La Beckett encara el final del cicle sobre Lluïsa Cunillé amb ‘Els subornats’

Lluïsa Cunillé (Badalona, 59 anys), “una de les autores més importants del teatre català”, en paraules de Toni Casares, director de la Sala Beckett, de Barcelona, protagonitza fins a mitjans de febrer la programació d'aquest espai del Poblenou. El cicle dedicat a l'autora comprèn dues obres recents, El jardí (fins al 31 de gener), en posada en escena de la companyia resident de la Beckett Centaure Produccions, estrenada recentment en el darrer Temporada Alta, i l'estrena d'Els subornats (fins al 14 de febrer), de La Ruta 40, i una tercera obra, Piedra y encrucijada (fins al 31 de gener), no de Cunillé sinó de Paco Zarzoso, autor amb qui va fundar la Companyia Hongaresa de Teatre. A Els subornats, amb direcció de Lurdes Barba, quatre personatges es troben de manera clandestina –o potser s'hi refugien– a la cabina de projecció d'un cinema decadent, a punt de tancar les portes per sempre. L'obra, amb to de cinema negre, aborda una aparent trama de corrupció.

A més, s'ha fet la lectura dramatitzada de La nit, una obra que no és recent però encara no s'ha estrenat; aquest dijous es farà la de Saturnal, una de les últimes escrites per Cunillé, i el dia 11, la de Barcelona, mapa d’ombres, que es va estrenar en la Beckett el 2004. De la mà de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), s'estan fent tallers, conferències i debats.

“Els cicles temàtics de la Sala Beckett busquen un debat públic social i polític”, explica Toni Casares, director d'aquest espai. “L'elecció de Lluïsa Cunillé és una reivindicació de la mirada artística en aquest diàleg amb la societat, perquè si no, es queda coix”. L'ús de la paraula en escena, un tret fonamental en els textos de Cunillé, és al seu torn “una senya d'identitat i de modernitat en el teatre actual, en el qual cada vegada agafen més protagonisme els efectes visuals, les projeccions, les imatges…”. És el mateix concepte teatral que veiem a Piedra y encrucijada, l'obra de Paco Zarzoso, molt més que còmplice de Cunillé: “És una obra excel·lent en la qual veiem una teatralitat austera en què la interpretació està per sobre de qualsevol artefacte escenogràfic; de fet, sobre l'escenari només hi ha una pedra. És un gran exercici literari d'escriptura, que aporta també tot el sentit de l'humor de l'autor, que ha signat diverses obres a quatre mans amb Cunillé. Seria impossible fer un cicle sobre ella sense la Companyia Hongaresa”.

D'altra banda, Casares justifica la presència de Cunillé pel fet que, “malgrat tot el que ha escrit, encara té molt per explicar”, diu, i recorda el seu gran recorregut internacional, emfatitzant que ella i Sergi Belbel són els únics autors catalans en vida que han estat representats a La Comédie Française.

“La Cunillé no és una autora que ho doni tot fet a l'espectador”, considera Adriana Nicolau, filòloga i estudiant de doctorat a la UOC, on prepara la tesi Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019), comissària del cicle juntament amb Josep-Anton Fernàndez. “La seva narrativa no sol ser l'esquema tradicional d'obertura, nus i desenllaç, per això la seva dramatúrgia incentiva diverses lectures. Després d'una representació, Cunillé acompanya l'espectador, no el deixa anar, no el deixa pensar en una altra cosa. Tot això ens dona molt de material per a l'anàlisi, que és el que hem proposat des de la UOC en aquest cicle”. Igual que es diu que la ciència avança a força de fer preguntes, més que de respondre-les, l'obra de Cunillé aporta més preguntes que no pas respostes. “Això és el més interessant”, coincideix Nicolau. “Són aquests interrogants que planteja, permanentment oberts, els que ens convoquen a discutir sobre la naturalesa de l'existència humana”.

Cunillé, per tant, segons Casares, ofereix moltíssimes lectures de la seva obra i no arriba a pontificar: “Qui és ella per pontificar?, es pregunta a si mateixa”, diu el director de la Beckett. “És terriblement moral i no pretén en absolut donar lliçons de cap tipus. Mires una obra de Cunillé i no et preguntes què passarà al final, sinó què està passant en el present. Lluny de lectures apocalíptiques, ens parla del que passa ara”.

Aquesta manera tan oberta d'entendre el teatre, “en aquests moments d'incertesa, en els quals la covid ens posa davant d'un mirall i ens pregunta com estàvem vivint, la mirada de Cunillé, descontaminada d'estereotips, ètica, col·lectiva i reflexiva, ens porta a pensar que el que no s'entén és el món, no el teatre de Cunillé”, diu Casares.

“Aquest teatre ple de fissures, de clarobscurs i d'absències de Cunillé és en el qual pretén aprofundir el cicle”, explica Nicolau, “aportant veus d'experts, de traductors de la seva obra, de companys de viatge, com Paco Zarzoso, o de còmplices, com Xavier Albertí”. L'exdirector del TNC adverteix que “el teatre de Cunillé formula unes relacions interhumanes desplaçades del que les convencions anomenen normalitat”.

Lluïsa Cunillé, una autora que s'ha mantingut sempre distant dels mitjans de comunicació, ha participat amb entusiasme en aquest cicle. “S'ha buidat amb els actors de les seves dues obres, els ha escoltat, els ha deixat fer…”, explica Casares. “S'ha mostrat absolutament agraïda i receptiva”.