Junquerisme és amor (i Carrizosa també)

Qui va dir que aquest circ no arribaria a la ciutat? Potser no és bo per a Amèrica, però és fabulós per a la televisió”. Amb aquesta frase, Leslie Moonvers, president de la CBS, va resumir el 2016 el que va ser la campanya electoral que enfrontava Donald Trump i Hillary Clinton. El desenllaç d’aquests comicis és conegut, així com l’estratègia (amb un alt component emocional) que va permetre que succeís l’impensable. I la política-espectacle va viure anys de glòria.

La història jutjarà el magnat, que també deixa una herència que es podria considerar positiva. Exhibir a la seva manera, pornogràficament, com es va plantejar, es va teixir i es va executar una estratègia basada en la desinformació i la por per aconseguir el poder, exercir-lo i, sent realistes, gairebé mantenir-lo. “De vegades podem estar en desacord amb els fets”, va arribar a dir el primer responsable de comunicació de govern Trump, Sean Spicer. A La política de les emocions, Toni Aira (Barcelona, 1977) s’endinsa en els budells d’aquestes construccions.

El professor de la Universitat Pompeu Fabra-BSM té fans i detractors dins el món de la comunicació política. Però ningú nega que poques persones a Catalunya poden parlar amb la mateixa propietat del Super Tuesday (el dimarts que concentra la major celebració de primàries de cara a les eleccions dels EUA) i de la política més domèstica. Aira, doctor en Comunicació Social i Política per la Universitat Ramon Llull, estudia el paper que juguen les emocions no només amb Trump, sinó també amb el primer ministre canadenc, Justin Trudeau; el president rus, Vladímir Putin; l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, o l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, entre altres. I posa cara als seus estrategs.

Per començar, Aira trenca amb un tòpic: que els polítics d’abans eren millors. Els lideratges responen al seu temps i es construeixen d’acord amb les seves regles. No és que l’emoció no estigués abans o que la raó s’imposés categòricament. A la nostra societat, on tot s’ha de lliurar en els 280 caràcters d’un tuit i el carpe diem (el viure el moment), “comunicar amb intenció i fer-ho eficaçment passa cada vegada més pel maneig de l’emoció”, assegura l’acadèmic.

La mina d’informació sobre els sentiments del ciutadà que representa el mòbil sobrepassa qualsevol eina demoscòpica. Propaganda a la carta, amb el gran espectacle audiovisual de fons. “En aquesta societat de procrastinats i d’individus d’atenció dispersa, bona part de l’esforç polític obliga a no deixar indiferent, a no passar desapercebut”, explica Aira. Però per molt autèntiques que fossin les llàgrimes de Colau quan va admetre que no li agradava el suport de Manuel Valls per revalidar l’alcaldia, de res no haurien servit sense haver construït abans, acuradament, una imatge d’outsider enfrontada a la casta. I un lideratge com el de l’alcaldessa no hauria estat possible sense un context com el dels indignats i una societat més oberta a l’ús de les xarxes socials.

Sense la impaciència, el joc discursiu de l’ara o mai, molt possiblement el relat del procés no hauria estat efectiu, defensa el professor de la UPF-BSM i autor d’altres significats llibres sobre el discurs polític contemporani com Els spin doctors. Fins i tot en la cancellera alemanya Angela Merkel, que molts podrien veure com una dama de gel, l’emoció és clau. Mentre que Mariano Rajoy no deixava passar oportunitat de repetir que era “previsible“”, l’alemanya ho mostrava, entre altres coses, amb el seu armari de vestits jaqueta idèntics. Mostrar, no dir. La base d’una bona narració. Ningú escapa a la política dels sentiments i a la seva utilització, reeixida o no. “Junquerisme és amor“”, va dir el president d’ERC en una entrevista radiofònica el 2017. El logo de Ciutadans, amb Carlos Carrizosa al capdavant, des de fa anys és un cor.