Lluís Llongueras: “Vaig despentinar Espanya per alliberar les dones”

Lluís Llongueras té fred. La seva hipersensibilitat tèrmica ha augmentat amb els anys, per això a casa seva es respira el Carib. Adverteix una mínima escletxa a les portes que donen al jardí que ningú més veu, i la seva dona, Jocelyne Novella, s'aixeca a tancar-les. “A les nits, ella dorm sense roba, damunt de la coberta, i jo passo molts moments observant les seves corbes, acariciant-la”, explica. Eros habita en aquesta casa de Pedralbes, decorada amb les seves pròpies escultures, sempre dones, sempre nues.

L'home que va transformar les perruqueries espanyoles a finals dels anys cinquanta i va revolucionar la tècnica del tall, formant contingents de nous perruquers per tot el món, avui escriu llibres i fa exercicis per vocalitzar. Fa un any se'n va sortir d'un tumor de glotis. Des de llavors, s'alimenta a través d'una sonda que ens mostra sense pudor; així i tot, salta i manté el to expressiu i agut que caracteritza la seva veu, en el seu moment munició per als imitadors. Detesta parlar de clientes cèlebres, des de Begum Om Habibeh a Cayetana de Alba, però se sent orgullós dels quatre volums d'El método Llongueras, basat a tallar els cabells floc a floc, desfilar i crear volums.

El 2010 va ser acomiadat a través d'un burofax pels seus fills Esther i Adán, que, juntament amb la seva mare, Lolita Poveda, havien adquirit la majoria de l'accionariat d'una de les societats, Peyma. Li oferien una indemnització de 6.258,63 euros. El perruquer ho va comparar amb el cas de Santiago Dexeus, que va haver de deixar la seva clínica per desacord amb els seus socis. Però aquest envit es produïa com a conseqüència del matrimoni de Llongueras amb Jocelyne Novella, amb qui ja tenia tres fills: l'Adrià, l'Antoni i la Yasmín. No van poder treure-li el nom, i el 2012 van arribar a un acord. Amb una facturació de 45 milions d'euros, 20 salons propis i 52 franquiciats a Espanya, més 28 a la resta del món, l'empresa va ser comprada el 2018 pel grup francès Provalliance. Llongueras n'és president honorífic. Una celebrity global. Avui només li talla els cabells a la seva dona. Abans de l'entrevista, ella m'avança que el Lluís té un regal per donar-me, i que vol veure la cara que poso. Me'l dona en un moment a part: Passion of love. En torno al sexo femenino (Art-Espai). Es tracta d'una antologia fotogràfica de vagines en totes les visions. Quan l'hi va mostrar a la seva filla de 18 anys, la Yasmín, ella li va dir: “Per favor, papa, que estic menjant”.

Pregunta. Vostè va començar a despentinar Espanya el 1957. Com ho va aconseguir malgrat la dictadura i el seu evident endarreriment estètic?

Resposta. Eren uns anys difícils. Les dones no se sentien felices, però podien estar més guapes… i es deixaven fer. La perruqueria era gairebé una manualitat. I jo vaig defensar que es millorava amb tècnica. Anava proposant que se sentissin còmodes en un espai per relaxar-se, per modernitzar-se, tenir plaer i sortir-ne contentíssimes… A finals dels cinquanta, obríem la perruqueria a les 8.30 per a les dones que treballaven, i ja hi havia cua al carrer. No ha passat mai més. Estàvem fent un canvi total, però no tinc mèrit, vaig anar creixent perquè hi havia demanda.

P. I vostè va obrir el primer saló en un local de carrer el 1957, amb només 21 anys.

R. Ja havia viatjat per Europa, als 18 anys vaig anar a París amb motxilla i fent dit, i vaig veure diferències. A Espanya, les dones portaven cabelleres recollides; amagaven els cabells amb monyos, barrets o mocadors. I hi ha un secret: jo treballo els cabells mirant al mirall, buscant la mesura que s'adapti a la galta. No faig pentinats, sinó composicions de cabells sobre les cares. Les dones van confiar en mi. I les meves bogeries van funcionar.

P. Anava a veure els directors dels diaris per sortir a les seves pàgines?

R. Sí. Als cinquanta els perruquers no érem ningú. Calia inventar-se. Les relacions públiques no existien i per a mi eren necessàries. Als seixanta vaig aconseguir que el Diario de Barcelona em cedís les seves pàgines per a les meves fotos i consells.

P. Es considera un revolucionari?

R. I un anarquista. Sí. Aquelles perruqueries van ser un espai de revolució per entendre la dona, per alliberar-la, empoderar-la. És el que més he practicat en la meva vida.

P. Com eren aquells shows al Cirque d’Hiver, a l'Espace Cardin o amb Oscar de la Renta als anys setanta i vuitanta?

R. Grans explosions d'entusiasme. Empreses internacionals, gremis i associacions em seguien i em convidaven omplint del tot els espais, a les millors ciutats del món.

P. Quin ha estat el seu major luxe?

R. Viure. Haver honrat i aguantat a la professió, crear un futur per a la meva família i la de milers de companys i col·legues. I haver estat convidat a molts països per impartir el meu mètode.

P. Què recorda de la primera conversa amb la reina Sofia animant-la a canviar la tècnica d'assecat i pentinat?

R. Vaig descobrir la qualitat humana d'una dona de gran nivell. Educadíssima, amb naturalitat. Em va entendre, com la majoria, i va confiar en mi.

P. En les seves memòries, relata com li va canviar la vida el primer petó amb la seva segona dona, la Jocelyne, que treballava amb vostè.

R. Va ser un atreviment meu, no ho feia mai. Vaig obrir la porta del despatx perquè passés i jo pogués cridar l'ascensor, i ens vam fregar els llavis sense pensar-ho. Abans no l'havia mirat expressament, no m'havia fixat en ella. La Jocelyne havia començat a treballar de motorista amb nosaltres, amb el temps es va convertir en country manager, organitzava els shows internacionals. Va ser un frec, un mig petó. Ella no es va escandalitzar, jo em vaig disculpar, però li vaig dir: “M'agradaria sortir amb tu”. I vam anar a sopar.

P. Però vostè llavors estava casat. Tenia una relació oberta?

R. Tenia una relació oberta per força. Des de jove em seduïen les dones grans. Em vaig acostumar a ficar-me al llit amb una dona gairebé cada dia, eren casades, amb fills. Fins que va haver-hi un moment en què vaig entendre que era una bogeria. I vaig buscar una noia seriosa i maca per casar-m'hi; en menys d'un any va haver-hi noces. Llavors no es feia l'amor abans de casar-se, per tant no sabia com era. Li vaig fer tres fills. Era molt bona persona, però no m'omplia. Això no ho he dit mai. Necessitava alguna cosa més profunda, més passional. A ella no vaig poder fer-la entrar en cap joc. Sempre he respectat les dones, i la vaig respectar com era.

P. Tant necessitava la passió?

R. M'ho havien ensenyat les dones madures. Van ser les meves introductores a l'erotisme. Era un jove atrevit. No vaig ser guapo, però vaig néixer per estimar les dones. Vaig estar dos anys i mig alimentant-me del pit de la meva mare perquè vaig arribar en plena Guerra Civil. El pit de la dona per a mi és fonamental.

P. La seva àvia va enxampar el seu avi al llit amb un altre home. El seu pare es disfressava de dona amagat a les golfes per no anar al front. A la seva família no hi havia gaires prejudicis.

R. Ells van ser més atrevits que jo, però han estat el meu exemple… Free way! Admiro la meva àvia Llucia, quan va passar allò, ella estava embarassada de set mesos i va fer un farcell amb la seva roba i la del seu nadó, i va marxar a casa de la seva germana. I el meu pare era pacifista, jo faria el mateix que ell, ni una arma a la mà. Ni Déu, ni pàtria ni bandera. Ha estat el meu heroi al llarg de la meva vida.

P. Vostè ha declarat que avui seria bisexual.

R. Tinc un percentatge femení molt alt, sense ser homosexual. Potser si tornés a néixer, potser podria estar casat amb una dona i amb un home, ho provaria, perquè et condiciona l'ambient en el qual neixes. A la meva època només es podia tenir sexe amb dones. Ni tan sols m'ha agradat el sexe amb mi mateix.

P. És un detractor de la masturbació?

R. És avorridíssima, podent mirar als ulls d'una dona, fer-li petons, acariciar-la, davant d'això la masturbació és ridícula. I un desgast inútil per a l'home. Sempre he viscut admirant, mirant, pentinant, escoltant una dona, procurant aconsellar-la si es deixava, o consolant-la dels seus problemes. La dona és el més important de la humanitat. L'home sol no és res. Una dona sola pot tenir fills, l'home no. Si hi hagués una epidèmia i desapareguessin els homes, hi ha molts bancs de semen als hospitals i les dones donarien continuïtat a la humanitat.

P. Es vanta d'haver estat un bon amant, però no dels típics. Què vol dir?

R. Mai estic d'acord amb els homes quan parlen de dones! N'hi ha prou amb entendre les dones, admirar-les, respectar-les. Ser afectuós i preocupar-se que sentin orgasmes. He practicat el sexe tàntric. L'home ha de gaudir en els prolegòmens i retardar l'ejaculació —hi ha sistemes—, i pots tornar a sentir aquest plaer perquè la dona sigui multiorgàsmica. Ha estat el millor que he fet a la meva vida.

P. Sempre ha estat un feminista radical? Què opina del MeToo?

R. Ja era hora. Cal demanar comptes a molts homes!

P. El 1958 va equiparar els salaris entre homes i dones a les seves perruqueries. Ara, el 2020, s'acaba de legislar per decret la igualtat salarial. Com va tenir aquesta idea?

R. Tenia una col·laboradora —mai he dit empleats, ni obrers, sinó col·laboradors—, Teresa Tarragona, la primera que em va ajudar. Necessitàvem més equip i llavors vam triar un home. El dissabte va venir el gestor i li va lliurar al noi que acabava de començar un sobre amb una quantitat superior a la de la Teresa. I jo li vaig dir: “Però si encara no sap fer res!” I el gestor em va contestar: “Sí, però és un home”. Em vaig escandalitzar. El primer dia vaig pagar la diferència de la meva butxaca. A partir de llavors, les dones cobraven el salari bàsic igual que l'home i tenien percentatges de tot el que feien, com si treballessin pel seu compte. Jo guanyava menys, però tothom era més feliç. Mai he estat capitalista.

P. “Dalí era un personatge i un client a qui jo prestava molta atenció. Amb ell vaig rebre els millors cursos per transitar per la vida i seguir el procés necessari per arribar a ser algú”, escriu en la seva autobiografia. Què en va aprendre?

R. A ser jo mateix. A entendre'l, a ell i al seu art… En 27 anys només li vaig tallar els cabells en els seus últims mesos de vida. Sempre m'hi vaig negar, l'hi tallava la Gala. La seva imatge era de cabells llargs, com sempre he portat els meus. Informal.

P. Dalí estava fascinat per vostè?

R. No li agradaven els homes. Els utilitzava com a models, a mi em va demanar de model, però vam tenir una amistat molt especial. Després us ensenyo una llibreria on figuren tots els llibres de Dalí, els col·lecciono, és apassionant. En cap llibre he trobat que demanés opinió a algú sobre les seves teles. I a mi me la va demanar, per La batalla de Tetuan, el 1962, al seu estudi de Portlligat. Dalí amb prou feines tenia amics. A mi em va utilitzar, li posava rul·los i m'encarregava postissos per a la Gala. Era una dona molt llesta, la primera vegada que la va portar a la inauguració em van regalar una estrella de la fortuna. Va venir una segona vegada al saló de l'avinguda de Pau Casals amb la Gala, que va veure als meus ulls el que pensava d'ella i ja mai més va tenir tracte amb mi. Era una dona envellida, però molt antiquada. Nu, el seu cos era correcte, però vestida era un desastre. A més era dèspota i maleducada.

P. Per què cuidar la imatge encara es considera una frivolitat?

R. Millorar la pròpia imatge o actualitzar-la resulta la millor sessió de psicoteràpia.

P. La mort de la seva filla, la Cristina, amb 26 anys i dos fills, en un accident de cotxe el van transformar?

R. Vaig trigar molt de temps a superar-ho. Vaig treballar per oblidar. El dol el vaig passar sol, sol [s'abraça a si mateix], va ser llarg. Faig un ioga molt meu, es tracta de saber-te tancar en tu mateix, deixar que flueixi el pensament i els sentiments… Abstreure's, trobar-se, acceptar-se…

P. En el seu llibre Llongueras tal cual, explica que la Cristina, de petita, deia que volia ser una boja com vostè.

R. Sí! Ella em tenia feliçment d'exemple. Els dos resultàvem exultants!

P. Quin tipus de pare ha estat?

R. No n'acabo d'estar segur. Els sis han estat tan diferents. D'aquí va néixer el meu llibre Educar a los hijos…, ya! He estat respectuós i liberal, i m'he anat adaptant.

P. Per què té pocs amics?

R. No m'ha agradat tenir amistats amb homes. I amb dones, la posaria gelosa [assenyala la Jocelyne].

P. Però si durant anys va ser bígam i no va anar a viure amb ella fins que van tenir el seu tercer fill.

R. La llei espanyola no estava a la meva altura.

P. Té molt mal record del franquisme?

R. A mi em van pegar de nen per parlar català. Em deien: “Habla en cristiano”. He vist com pegaven a la gent que bolcava els tramvies a la plaça de Catalunya. Vaig patir la repressió franquista. A Barcelona faltava de tot. No hi havia alegria. Massa grisos al carrer i policia secreta que es notava de lluny.

P. Es penedeix d'alguna cosa?

R. Cada vegada menys. Potser vaig ser covard, pensant en els meus pares, i no vaig lluitar més contra la repressió franquista. Mai he estat en cap partit. No m'agrada com funcionen. El poder corromp.

P. Li agrada algun polític?

R. Es va morir fa poc, Julio Anguita. M'agradava el seu estil. Soc de qui arregli les coses, ni de dretes ni d'esquerres. Abans deia que era anarquista-comunista. Els de Podem són del millor, i tenen la clau per apaivagar Catalunya: lluitar pel mateix tracte fiscal que té Euskadi. Però dubto que puguin aconseguir-ho. Tenen una espasa al darrere; molts funcionaris continuen sent nets, nebots del franquisme.

P. Quin tipus de català és vostè?

R. De seny i rauxa. D'un país meravellós on es treballa. Vaig néixer català. Entenc que és normal que busquem alliberar-nos d'incomprensions i controls…

P. Per què creu que els seus fills grans el van trair?

R. Per ignorància. Em va fer mal que no entenguessin que em necessitaven per sobreviure… Però per a un pare tot està oblidat. Els meus fills van agafar una part de l'empresa de perruqueria més important d'Espanya i la van perdre. Em va fer pena. Fa un mes vaig parlar amb la meva filla Esther aquí [assenyala el sofà], i després amb el meu fill Adán. I els vaig dir que el problema per recuperar el contacte era d'ells. A mi no m'agrada estar enfadat amb ningú. Ja els havia perdonat… Els advocats els van fer veure malament les coses.

P. Està connectat amb l'actualitat?

R. Sí, per descomptat.

P. I segueix les actrius del moment?

R. M'agrada Emma Suárez, és una dona intel·ligent, he vist la seva evolució. O Juliette Binoche, són humanes, i no van de sexis, com a mi m'agrada.

P. Quan va estar malalt fa un any, va tenir por de morir?

R. No, no li tinc por de la mort, forma part de la vida. No crec en el més enllà, encara que l'acte creatiu et porta al misteri. No em moc de la realitat, perquè si no t'estampes. A mi el que m'ajuda més és aquest pensament: “El que sigui, serà…”. La vida és meravellosa. Ho és! He viscut amb plenitud. Li tinc por al fred perquè em cuido per viure més anys.

P. No enyora tallar els cabells?

R. No, de la vida cal gaudir-ne en totes les èpoques.

P. Qui és avui la dona més ben pentinada?

R. No existeix. Ara les joves porten cabelleres amb la ratlla al mig. Hi ha poca personalitat, totes es pentinen igual. La millor pentinada és una rapada amb un floc de cabells, és el que avui faria.

P. Quina banda sonora li posaria a la seva vida?

R. La vida és bella.