El Mago Pop es fa global

Tot el que fa el Mago Pop (Badia del Vallès, Barcelona, 1986) ho fa a gran escala. En l'àmbit mundial, globalitzador. Acumula registres de rècord: és el mag europeu més taquiller del món; és l'artista espanyol que més entrades ha venut durant els tres últims anys (més de 800.000 de La gran ilusión); és el primer il·lusionista europeu que té un programa de televisió (El Mago Pop) que s'emet a 148 països a través de Discovery Max; l'any passat es va comprar un teatre (sic) i, si no arriba a ser per la covid, ara mateix seria a Broadway amb el seu espectacle ¡Nada es imposible! Des del 28 d'octubre la seva màgia també ha arribat a Netflix amb La gran ilusión, el muntatge que el va catapultar a la fama, en el qual es passeja per tot el planeta sorprenent tothom, també els famosos.

Aquest mag, actor i empresari, de nom Antonio Díaz i originari d'un poble de la perifèria nord de Barcelona, ha captivat la famosalla mundial. Ell, que sempre s'ha definit com un noi tímid, ha deixat bocabadats actors, cantants, esportistes… i, li encanta recordar-ho, el mateix Stephen Hawking, màxim exponent de la racionalitat humana, davant del qual va fer surar una bola de paper arrugat i, amb una flamarada, la va convertir en una poma. “Increïble”, va claudicar el mag… de la física.

Però Antonio Díaz sap d'on ve i ha presumit d'esperit solidari en oferir gales benèfiques, també, per tot el món, o col·laborar amb iniciatives com ChasCar, una associació sense ànim de lucre que lluita contra les malalties infantils. Aquest esperit encaixa, en realitat, amb el seu caràcter reservat: reconeix que va ser “el nen més friqui del planeta” i que en això de lligar no ha tingut mai gaire traça, que no renunciaria a una cita amb Maribel Verdú o amb Scarlett Johansson, dues de les seves actrius preferides, i que espera poder vacil·lar els de Coldplay, dels quals es declara fan. Un paio discret, amb cara de nen, que sempre agraeix a la seva família i als seus amics el suport que li han ofert. Tan normal que assegura que pel carrer no el solen reconèixer si no va vestit de Mago Pop (un luxe, per descomptat).

Algú que diu que la il·lusió de la seva vida era tenir un teatre propi i ho aconsegueix no és que sigui un mag, és que és un empresari. Un any abans de la pandèmia, el març del 2019, Antonio Díaz, sense cap soci al darrere, sense cap partenaire, va comprar a Tres X Tres (que formen la productora artística Dagoll Dagom, la companyia El Tricicle i el grup Anexa) un dels mites del Paral·lel, que va ser el Pavelló Soriano en els primeríssims anys del segle passat i, des del 1916, el Teatre Victòria. Mantenir-se al capdavant d'un teatre tot sol és un repte que ja havia començat amb bon peu: “N'hi ha prou amb veure que en dues hores ha venut més de 100.000 euros d'entrades del seu espectacle”, va dir Rosa Cisquella, de Dagoll Dagom, el dia de la presentació de l'operació de venda, de la qual no han transcendit xifres.

De la pandèmia, llavors, encara no hi havia notícies. Però la trajectòria en la gestió del teatre era francament bona: quan es va declarar l'estat d'alarma, el mes de març d'aquest any, i es van tancar els espais culturals i d'oci, el Teatre Victòria tenia totes les entrades venudes del seu espectacle ¡Nada es imposible! fins al juny. Les 1.200 localitats havien d'estar ocupades tots els dies de funció fins a l'estiu. Però no va haver-hi màgia per evitar que el teló caigués com una llosa també allà, és clar. Així que el que es va treure del barret el Mago Pop va ser un programa a TV3 en el qual famosos de tots els àmbits el visitaven al jardí de casa seva. I quedaven bocabadats, com el públic present i com els teleespectadors. Ara Antonio Díaz està “desaparegut” preparant un misteriós projecte per a la televisió.

Hi ha qui diu que el Mago Pop és l'únic a Espanya amb potencial per muntar un espectacle a Broadway. De fet, estava previst que ¡Nada es imposible! passés per aquest carrer de Nova York aquest estiu. L'espectacle, que el 2019 va batre rècords de prevenda (per sobre d'El Rey León, déu-n'hi-do) té tota la maquinària d'un superespectacle, no només des del punt de vista empresarial sinó també artístic. Antonio Díaz és llicenciat a l'Institut del Teatre de Barcelona i confereix a les seves obres una mínima dramatúrgia, el somni de volar (en el cas d'aquest espectacle), que embasta tota la funció, per la qual passen sorprenents números de prestidigitació, de manipulació i multiplicació de cartes, sorprenents trucs de màgia fins que, no és cap espòlier, en una caixa de metacrilat, vola.

A dalt de tot des de fa anys, ha rebut també alguna crítica del sector. La prestigiosa revista Genii el va acusar d'utilitzar trucs d'altres col·legues sense permís. Tenint en compte que patentar (i documentar, és clar) un truc de màgia és complicat, quan no sacríleg, el problema és, més aviat, d'ètica. “Soc un intèrpret de la màgia”, es va limitar a defensar-se, “versionar els clàssics és gairebé una obligació”.

“Els propers 10 anys seran el meu gran moment”, va declarar a aquest diari fa dos anys. Resten, doncs, vuit anys de moment-Mago Pop. Tal vegada la seva propera parada no l'allunya, precisament, del Paral·lel: “M'encantaria que sigui el nostre Broadway o el nostre West End”, va confessar quan va comprar el Victòria. Recuperar el que va ser  aquesta avinguda fa un segle és una de les assignatures culturals pendents que arrossega Barcelona.