Quinze anys després

Per a sorpresa de molts, i amb només dues excepcions, els signants d'un manifest fet públic el juny del 2005, i que un any després va donar origen al partit Ciutadans, han ratificat les idees bàsiques que van exposar llavors i han considerat que aquest partit és qui millor les continua defensant.

Per què es van produir aquestes sorpreses? Potser perquè alguns d'aquests signants —entre els quals em compto— havien discrepat en públic de l'aplicació d'aquestes idees per part de la direcció d’aquest partit i, en conseqüència, a alguns no els cap al cap que, malgrat això, en el seu comunicat de la setmana passada, aquests signants manifestessin que Ciutadans continuava sent un partit útil i necessari per assegurar la imprescindible estabilitat en la política espanyola i catalana.

El pacte del famós tripartit, amb la intenció primordial d’aprovar un nou Estatut, va donar lloc a aquesta etapa negra anomenada procés

Molts acostumen a confondre la crítica de certs errors amb la traïció, i la discrepància parcial amb el rebuig total. Això ha succeït a l'interior de Ciutadans i succeeix en tots els partits: qui no està amb mi està contra mi o qui es mou no surt a la foto. Tanmateix, el que hauria de ser normal entre persones amb llibertat de criteri hauria de ser que en atorgar el vot a un partit no sigui necessari compartir la totalitat de les seves decisions polítiques. Simplement n'hi hauria d'haver prou amb la coincidència amb les seves directrius bàsiques, veure el paper que pugui exercir en la conjuntura actual i, finalment, les seves probables aliances amb altres forces després de les eleccions.

Això és, em sembla, el que han considerat els meus companys de fatigues en els temps inicials de Ciutadans en firmar el recent comunicat i, en tot cas, aquesta és la meva posició. Després de més de quinze anys d'aquell manifest, i veient el panorama català, hi ha encara més arguments per considerar adequades les idees i propostes de Ciutadans. S’ha de recordar el que ens va motivar a emprendre aquella estranya aventura: el pacte de govern a Catalunya del PSC amb ERC i Iniciativa —el famós tripartit— amb la intenció primordial, i gairebé única, d’aprovar un nou Estatut, òbvia trampa, tal com després s'ha vist, que va donar lloc amb el pas del temps a aquesta etapa negra anomenada procés.

Des d'aleshores, la situació política ha canviat, en part a pitjor i en part a millor. A pitjor perquè si es repeteix, com sembla ser la intenció inconfessada dels socialistes, un altre pacte a què continuen obstinats en anomenar d'esquerres, a la manera que també es denomina d'esquerres el govern de Pedro Sánchez, el trio de partits catalans que poden formar govern mostra molts més riscos que aleshores.

Primer, perquè IC, encara que una mica tenyit de nacionalisme identitari, era un partit, com van demostrar els seus dirigents parlamentaris, fins i tot el setembre i l'octubre de 2017, frontalment oposat a la secessió i, a més, de caràcter no populista. Qui ocupa avui aquest lloc són els comuns, representants de Podem a Catalunya i que es mostren ambigus en molts aspectes però, en especial, en el de la secessió. Segon, perquè Podem està coalitzat amb el PSOE en el Govern central i els comuns en són una peça important: Castells com a ministre i, especialment, Assens com a portaveu parlamentari. Per tant, per mantenir aquests dos febles governs les cessions mútues, tan perilloses, serien constants.

Una part de la societat catalana ha pres consciència del mal que està causant el procés, de la decadència econòmica de Catalunya i dels enganys dels dirigents independentistes

Però la situació també és millor perquè en els últims 15 anys la societat catalana ha canviat. Una part d'aquesta s'ha fanatitzat amb l'esquer de la independència però una altra ha pres consciència del mal que està causant el procés, de la decadència econòmica de Catalunya, dels enganys dels dirigents independentistes i del rebuig dels altres estats de la Unió Europea i del món. La independència no només és un somni impossible, sinó que el camí emprès per arribar-hi ja ha resultat summament perjudicial.

Per això els antics signants del Manifest del 2005 s'han posat fàcilment d'acord: el procés no ha acabat i és urgent posar-li fi, no prolongar-lo amb martingales que no condueixen a resoldre el problema. El secessionisme no farà marxa enrere per si mateix, sinó que se l’ha d'obligar a rectificar. Del que es tracta, en conseqüència, és de buscar la unió parlamentària de les forces polítiques unionistes que sàpiguen frenar aquest insensat procés i tornin la normalitat a Catalunya. Després de quinze anys, el paper de Ciutadans continua sent decisiu.