Art, vida i natura de Fina Miralles

El 1974 l’artista Fina Miralles (Sabadell, 1950) es va tancar durant tres dies en una gàbia, amb un gos, un be, un gat i una granota (cada un a la seva gàbia) a la instal·lació Imatges del zoo, que va crear per a la Sala Vinçon, llavors un dels pocs espais de Barcelona que oferien art contemporani. L’obra es completava amb un fris de fotografies del zoo de Barcelona envoltant la sala. “Volia protestar pel que la gent veia normal, però a mi em semblava una barbaritat que els animals estiguessin en males condicions. Suposo que haurà canviat. Vostès hi han anat recentment?”, pregunta l’artista, que ha baixat de Cadaqués, on resideix, per presentar Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, l’exposició que pot veure’s al Macba, que comença amb una fotografia escala 1:1 d’aquest moment de fa 46 anys, que continua impactant. En el seu primer cap de setmana oberta, la mostra va registrar les primeres cues del museu des de l’arribada de la covid.

“Avui no seria possible, per l’ús d’animals”, explica Teresa Grandas, conservadora del Macba, que ha bussejat en l’obra de Miralles per recuperar molts dels seus treballs i mostrar-los en aquesta exposició que recorre la vida i l’obra d’aquesta artista que aborda temes com el feminisme, la natura, el poder i l’art a través d’accions performàtiques protagonitzades sempre per Miralles, amb l’ajuda de la fotografia, la pintura i el vídeo i el collage. “Porto bé això del confinament perquè estic entrenada a viure amb mi mateixa”, assegura l’artista, llançant una intensa mirada per sobre de la mascareta i orgullosa després de donar els últims retocs a la mostra. “Les obres continuen vives en totes les persones que les veuen i les llegeixen. Són el reflex d’una pràctica artística de tota la vida, perquè art i vida són inseparables”, explica.

Després de la impactant Imatges del zoo es desplega l’univers Miralles, explicat per Grandas amb la idea d’acabar amb les etiquetes que sempre l’han explicat: natura, feminisme, crítica al capitalisme i al poder. “Tot en ella es regeix per un sol pensament, tot s’entrecreua; volia trencar aquestes divisions que limiten la seva interpretació”, explica Grandas.

Miralles va deixar clara la seva ruptura amb l’art tradicional amb la seva primera obra, Natura morta (1972), en què elabora un paisatge desestructurat en col·locar sobre una taula closques, aigua, herba, pedres, fulles, terra i algues que l’espectador ha de visualitzar com el bodegó d’un quadre. “Reconfigurant el concepte del que és artístic”, segons Grandas. L’any següent, a Translacions. Elements naturals en un espai no natural. Llit-arbre introdueix la natura en un habitatge: un dormitori on cobreix el terra de palla, gespa als seients de les cadires, pedres dins d’un armari i un llorer que dorm en un llit, tapat amb un llençol. Poder trepitjar i olorar el fenc és un luxe en una ciutat perimetrada.

D’altres són més dures. Com Debo ser obediente i Per la impunitat de la por, de la sèrie Matances (1977), que parlen de la injustícia, les guerres i les dictadures. Als retrats Emmascarats (1976), la seva amiga Anna Lizarán es cobreix el rostre amb mitges, bosses, vels i corretges. I a Standard (1976), l’artista es lliga de mans i peus a una cadira de rodes i es posa davant d’una projecció en la qual no deixen de passar imatges d’estereotips de dones. Un turment. Després de les fotografies, les pintures; gairebé sempre papers submergits en líquids amb tint que conformen l’obra per saturació, com l’enorme Paisatge. Mar (1979). I acaba, per cronologia, amb El rastre de la sirena (2014), en què l’artista desapareix de la fotografia i només es veu l’ona que produeix en nedar, com si s’acomiadés.

Emoció sense concessions

“Miralles no ha tingut mai interès per vendre la seva obra”, assegura Grandas. Per això, va dipositar el seu arxiu al Museu d’Art de Sabadell fa anys. D’aquí s’han obtingut els negatius per positivar les fotos en què es pot veure Miralles, lligada, abraçada i penjada d’un arbre de Dona-arbre (1973) i d’El cos cobert de palla (1975) i altres peces reconstruïdes pel Macba que passaran al fons del museu quan acabi la mostra (el 5 d’abril).

Malgrat els temps de covid, l’exposició té dues lectures, d’anada i tornada, de manera que queda clara la idea que la vida i l’obra, de principi a final, de Miralles estan relacionades i no s’entenen l’una sense l’altra. “Totes les peces formen un teixit; són llavor i fruit alhora”, assegura Grandas, que defensa que Miralles fa una cosa tan difícil com expressar emocions amb l’art contemporani: “Emocions i afectes sense concessions, amb sentit crític i una coherència extraordinària amb una obra radical i íntegra”.