Sobre la porcella i un país malalt

Sense litúrgia ni xeremies surt una porcelleta mallorquina feta al forn de llenya de la casa, carn tendra però gustosa i suau, corna lluenta i de crec-crec, com una porcellana oriental. La bestiola ajaguda està feta sense pluja d’espècies ni immersions en adobs rars, ni greixos afegits i injeccions. La pauta familiar. (És versemblant una altra, de cocció lentíssima, farcida d’herbes o d’un anfós.)

En els temps expectants i esvalotats de tardor i de l’època, sols uns grans de magranes marquen l’enciam. Hi ha dues galetes artesanals i una llesqueta de pa de xeixa per a triar. L’homenatge tardoral a l’illa són uns grells de codony quasi confitat i una llepolia dolça. És un ‘flash’ meridional, mediterrani, discret, en el temps i la terra.

L’apunt comença al cotxe, al sud sec, blanc, intacte, eixut, en el detall del país i d’un jardí adesat enmig d’una garriga inèdita i consentida, mates, mates veres i molts ullastres arbrats, estepes, també sivines a cops gegants, un biòtop mil·lenari.

Els pins adients són alts i alguns arran de mar esdevenen “barraquers”, creixen ajaguts, acotats, perquè la saladina de les ponentades crema els ulls tendres, els brots nous que guaiten verticals. El vent no vincla, força el brancam a ajupir-se, a créixer de costat, a favor del vent, com en la bona navegació, de popa.

Arran de les dunes senceres, mòbils, existeix la natura litoral, coixinets de monja, fonoll marí, cards d’arena. En un sementer arrecerat, el camp de figueres que una senyora sembrà perquè els hereus es recordessin del fet i d’ella.

El capvespre esdevé calm, lent. Els detalls del món immediat són evidents, Mallorca i per tot, el món en crisi, la natura que gemega malalta i la gent que té manies, cauteles i pors lògiques. Els ocells i les aus volen sense soroll, alguns fan el cant ritual de mascle i femella.

Es pot creuar l’illa, tot el migjorn, el pla, fins a les muntanyes del llevant, sense fues, com un explorador que coneix les voltes i els comellars i els fets de novetat. En tàctica de cine americà, road movie, un travelling, qui no mena o va darrera, escruta el paisatge de l’horabaixa i el capvespre, que passa corprenedor. Queda un vídeo detallat de la posta de sol de carabassa sobre Mallorca amb una roda de mort amb fantasmes (ametlers).

Estones és un viatge a l’infern. Bell. Arreu és com la desolació, oblit i mort, terra assilvestrada entre troncs drets. Arbres sense branques, fites com tombes. Hi ha alguns ametllerars de 5 i 10 anys que fan mirera i vertigen per la celeritat i castes de fruits sense biografia secular.

Llevat de la vinya, encara, els nous oliverars intensius i els garrovers, el verd que vola, és poc i els arbres que fruiten són una minoria. Les pestes i la manca de pagesos actius agreugen el país esbocinat en sementers i quartons. És un exèrcit derrotat d’arbres morts, tocats, que s’enterra en una necròpolis imprevista, allò que era conradís guanyat al bosc original i al pedregar sense fi.

Els ametlers del segle passat s’han acabat i les figueres, dos reials del mateix. La pesta de la xylella ha fet maig. Arribà a Mallorca el 1992 i no volgueren o pogueren entèmer-se’n. Qui vulgui continuar militant en l’agricultura emocional del passat, ha d’arrabassar, tomar troncs i treure totes les arrels, llaurar, espedregar, deixar guaret, una anyada en blanc, per fer net i net, depurar i sembrar arbres nous amb clots a llocs distints als llocs on eren els cadàvers. Pagesia simbòlica heroica.

Un empeltador i pagès sabut, que té més de 70 anys, que torra ventresca i pedaç de bisbe (caprici de Felanitx), fa estona que claudicà al veure morir els arbres que ell havia sembrat a la possessioneta de la família (d’on li robaren un hivern el porc gras de les matances). S’Escalis, en Joan Adrover Rosselló, 30 anys just, optà per adesar arbres i per això estudià. Té ja els ulls plens de pestes: palmeres, garballons, oliveres, ullastres tocats, vinyes, baladres, però no recula.

En Cuco, Miquel Suñer de llinatge civil, és dels darrers i serva el ribell de matances per pastar sobrassada –que té més de 150 anys–, que marcà amb una simple creu negra sa padrina, abans que en Tàpies, per saber quin era el seu ribell, sempre en el trànsit comunal solidari de deixes i ajudes de veïnats i família. No sabia llegir ni escriure. ”Ara, a prop, han sembrat dues quarterades de codonyers. No sé què en faran”, diu mentre té la mirada desencisada qui coneix les gents i tots els entorns.

“Deprimeix i acongoixa de veure els ametlers, sense ordre ni filera, dins tanques i sorts petites, malmenats, desdibuixats, que creen un paisatge fantasmagòric i fonedís”. Era 1992 quan Josep Sacarès i Mulet, un discretíssim expert i propietari, amb biblioteca completa, demanava solucions pel nostre “arbre mític de la vida” i “joia i sustent” de moltíssimes de persones, senyors, amos, amitgers i jornalers, amb pes degradat.

En Rafel Socias i Company és poeta i enginyer investigador de Sa Pobla al cor científic universitari de Saragossa que creà varietats pròpies d’ametler, una d’elles ‘Blanquerna’ en homenatge a Ramon Llull. Socias, un líder pagès il·lustrat sense patenes, lligà a la casta Pou (de son Pou de Felanitx?) amb les ametles mil·lenàries trobades senceres al fons de la mar, a ‘El barco de El Sec’, un vaixell cartaginès enfonsant a Calvià (Arribas, Trias, Cerdà, Hoz, Ajuntament Calvià UIB, 1987, llibrot –complex– de 700 planes i cents d’imatges que gestionà i produí Joana M. Roque, sense signar quasi sempre). Les ametlles deuen tenir 2.500 anys. El museu de Mallorca va perdre o oblidar el material de les excavacions que diu Arribas en el llibre.

El vaixell forrat de plaques de plom i mig encès, segons el rastre de les quadernes duia: àmfores, molins de lava, ametles, avellanes, festuc, peus de vinya empeltats... Mallorca tenia línia de comerç amb Samos, Rodes, Sicília, Cartago (Tunísia), Eivissa, Corint. El paisatge d’aleshores està emparentat.

Pep Sacarès menta les ametles que ell collí a la mitològica Micenes, les dugué i sembrà al segle XX. L’arbre mediterrani que se’n va sense remei. De part d’un enginyer amic del doctor de mals-mals (de fumadors), en Tomeu Massutí Sureda, feu arribar a Portocolom una bossa d’ametles d’Alacant, varietat ‘pestanyeta’, excel·lent de sabor, mare dels torrons.

És incert cercar un argument sòlid per intentar rescatar alguna cosa del que fou la Mallorca productiva del conreus, del foravila, de les exportacions i transformacions primàries (oli, vi, ametles, garroves, albercocs, lli, pi, cotó...). La melancolia tapa la nostàlgia.

En tot cas, les ametles són una cama de la nostra cuina, els guanys que donaren carreres i feren comprar cases i finques. “L’amo de ses metles”. Ara no valen res. Eren i són un component alimentari bàsic: ametles torrades, frites, salades, base de sofrits, essència del gató/pa moixó/ gelat centrals... torró de coca, fort i fluix, també d’ametla... Oli, perfum! Postals turístiques, campanyes publicitàries de lluna de mel de novis clàssics).

En Jaume Fornès, investigador i explorador, geògraf i pagès expert en ametles i el seu conreu, tot just 40 anys, dirigí el 2012 un documental rodó fet per l’ajuntament de Santa Margalida, entre mocions de censura i retorn del passat. Aquesta peça, molt interessant, és com un testament, potser molts dels protagonistes ja no hi són. IB3 gestionarà la seva emissió.

En l’excusa dels ametlers i les seves flors s’han fet algunes –poques– obres mestres de la pintura i qualque poesia, sí, però també s’han fet quadres que fan mal als ulls o són intranscendents, dolents i pocs versos amb força. Escriptora des del latifundi dels ametlers, la dama Maria Antònia Salvà, senyora de S’Allapassa –on hi havia 20 rotes, un altre de quasi esclavatge feudal a explicar–, està d’homenatge.

Els memorials recorden la vàlua global de Salvà i també els seus poemes patriòtics a Franco i d’altres cerquen les cartes d’amor misterioses. Saïm Edicions ha tret un llibre que és un luxe, ‘El poema de l’Allapassa’, dibuixos de Toni Galmés, biografia d’Isabel Graña i nota d’Aurora Jhardi.

El desembre de 1936, en les flamarades de sang del cop d’Estat i la guerra a un poema sobre la seva dieta, règim digué: “Farineta bruna,/ oli sense sal… Visca el General/ de l’Espanya una!

La poeta terratinent, isolada, sorda com una maça, retratà el seu país immens al sud-est, Llucmajor: “Quina amplària de món! /No es veu la fi... / Garriga, pedregars.../ garriga rasa/ per on campen la llebre i el coní.”

Ni llebres ni conills sobreviuran. Ni els ametlers. Des dels anys 70 l’Allapassa és de don Toni Fontanet, que ja ha passat els 100 anys i sap que és la fortuna del contraban i els negocis grossos blancs i també d’esquivar trets d’alerta que no fereixen al camí de la finca.

Fontanet era i és encara amo i senyor d’una part de la pagesia i la taula de Mallorca –garroves, ametles, farina, pinsos, cafès, bestiar... Negoci i monopoli. Ara sols hegemònica la garrova en bimbolla contemporània.