Esplèndid cos a cos d’Emma Vilarasau i Jordi Bosch a La Villarroel

L'estrena de La cabra o qui és Sylvia? va commocionar el 2002 l'escena novaiorquesa. L'obra del dramaturg nord-americà Edward Albee va guanyar aquell any el Tony i la resta de premis que es lliuren a la ciutat dels gratacels. És un clàssic que sacseja l'espectador, un drama sobre la confusa naturalesa de l'amor i el desig, la gelosia i l'enveja, la hipocresia i la tolerància, la solitud i la recerca de la felicitat. Traduïda al català per Josep Maria Pou, La cabra o qui és Sylvia? aterra a La Villarroel (fins al 10 de gener) en un muntatge dirigit per Iván Morales i protagonitzat en un intens duel per Jordi Bosch i Emma Vilarasau.

El nom de Josep Maria Pou estarà sempre lligat a l'èxit a Espanya d'aquesta extraordinària obra d'Albee. Amb aquesta peça es va estrenar com a director teatral el 2005 al Romea, en un sensacional muntatge en el qual signava la traducció, coproduïa l'espectacle i n'era l'actor principal. Va obtenir un triomf total, i fent de Martin va aconseguir una de les seves interpretacions més memorables.

Más información

Raimon, Emma Vilarasau, Albert Serra i Carles Santamaría, Premis Nacionals de Cultura

Emma Vilarasau: “Tinc el personatge al purgatori”

Actors jugant a ser actors

A partir de la traducció de Pou, Iván Morales basteix un muntatge notable a La Villarroel que té a favor la proximitat amb els actors d'un espai tan minimalista i proper com La Villarroel, una sala que, amb les restriccions d'aforament, admet uns 200 espectadors per funció.

L'obra comença en clau d'alta comèdia, presentant el Martin, un prestigiós arquitecte que acaba de guanyar el premi Pritzker, una mena de Nobel d'arquitectura, i la seva dona, la Stevie, companya i còmplice en un matrimoni feliç i perfecte. Tenen un fill gai, el Billy, que adora els seus pares, i viuen en una llar burgesa, culta, liberal i, aparentment, molt tolerant.

Albee introdueix el detonant del drama quan el Martin confessa al periodista Ross, el seu millor i en aparença lleial amic, que està bojament enamorat de la Sylvia. La tal Sylvia és ni més ni menys que una cabra amb la qual manté una relació sexual i una connexió tan intensa que el porta a l'èxtasi. Per desgràcia seva, el Martin descobrirà que el seu fidel amic Ross és un malparit envejós que revela la seva relació secreta a la Stevie en una carta que literalment esmicolarà aquest matrimoni perfecte.

Albee, que és un expert disseccionant crisis matrimonials sobre l'escenari –Qui té por de Virginia Woolf? n'és el seu exemple més famós–, destil·la a La cabra... el millor del seu art teatral. Transita de la comèdia al drama i la tragèdia final construint amb un talent prodigiós situacions i diàlegs que deixen l'espectador clavat a la butaca. Els enginyosos diàlegs, les bromes i les rèpliques brillants del principi deixen pas amb un pols ben precís a la creixent violència d'un huracà emocional en què les paraules reflecteixen sarcasme, dolor i patetisme.

Assistim a una desconstrucció de la naturalesa humana, i no només pel tema de la zoofília. Les riallades que provoca saber que la Sylvia és una cabra, retrat cru de bestialisme, queden congelades en descobrir, o intuir, els motius i la realitat que viu el Martin entre el desconcert, l'abatiment i la incomprensió. Jordi Bosch transmet aquest volcà emocional interior d'una manera admirable, amb la intensitat de la veu ben mesurada, sense histrionisme, amb una ràbia continguda que explota quan més mal fa la incomprensió dels seus éssers més estimats. Després de la violenta escena final queda un Martin commovedor en la seva adolorida solitud.

Emma Vilarasau va destapant totes les capes emocionals i temperamentals de la Stevie amb una força demolidora. Salta com una fera de l'enginy i el fi sentit de l'humor de l'escena inicial al crit de ràbia, dolor i impotència d'una dona que veu destruïts els fonaments de la seva vida per l'amor (monstruós, en aparença) que sent el Martin per una cabra. Forma amb Bosch una esplèndida parella protagonista que defensa el colossal duel teatral amb gran ofici, talent i inspiració.

Amb algunes asprors, Jordi Martínez ofereix una interpretació molt eficaç del Ross, un personatge que, probablement, enveja l'èxit i la felicitat del seu amic de la universitat i no triga ni un minut a revelar el seu secret per enfonsar la seva vida perfecta. El jove Roger Vilà perfila bé el registre d'adolescent indignat que amb les seves paraulotes amaga la por davant la violenta discussió dels seus pares. Amb una mica més de rodatge, traurà més profit de la seva gran escena, la trobada amb el seu pare en una sala plena de gerros i maquetes trencades i mobles tombats –paisatge després de la batalla matrimonial–, amb un petó desesperat que obre un espai torbador, en una intimitat violada per la mirada mesquina del Ross.

El més devastador de La cabra... és que, a partir d'una situació absurda, irracional i provocadora, ens situa davant d'un mirall molt negre on veiem secrets íntims i inconfessables; ens parla de la transgressió dels límits i els riscos que comporta viure en perill i, el més tràgic, de la impossibilitat de seguir vivint com si no hagués passat res després de revelar-se aquest secret. Què faries en descobrir que el teu marit es carda una cabra? A partir d'aquesta provocativa frase Albee construeix un miracle teatral. Aneu a veure-la.