Cesc Gay: “En la comèdia estàs venut als actors. Són el text i ells”

El tema és que la veïna existeix. “Fa uns anys els seus sorolls van crear un gran debat a casa”, recorda Cesc Gay (Barcelona, 53 anys) just des del seu pis. “Diguem que era molt sonora en les seves relacions sexuals, vaja, que follava com una boja”, comenta el cineasta, i això va obrir una nova conversa en els dinars i els sopars amb la seva dona i la seva filla. D'aquella anècdota es va encendre la metxa que va portar Gay a escriure l'obra teatral Els veïns de dalt, que després d'un llarg èxit a Espanya i Sud-amèrica avui torna, convertida en pel·lícula, com a Sentimental. Per cert, la veïna continua sent veïna seva? “Doncs sí, fa pocs dies que me la vaig trobar. El que passa és que és estrangera i, encara que sap a què em dedico, no té ni idea de fins on han arribat els seus gemecs. No l'hi he explicat mai”.

A Sentimental un matrimoni força bregat en el camp del menyspreu mutu convida a sopar els seus veïns de dalt, de qui els molesta la seva sonora (i contínua) vida sexual. La llar, la parella, com a castells inexpugnables, esclata en bocinets quan algú hi entra sense complexos. “Neixen les incomoditats, i altera els jugadors. Això és meravellós per a un escriptor, perquè indagues aquesta incomoditat que genera haver de dissimular i que es té amb gent que coneixes poc, el món de la no confrontació”, confirma el cineasta. “I l'hecatombe, el partir-te en dos, els arriba quan baixa el veí a cardar amb la dona. Ara apareix el poliamor i el replantejament de les relacions de parella, però pocs ho practiquen. En tot cas, amb els veïns és millor mantenir una distància”.

Amb ecos d'Un déu salvatge o Qui té por de Virginia Woolf?, Gay no obstant això usa com a referent la comèdia screwball més clàssica. “Les meves pel·lícules anteriors eren més enganxades a terra; en canvi la comèdia t'eleva, et permet exagerar”. A canvi, assegura, no hi ha trucs: “En altres gèneres la música, la fotografia, fins i tot el muntatge et permeten amagar les mancances. Aquí tot es basa en els actors, com a cineasta hi estàs venutd. Són el text i ells”.

L'entrevista es va fer dimecres passat, quan, òbviament, encara no se sabia que Sentimental no arribarà als cinemes catalans pel tancament cultural decretat per la Generalitat. El director de Kràmpack, Truman, V.O.S, En la ciudad o Una pistola a cada mà reflexionava sobre la data d'estrena: “Alguns em diuen que la gent anirà a veure-la perquè no hi ha bars i sí tancament perimetral. No queden gaires entreteniments”. Doncs des d'ahir, ni cinema ni teatre, que és just on va debutar aquesta història. “Bé, cal tirar-la endavant, perquè ha tingut una recepció molt bonica prèvia als festivals. Perquè provoca, espero, riures necessaris”, reflexiona, abans de centrar-se en aquest germen. “Vaig escriure Els veïns de dalt de manera impulsiva, fugint del meu habitual procés de redacció, que és molt meditat. No sabia què estava fent. Va néixer alhora que Truman i va sorgir la possibilitat del teatre. Per aquí va sortir molt ràpid”. Al cap d'un temps va tornar al text perquè va sentir que era el temps de la pel·lícula. “He agafat actors diferents –vaig començar amb Javier Cámara– per crear vincles nous”.