catalanisme, tal com el vam conèixer, ha mort. Aquesta va ser l’opinió expressada per l’escriptor Valentí Puig després de la declaració unilateral d’independència del 2017 i la immediata intervenció de la Generalitat per part del Govern espanyol. En unes declaracions a EL PAÍS el 2019, Puig dubtava que el catalanisme clàssic tingués gaire recorregut electoral i vaticinava que aquell pragmatisme l’estava assumint avui, sobretot, Esquerra Republicana (ERC).

D’aquí a una setmana Catalunya celebrarà eleccions. Tot i l’ajornament que es volia fer al maig arran de la situació de la pandèmia, finalment el Tribunal Superior de Justícia va decretar que els comicis es fessin el 14-F, tal com estava previst, “pel seu interès públic”. El que s’hi dilucidarà és si el gir possibilista d’ERC, un partit que fins avui havia representat el nacionalisme més inflexible, li serveix per imposar-se al PSC i als hereus de CiU, Junts per Catalunya, el partit independentista liderat per Carles Puigdemont, expresident de la Generalitat i eurodiputat avui fugit a Bèlgica per evitar que el jutgin a Espanya.

Per a alguns, el procés d'independència va quedar enterrat quan va caure el meteorit del coronavirus; per a d’altres, només es tracta d'un canvi momentani en l'ordre de les prioritats. “La pandèmia ha desviat l'atenció, però ara es veurà, quan esclati la crisi econòmica, si s'ha oblidat o s'ha enquistat”, diu Antoni Castelló. Ell i vuit ciutadans més són les veus que s'incorporen a aquest reportatge amb la finalitat de radiografiar la Catalunya que anirà a les urnes per triar el Parlament i qui ocuparà el Palau de la Generalitat. Els entrevistats tenen trajectòries vitals heterogènies, però a tots els uneix la incertesa davant del futur que deixarà la covid-19. Catalunya, segons les últimes prediccions de la Generalitat, havia de tancar el 2020 amb una caiguda del PIB d'un 12% i una taxa d’atur propera al 16%. Les víctimes mortals que va deixar el virus l’any passat van ser 17.000, a més de 66.000 persones que van haver de ser hospitalitzades i un total de 370.000 infectats confirmats, el 5% de la població.

“Catalunya es mou segons bufa el vent”

La pandèmia no ha posat fi a l’habitual tragí del cap de setmana al xalet social del club Egara. Joves uniformats amb la indumentària de l'equip d'hoquei, pares i fills que tornen de jugar al tennis, amigues que fan un aperitiu després de la partida de pàdel. Matadepera va ascendir el 2018 al número u del rànquing de municipis d’Espanya per renda per càpita. Els veïns argumenten que no són tan rics, que el número u es deu al fet que la família Lao, resident al poble, va ingressar el que va rebre per la venda de la seva companyia, la multinacional de jocs i apostes Cirsa. Però la veritat és que abans de l'operació de Cirsa, Matadepera ja era un lloc amb diners: el quart municipi més ric del país. L’Egara és un club d'esperit conservador i lligat des de la seva fundació a l'alta burgesia de Terrassa, la població veïna. Aquesta ciutat i Sabadell, també molt a prop, van ser el cor del tèxtil espanyol.

L'obertura xinesa a partir de la dècada dels vuitanta va causar estralls. Després, recorda Castelló, les normes de protecció del medi ambient van accelerar encara més la crisi industrial a la comarca del Vallès Occidental. Castelló critica que no hi hagi una estratègia industrial de futur a Catalunya ni una comunicació fluïda entre la classe empresarial i la Generalitat. Això mateix valorava al setembre Antón Costas, expresident del Cercle d’Economia, a la revista Política & Prosa: “No només no tenim política industrial, sinó que en els últims 20 anys s’han desmuntat els pocs instruments que teníem de comunicació entre els sectors econòmics i l’Administració”.

Gairebé tots els seus amics són independentistes, diu Castelló. Ell ho seria “de cor”, per sentiment, però abans hi ha la raó, el seny català, admet. “Hem perdut molt de temps amb el procés. Hauríem de saber com volem competir a escala global, no contra Madrid. Amb els xinesos menjant-se el món, la competitivitat dels Estats Units, amb guerres al Mediterrani, al costat de casa, i ara les amenaces d'una pandèmia, mirar-nos el melic debatent petiteses com que si tantes hores de català a l'escola en comptes de debatre què vol ser Catalunya al món d’aquí a 25 anys no és el que hauríem de fer. Catalunya, sense un projecte a llarg termini, es mou segons bufa el vent”.

A l’ull de l’huracà de l’epidèmia

Santiago Abreu no ho dubta: la seva ciutat, Igualada, va assumir una responsabilitat especial en haver estat “l'epicentre de la pandèmia a Espanya”. “Tots els veïns coneixen algú que hi va morir”, assegura Abreu, que ha estat a primera línia de la tragèdia des de la seva feina de director d'anestesiologia i vigilància intensiva a l'Hospital de Igualada. El març del 2020, la Generalitat va ordenar el confinament d'aquest i tres municipis més de la comarca de l’Anoia, una setmana abans de decretar-se l'estat d'alarma a Espanya.

L'Hospital de Igualada va ser el primer centre sanitari on el coronavirus es va disparar. “Pràcticament la meitat de l'hospital es va infectar en la primera onada. La millora va ser radical a partir de la segona”, explica. Per a Abreu, un error que s'ha produït a Catalunya, però també a altres regions d’Espanya, és l'obsessió per augmentar llits d’UCI, “quan el que s'ha demostrat més efectiu són mesures preventives agressives i l'adaptació dels espais existents als hospitals, tenir equips polivalents”. “Calen més llits d’UCI, però tants? Què farem amb tots aquests llits quan no hi hagi pandèmia?”.

Abreu va néixer fa 40 anys a Santo Domingo, a la República Dominicana. El seu avi era un indià d’Igualada. Després d'estudiar la carrera al seu país d'origen, el seu net se’n va anar a viure a Barcelona per ampliar els seus estudis i iniciar la seva trajectòria professional. Per experiència sap com és d’important que un país tracti bé el seu personal sanitari. En cas contrari, passa el que estan experimentant avui Catalunya i la resta d’Espanya: la sortida a l'estranger de professionals altament preparats. “Un metge requereix 12 anys de formació, entre els estudis, el MIR i la residència. No pot ser que en acabar aquest període siguis mileurista o treballis amb contractes precaris per setmana o fins i tot per dies”, adverteix. “No ens podem permetre invertir en la formació d'aquesta gent perquè després se’n vagin. Tots coneixem companys que han marxat a l'estranger i que no han tornat”.

La fi d’un somni industrial

A Yasmina López hi havia gent que li garantia que la seva feina era per a tota la vida. “És impossible que tanqui Nissan, deien, malgrat que es veia venir”. López va entrar a treballar amb 25 anys a la planta que aquesta marca d'automòbils té a la Zona Franca de Barcelona. Sense estudis més enllà de l’EGB i amb una experiència laboral prèvia com a dependenta en sabateries, el seu cunyat la va avisar el 2004 que la seva empresa, Nissan, estava contractant personal per a la línia de muntatge. El gener del 2020 va deixar una feina de 15 anys en la qual ha vist com “homes alts com torres la deixaven perquè no aguantaven el ritme”. Va ser triada delegada sindical per a polítiques d'igualtat. Una notícia va trastocar els seus plans poc després d'assumir les seves funcions com a flamant representant sindical: Nissan anunciava que, després de 40 anys, tancava les plantes que tenia a la Zona Franca, Montcada i Sant Andreu. “25.000 persones, directament i indirectament, es quedaran sense feina. Les meves prioritats van canviar”, comenta López.

L'empresa francojaponesa, que posarà fi a l'activitat a finals del 2021, ha disparat els senyals d'alarma sobre un dels pilars de la indústria catalana, l'automoció. Les administracions busquen una sortida per a les instal·lacions de Nissan, i una de les opcions més serioses l'estudia la coreana LG, per reconvertir la Zona Franca en una planta de producció de bateries elèctriques per a cotxes. Amb 40 anys i dos fills, la Yasmina és conscient que li queda encara molta vida laboral per endavant. Admet que l'acord de tancament garanteix unes bones condicions per als 2.500 treballadors, però la preocupa que els que es prejubilen, fins i tot amb 52 anys, renunciïn a renovar-se i es deixin endur pel desànim d'haver perdut la feina de la seva vida.

Optimisme davant de la pèrdua d’inversions

El 2019 es va confirmar el sorpasso de Madrid com a primera potència econòmica regional d’Espanya. El declivi de Catalunya no és d'avui, indicava un estudi del 2020 signat per dos acadèmics de la London School of Economics, sinó que es remunta al moment posterior als Jocs Olímpics de Barcelona 92: “Grups fortament identitaris i comunitaris que havien promogut el dinamisme econòmic de Barcelona s'han convertit en una llosa (…), han facilitat la polarització de les seves ja dividides comunitats, perjudicant la inclusió. Això està afectant l'ús del talent, entorpint el desenvolupament i la promoció de l'activitat econòmica”.

Una de les estadístiques més crues és l'evolució de la inversió estrangera a les dues comunitats. Si Catalunya captava el 1986 el 29% de les inversions de l'exterior, el 2018 en va rebre l’11%. Madrid va passar del 44% al 88%. Segons dades del Ministeri d’Indústria, Madrid va rebre en els últims tres trimestres del 2020 un total d'11.779 milions d'euros, la qual cosa representa el 80,4% de tota la inversió estrangera a Espanya. Catalunya va rebre 1.685 milions, un 11,5% del total de recursos estrangers invertits al país.

Davant d'aquest escenari, Pol Valls ofereix optimisme. Submer, l'empresa que va cofundar el 2015 amb el seu cunyat, Daniel Pope, va captar 12 milions d'euros el 2020 en una ronda d'inversions internacional. Submer és una companyia que ha desenvolupat un sistema de refrigeració d'equips informàtics, sobretot centres de dades, submergint-los en un líquid dielèctric. Comercialitzen els seus productes des del 2018, i Valls destaca entre els clients que més il·lusió li ha fet aconseguir el gegant aeronàutic Airbus o el supercomputador d'una agència de seguretat europea que no pot revelar.

Submer està situada a l'Hospitalet de Llobregat, just al costat del recinte firal de Barcelona, al nou enclavament de moderns edificis d'oficines que és la plaça Europa. En una antiga nau d'emmagatzematge de pneumàtics tenen les oficines, el laboratori i la planta de muntatge dels seus equips. Valls, de 30 anys, subratlla: “Cal que Barcelona diversifiqui el seu ecosistema d'empreses tecnològiques”. Pràcticament la totalitat dels clients de Submer són internacionals. Potser per això, argumenta, no ha detectat que el conflicte polític per la independència afectés el potencial econòmic de Catalunya. Preguntat per si creu que la pandèmia ha deixat en un segon pla el procés, Valls opina que el tema es manté viu: “Com que ets d'aquí, en tens una opinió i t'afecta. Està inevitablement en un segon pla, però no l’hem deixat gaire enrere; està present, apareix a les notícies i encara hi ha gent a la presó per això”.

Els nous catalans

El 52% dels habitants de Guissona (Segarra) han nascut fora d’Espanya. Va ser fa una dècada el primer municipi de Catalunya en el qual la població estrangera era majoritària. Això ha estat en bona mesura gràcies a l'imant de la Corporació Alimentària Guissona, un conglomerat d'empreses amb una xarxa pròpia de comercialització dels seus productes sota la marca Bon Àrea. El grup dona feina a milers de persones, entre les quals hi ha les germanes Diana Maties i Laura Maties. Van arribar el 2007 des de Roman, a Romania, seguint qui seria el marit de la Laura. Les dues treballen a la planta de processament de carn avícola, la Diana a l'equip de control de qualitat i la Laura a la línia de tall i envasatge. Els seus marits també treballen a la companyia, un a la planta de producció de pinsos per a mascotes i l'altre com a transportista.

Les dues germanes tenen dos fills cadascuna i viuen porta per porta en dues cases adossades que van comprar el 2017. “De vegades passava per davant i pensava: ‘Tant de bo sigui un dia casa meva”. La seva vida és el somni fet realitat d'uns migrants a la recerca d'oportunitats a força de treballar molt. “Sempre esperem que el Govern ens ajudi, però considero que cadascú ha de fer un esforç”, diu la Diana, “cadascú ha d'esforçar-se per aportar alguna cosa”.

“En el meu equip de treball som com l’ONU, hi ha gent de tot arreu del món”, explica la Diana. Guissona ha estat exemple de convivència entre la població vinguda de fora i la local. No obstant això, alguna cosa falla quan cap dels 13 regidors de l’Ajuntament és d'origen estranger. Els Maties lamenten que els ciutadans romanesos no tinguin opció de doble nacionalitat a Espanya, cosa que és un obstacle per integrar-se, per exemple, votant en aquestes eleccions autonòmiques. Admeten igualment que els seus amics romanesos de Guissona no mostren interès per fer-ho: “Nosaltres fem vida de poble. Participem dels costums catalans”. El futur és aquí, afirmen alhora, perquè és on els seus fills han crescut i viuran. La Renata, la filla de la Laura, d'11 anys, vol ser jutge.

Investigar més enllà de Barcelona

Luis Brieva encapçala des de Lleida un projecte d’investigació en el qual s'han implicat centenars de persones de tot Espanya. Brieva, nascut fa 53 anys a Montsó (Osca), és cap de neurologia de l'Hospital Arnau de Vilanova (Lleida) i investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida). Encapçala un estudi en el qual participen 31 centres de recerca per determinar de quina manera la covid-19 afecta els malalts d'esclerosi múltiple. Després de desenvolupar la seva carrera a l'Hospital Vall d’Hebron, el 2000 li va sorgir l'oportunitat d'engegar el servei de neurologia de l’Arnau de Vilanova. Brieva destaca que Catalunya continua sent capdavantera a Espanya per tradició en recerca científica, però confirma que hi ha altres comunitats en les quals s'avança “molt més ràpid”.

El 80% del finançament del departament de neuroimmunologia de l’IRBLleida procedeix de laboratoris i companyies privades, la majoria de capital internacional. Entre les farmacèutiques catalanes que treballen amb el seu equip, Brieva destaca l'excepció d’Almirall. Ell ha estat testimoni de la pèrdua de competitivitat de l'abans potent indústria farmacèutica catalana: “Sense massa crítica, aquestes empreses familiars no poden competir amb les grans farmacèutiques”. Una oportunitat que Brieva lamenta que es perdés va ser la d'acollir la seu de l’Agència Europea de Medicaments (EMA). Barcelona era candidata, però finalment el 2017 es va endur el premi Amsterdam. “Hauríem vist farmacèutiques obrint filials aquí, tindríem catalans treballant a l'agència i haurien vingut tècnics de molt nivell”, admet Brieva.

Moltes veus, com la del ministre sortint de Sanitat i candidat del PSC, Salvador Illa, han donat per fet que la tensió política del 2017 arran de la declaració unilateral d'independència va tenir un efecte negatiu en les aspiracions per acollir la seu de l’EMA. Brieva espera que la pandèmia serveixi perquè la ciutadania i els polítics hagin entès que la unitat sempre aporta més que una societat dividida. Respecte al futur, el cap de neurologia de l'Hospital de Lleida creu que “seguint el camí sense presses, un referèndum d'autodeterminació acabarà sent un tràmit”.

L’any en què va desaparèixer el turisme

Prendre's un rapitenc és gairebé una obligació a l'hostal Montecarlo. A pocs metres de la platja a Alcanar ­Platja, a la província de Tarragona, aquest vermut tradicional de la zona té un gust diferent. “Amb el coronavirus hem perdut l'alegria, i cal recuperar-la”, diu el propietari, Salvador Vila. Catalunya, com la resta d’Espanya, va patir la desaparició del turisme internacional i una caiguda global de la facturació el 2020 d'un 70%, segons la Generalitat. En el cas del Montecarlo, la pèrdua d'ingressos va ser del 50%.

La pandèmia no ha estat l'única tragèdia que Vila i la seva dona, l'alemanya Cristina Bolz, han presenciat en els últims anys. L'hostal va ser durant uns dies d'agost del 2017 la seu dels mitjans de comunicació més importants del món. Un xalet a tot just 100 metres havia saltat pels aires: era el cau dels terroristes dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Vila té la sensació que es vol oblidar el que va passar: “Sembla que la gent ja no vulgui parlar-ne”. També està oblidat aquest racó de Catalunya, assegura aquest matrimoni de 64 anys, ell, i 49, ella. “Aquestes comarques de l’Ebre no són una prioritat per al Govern. La zona necessita solucions perquè la joventut s'hi quedi. Els meus dos fills, sense anar més lluny, segurament marxaran”, diu Bolz. El gran, el Pablo, de 23 anys, ha estudiat el grau de Nàutica i Marina Mercant i fa gairebé un any que està embarcat per mig món fent les seves pràctiques; la seva filla Laura, de 18 anys, es prepara per allistar-se a l’Exèrcit.

Vila demana que Catalunya es descentralitzi. “Què és Catalunya? Barcelona. El nou Govern ha de redistribuir el pes industrial. En aquesta regió podríem aportar molt en la indústria alimentària”.

Una altra qüestió que ha preocupat Vila i Bolz ha estat el conflicte per la independència. Vila afirma que ha vist “bullir el fanatisme”: “Va fer molt de mal i va dividir els catalans”. Segons el seu parer, la pandèmia del coronavirus no és més que un canvi momentani de prioritats, però l'amenaça de la fractura social continua latent: “Fixa't com fins i tot durant l'epidèmia hem estem dient que si a Madrid li permeten això o li donen això i a nosaltres no”. Vila concedeix que la rivalitat és inevitable, però veu que la tempesta segueix present a l'horitzó i que la calma trigarà a arribar.