El teatre expandeix els seus límits

En ple confinament per la pandèmia, Laia Torrents i Roger Aixut van tenir una idea genial fent la compra al supermercat: “Si tots els teatres estan tancats i aquest és l’únic espai de socialització que ens queda, portem aquí el teatre”. Fundadors de Cabosanroque, una companyia nascuda a Barcelona el 2001 que defineix el seu treball com “dramatúrgia expandida, és a dir, que es desenvolupa més enllà dels llenguatges i escenaris convencionals”, Torrents i Aixut es resistien a la paràlisi i no paraven de donar-li voltes al tema buscant un lloc on trobar-se amb el públic. La majoria dels artistes el van trobar a Internet a través de l’streaming i la videoconferència, però ells es van fixar en el supermercat. “De sobte, ens vam adonar que les mascaretes ens havien convertit a tots en sospitosos i que això era un punt de partida interessant per a un thriller. Així que vam idear una ficció de suspens en la qual el protagonista és l’espectador, que va rebent instruccions per mitjà d’una audioguia mentre fa la compra”, resumeix Torrents.

Audioguia per a supermercats en temps de pandèmia és una de les obres que conformen la programació de Temporada Alta, un dels festivals d’arts escèniques espanyols de més rellevància internacional que se celebra fins al 8 de desembre a Girona. La novetat aquest any és que hi ha un bon nombre d’espectacles que es poden veure des de casa a través de la seva web, d’altres que es desenvolupen en escenaris insòlits com el de Cabosanroque i algun que barreja parts presencials i virtuals. És conseqüència directa de la pandèmia, que no només ha impulsat la creació d’obres per gaudir a distància en cas d’un nou tancament dels teatres, sinó que també ha animat molts artistes a repensar el context en el qual tradicionalment es relacionen amb el públic, situació que està donant lloc a una explosió de formats no convencionals: trames a l’aire lliure, instal·lacions interactives, radioteatre i fins i tot intervencions en directe en xarxes socials i plataformes virtuals.

Fragmento de la obra: 'La pandemia en germinal. Una elegía global de la cuarentena'

No és que abans del coronavirus no hi hagués creadors que exploressin aquests formats, però com que es tracta de projectes experimentals no solien arribar al públic majoritari. La pandèmia els ha fet més visibles i nombrosos. No només Temporada Alta ha reservat una secció sencera per a ells, sinó també les altres dues grans cites internacionals d’aquests mesos a Espanya: el Festival de Otoño de la Comunidad de Madrid (del 12 al 29 de novembre) i el FIT de Cádiz (dedicat a l’escena iberoamericana, que es va inaugurar ahir i durarà fins al 8 de novembre). Han esquitxat a més el FIOT de Carballo, principal festival de la tardor a Galícia, amb propostes tan poètiques com A lúa, válvula de spray, una ficció sonora que s’ha d’escoltar fent un recorregut pels grans murals que han fet famosa aquesta localitat corunyesa.

També dediquen una atenció especial a aquests nous formats institucions com el Teatro de La Abadía de Madrid, pioner en la programació d’obres per videoconferència, o el Lliure de Barcelona, que manté una sala online per a peces radiofòniques i emissions d’espectacles. Fora d’Espanya s’afegeixen a la tendència companyies tan úniques com la britànica Forced Entertainment, que ha gravat tots els títols de Shakespeare utilitzant només una taula i estris domèstics (pots, olles, raspalls de dents), la qual cosa ha donat com a resultat una col·lecció de vídeos hilarant disponible a la web de Temporada Alta.

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón va crear durant el confinament aquesta peça audiovisual sense títol, una reflexió sobre el teatre en una època en què no es pot fer teatre. Programada pel Festival Temporada Alta de Girona. Amb l’actriu Dahiana Méndez i Gabriel Calderón en pantalla. Preestrena per als lectors de ‘Babelia’.

La crisi sanitària també es nota en les temàtiques. Entre les propostes del FIT, trobem títols com La pandemia en germinal. Una elegía global de la cuarentena, una peça sonora de l’espanyol Marcelo Expósito creada per ser escoltada en un teatre a les fosques. I d’altres que van ser concebuts abans però que semblen parlar del present, com El paseo de Robert Walser, una obra itinerant del català Marc Caellas que convida a recuperar el plaer de caminar pels carrers després del confinament.

Assistim a una revolució de les arts escèniques o és un fenomen conjuntural? “És difícil fer prediccions. N’hem fet una selecció molt variada perquè no sabem encara el que pot funcionar o perdurar. Estem provant i donant l’oportunitat als artistes de continuar investigant”, respon Salvador Sunyer, director de Temporada Alta. En aquesta selecció hi ha obres com La first casi blind date, de Francesc Cuéllar, que proposa una cita a cegues per videoconferència; Poeta de guardia, adaptació d’un projecte de poesia per telèfon del Théâtre de la Ville de París; Sucia, de Bárbara Mestanza, que combina un monòleg presencial sobre un abús sexual amb un altre que s’emet en una web porno real, i la sèrie per a nens Prometheus, de l’Agrupación Señor Serrano, que recrea els mites grecs amb ninots de Lego.

Fragmento de la obra Nombre: Fragmento de la obra 'Los satélite' (Teatre Lliure)

En general, els creadors que ja estaven experimentant amb llenguatges no convencionals són els que ara s’estan atrevint més a provar nous formats. Entre els noms que destacaven en l’avantguarda escènica, hi ha la companyia Cabosanroque, l’anterior espectacle de la qual, Dimonis (programat aquest any pel Festival de Otoño de la Comunidad de Madrid), semblava premonitori: una instal·lació on el públic s’anava trobant, entre altres coses, amb un holograma de la bailaora Rocío Molina executant una coreografia o el Niño de Elche fragmentat en pantalles. Entre aquests noms també trobem l’argentina Lola Arias, referència del teatre documental internacional per la seva obra sobre la guerra de les Malvines amb veterans reals d’ambdós bàndols, que estrenarà dijous que ve al FIT la seva obra Formas de caminar con un libro en la mano, també itinerant. “La clau és que l’espectador n’és el protagonista. No se li demana que faci coses estranyes, simplement que experimenti en primera persona el que li volem explicar”, comenta Arias.

'Prometheus', de la Agrupación Señor Serrano.

Aquesta és la base de l’anomenat “teatre immersiu”, un gènere en auge en els últims anys i ara encara més perquè se sol desenvolupar a l’aire lliure o dins d’instal·lacions on el públic pot mantenir la distància de seguretat. Referència mundial en aquest camp és la companyia alemanya Rimini Protokoll, que també presentarà una obra al FIT, Granma. Metales de Cuba, que té un format més convencional però que s’alimenta de la investigació interdisciplinària que aquest col·lectiu du a terme des que es va fundar fa 20 anys, amb títols únics com Situation Rooms, en la qual els espectadors adopten diferents papers (traficant d’armes, assassí, metge de campanya) en una mena de videojoc sobre la guerra. “L’objectiu és trencar la relació jeràrquica entre l’artista i l’audiència que estableix l’arquitectura del teatre, amb l’escenari a dalt i el públic observant des de baix sense moure’s. El teatre immersiu vol eliminar aquesta distància. No explicar el que li passa a Hamlet, sinó que l’espectador sigui Hamlet”, explica un dels seus fundadors, Stefan Kaegi. El grup prepara un projecte que estrenarà a l’estiu al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Urban Nature, una instal·lació similar a Situation Rooms sobre les ciutats modernes.

Una companyia espanyola que fa temps que explora el teatre immersiu és Grumelot, que presentarà al Festival de Otoño de la Comunidad de Madrid una obra anomenada La lámpara maravillosa. Es tracta d’una peça itinerant de sis hores que recrea passatges de l’assaig homònim de Valle-Inclán, que a més es pot seguir per streaming i que es potencia amb una aplicació de mòbil que funciona com un pla narratiu addicional. Un híbrid de llenguatges i canals de difusió que sembla ser un altre signe de la dramatúrgia postcovid. “Nosaltres ja apostàvem abans per sortir dels teatres, però la part digital no se’ns hauria acudit si no hi hagués hagut un confinament. Com tants altres artistes, durant aquells dies ens vam abocar a les noves tecnologies i això ha acabat impactant en el nostre treball”, explica Carlota Gaviño, coautora de La lámpara maravillosa al costat d’Íñigo Rodríguez-Claro.

Una etiqueta comença a circular per denominar aquests nous híbrids: dramatúrgia transmèdia. Així és com s’anomena l’apartat que ha inventat per a ells el Festival de Otoño de la Comunidad de Madrid, que inclou tres obres que tindran difusió a través de diferents canals: xarxes socials, videoconferència, pàgines web, ràdio i plataformes digitals. Però alhora es rumia una pregunta: en podem dir teatre, de tot això? “El fet essencial del teatre és el ritu. No és necessari estar junts físicament, sinó compartir una experiència o una emoció amb altres persones i deixar que això ens transformi”, resumeix Belén Santa-Olalla, autora d’una d’aquestes tres peces transmèdia del festival madrileny, Post_Panoptikon, que reflexiona sobre la “societat digital de la vigilància” partint de la descripció del filòsof Byung-Chul Han.

El dramaturg Alberto Conejero, director d’aquest festival, creu que aquests treballs tindran impacte en el teatre del futur perquè “dinamiten les inèrcies de l’espectador i això pot acabar assentant noves poètiques que ara estan en experimentació”. Però d’altra banda matisa que hi ha un moviment en la direcció contrària: “La privació de teatre que ens ha imposat la pandèmia ha reforçat el desig d’estar de nou junts en un pati de butaques. Així que el format transmèdia no farà desaparèixer el format físic”. Isla Aguilar i Miguel Oyarzun, directors del FIT de Cádiz, hi coincideixen: “No es tracta de restar, sinó d’anar sumant capes. I aquesta és una altra capa. Així ha evolucionat sempre el teatre”. L’investigador José Antonio Sánchez, comissari de la càtedra Teatralidades Expandidas del Museu Reina Sofia, adverteix: “Si l’experimentació amb les noves tecnologies i formats és coherent amb les necessitats expressives de l’artista, tindrà sentit i perdurarà”.