Donald Trump a Catalunya

Si algú creia que el trumpisme estava acabat, des de Catalunya s’ha demostrat el contrari. Els aprenents de Trump han aprés perfectament la lliçó: les eleccions només són legítimes quan guanyes, de la mateixa manera que els tribunals només sentencien amb imparcialitat quan et donen la raó. En cas contrari, es tracta d’una conspiració secreta o, pitjor encara, de l’‘estat profund’, el Deep State que Trump va denunciar com una confabulació de les elits diplomàtiques, militars, serveis secrets i poders mediàtics per arrabassar el poder democràtic al poble.

El trumpisme no concep una victòria honesta, i per tant legítima, de l’adversari. El seu dret a mantenir-se en el poder està pel damunt de l’escrutini de vots. Fins al punt que no té cap explicació pel cas que pugui ser vençut a les urnes. Quan passa, és que les eleccions han estat trucades, el sistema està podrit, algú ha introduït subreptíciament milers de vots a les urnes. Com que no en té cap prova, tal com han demostrat tots els tribunals davant els quals va impugnar els resultats i totes les revisions i recomptes, és obligat que siguin els demòcrates els que provin que no hi ha hagut trampa.

En el nostre cas la jugada és encara més fàcil. El dret a la victòria i al govern de Catalunya forma part de la identitat del nacionalisme, sigui el dretà i a vegades ultra de Puigdemont, sigui el nominalment esquerrà de Junqueras. Si passés el contrari, seria resultat de la pitjor manipulació que pugui imaginar-se, assimilable a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, o una ‘operació d’Estat’.

L’evocació del 155, article de suspensió provisional i parcial de l’autogovern, s’ha convertit en un espantall. El va aplicar Rajoy, recordem-ho, per convocar unes eleccions, que van permetre formar govern de nou als nacionalistes. Ho va fer després que Puigdemont proclamés la independència i abandonés les seves responsabilitats de governant. Els que van mostrar el seu acord amb aquesta mesura, que va durar tant de temps, set llargs mesos, com van trigar els nacionalistes a posar-se d’acord per governar de nou, van quedar estigmatitzats com a enemics de Catalunya per part de l’infantilisme nacionalista.

És cert que l’autogovern s’ha degradat extraordinàriament des de llavors, però no per efecte de l’aplicació del 155, sinó pels desperfectes provocats per la incompetència i la imperícia de Quim Torra i dels seus consellers, que es van sumar als desperfectes provocats per l’estupidesa i la temeritat de Puigdemont i els seus amb la declaració unilateral d’independència i la fugida de capitals i empreses, espaordits davant de tanta insensatesa.

Si alguna cosa ha quedat demostrada en aquests 10 anys lamentables, des que Artur Mas va posar rumb a al País de Mai Més, és la ineptitud de l’independentisme: inepte per fer la independència, inepte per governar l’autonomia i inepte per sortir del laberint en què ell sol ha triat perdre’s. Incapaç de forjar pactes i compromisos entre les forces independentistes, tampoc ha estat capaç d’organitzar el replegament i la convocatòria d’eleccions, com ens recorden els 12 mesos transcorreguts des que Torra va anunciar la fi de la legislatura, temps suficient per modificar la legislació electoral, per preparar uns comicis en plena pandèmia, com els han organitzat infinitat de països, o al menys per evitar un relaxament davant la pandèmia que compliqués la cita amb les urnes.

I així fins a arribar a l’últim episodi de tan colossal inèpcia com ha estat el nyap jurídic i polític del decret d’ajornament sine die de les eleccions del 14 de febrer, sobtadament suspeses davant la reacció de pànic suscitada per les enquestes electorals favorables al PSC. No han sabut fer bé les coses, però tampoc s’ho han proposat. És clar que tot aquest grapat d’inútils dirigents tenia el cap en altres coses, en les seves quimeres impossibles, en el seu complex de víctimes, en els seus somnis de grandeses imaginàries. Ineptes i mandrosos.

Com el gos envejós, aquell ‘perro del hortelano’ de la dita castellana, que ni menjava ni deixava menjar, l’independentisme no sap governar però està aterrit davant la possibilitat, ben llunyana segons la meva percepció, que siguin altres els qui governin. Tremola només de pensar en els sous, les subvencions, el control dels mitjans, el blasmat poder autonòmic facilitat per la Constitució monàrquica, en definitiva tot el que podria perdre si els ciutadans els castiguen com es mereixen.

Al 155 només li faltava la invenció de l’Operació d’Estat, la gran conjura de jutges, fiscals i polítics per evitar que l’independentisme romangui al poder, denunciada per Pere Aragonès, el candidat a president que no ha estat capaç d’exercir de president quan podia. Aquests trumpismes catalans pot ser que convencin els ja convençuts, com va passar als Estats Units amb els 74 milions de vots aconseguits per Trump. Però afegeixen grans dosis de desconfiança en els que no ho estan del tot o estan convençuts del contrari, dins i fora de Catalunya, i aquest és el pitjor i més inconscient desperfecte que convoca el trumpisme amb les seves mentides, fins al punt que els seus efectes no perjudiquen tan sols els que el practiquen sinó que reverteix en perjudici de tots, que en aquest cas són els catalans en el seu conjunt.

Qui utilitza aquests arguments, en una regressió al món de les realitats paral·leles imaginades en plena febre secessionista, no s’adona que juga amb la seva credibilitat com a agent polític fiable i perd a ulls vista l’autoritat que necessitarà en el futur pels inevitables pactes que el poden treure del forat en què s’ha ficat. I en aquesta pulsió trumpista les diferències entre Puigdemont i Junqueras són imperceptibles.