Vaig anar al dentista

Al final no vaig generar un bebè durant la quarantena. La vida va seguir passant com sempre passa —perquè la vida sempre passa— i vam sortir i ja era setembre i les coses continuaven exactament com vam dir que no ho havien de fer. Els nens gestats del confinament estan sota les panxes, anunciats a Instagram amb noms de persona, perquè al cap i a la fi ho seran, de persones; però jo els anomeno a mi mateixa només bebès del confinament, un altre bebè del confinament. Així i tot, penso en ells com si poguessin tenir algun dia l’edat del meu. Què meu, si ni tan sols ho vas pensar de veritat. Només van ser uns moments, al sofà. Ja, però ho vas pensar. Bueno.

Exactament ara mateix soc una persona de 29 anys que va per la nova normalitat com si fos la vella: he fet tot el que m’havia dit que no. Dir que sí a coses absurdes, anar a llocs on en veritat no vull anar. “No hauria d’haver vingut”, es diu en un moment a l’última pel·lícula de Charlie Kaufmann, el moment que més m’interessa. Hiperbolitza en forma de malson tot allò que fas, però que en el fons no vols: complir compromisos, estar a llocs a disgust, les coses que es podrien donar però que no es donaran mai perquè et trobes dins un cotxe, ara mateix, disposada a conèixer uns sogres que al final, després de tot, ja no ho seran. Estem coneixent un excedent de persones en detriment d’un altre excedent de persones. És una idea angoixant.

Deia que no hi ha a fills a la vista. A canvi, he anat al dentista i m’he apuntat a un màster i m’he gastat molts diners. El dentista es va posar guants per inspeccionar-me la boca, fins a generar-me una arcada, com per expurgar-me. Em va fer radiografies per dins mentre jo obeïa amb la boca oberta i les mans a les butxaques. Anar al dentista em produeix calfreds, com les ferreteries. Em deixo fer. Sento que em curen amb els seus sorolls mecànics, tenen calaixos i em donen coses que necessito. M’entrego a ells, els faig cas, me’ls miro com si poguessin salvar-me. El dentista em va dir que el visitava massa poc i que les meves dents inferiors se m’estan rebel·lant i que tinc bruxisme, com mig món, perquè estem malaltes, em va dir, i quan hauríem d’estar dormint el que fem és treballar més i serrar-nos les dents. La veritable distopia passa de nit, als nostres llits insomnes.

Ja n’hi ha prou. Ja pots parar. L’escriptora Maggie Nelson, a Els Argonautes (L’Altra Editorial, 2020), recupera la frase d’Eve Kosofsky Sedgwick que ella deia que volia escoltar sempre que estigués patint per les coses. Ja n’hi ha prou. Ja pots parar. “Prou de ferir, prou de presumir, prou d’aconseguir, prou de parlar, prou d’intentar, prou de viure”, afegeix Nelson, i quasi que et crida. Des que soc petita, l’inici de curs, la consecució dels anys, em posa incomodíssima.