La dècada crucial de Tàpies

El 1953 Antoni Tàpies fa 30 anys i comença una dècada crucial, fins al 1963, en la qual el pintor no només troba el seu propi llenguatge, sinó que obté reconeixement internacional i aconsegueix deixar de ser un instrument del règim , pretenia utilitzar la seva obra i la dels artistes “moderns” per obrir-se al món i guanyar-se la comunitat internacional. Aquesta dècada, en la qual Tàpies acaba sent el Tàpies valorat i respectat per gairebé tothom, és la protagonista de l'exposició Tàpies als 30, que celebra, no podia ser d'una altra manera, els 30 anys de la fundació que des de fa tres dècades treballa per donar a conèixer la prolífica obra del pintor, mort el 2012.

Com tot creador, Tàpies va tenir moments d'experimentació i de seguiment de corrents com el surrealisme. Amb 20 anys omple les seves obres de formes geomètriques abstractes. Però coincidint amb els 30 comença a amagar-les sota teixits i cartrons creant una sèrie de reticles, estries i esvorancs, de manera que el 1954 Tàpies ja ha desenvolupat un llenguatge propi que el portarà a la maduresa artística.

L'exposició (fins al 6 de juny) està comissariada per Núria Homs, conservadora de la Fundació i cap visible del centre després de la imprevisible sortida del seu director, Carles Guerra, al gener. És didàctica a partir de 41 obres, a més de documents, retalls, cartes manuscrites i fotografies que donen context a aquest període. “Podrien haver estat 30 obres dels 30 anys, però per què perdre'n 11”, explica Homs, una de les persones que més saben del pintor.

Per la forma de l'edifici i la disposició de les obres és possible veure l'evolució de l'artista. “Comença amb obres en les quals busca i fins i tot dubta cap on anirà, quin camí agafarà”, diu Homs davant de tres obres creades amb llapis i pastel “que mostren la importància que sempre va tenir el dibuix en Tàpies”, apunta. I segueix amb obres com Meditació epicúria, Desig i El crit. Groc i violeta, totes tres del 1953, en les quals Tàpies deixa imprès el rastre de diferents materials creant els esmentats reticles i estries.

S'avança en la recerca del llenguatge amb obres d'un període intermedi en el qual Tàpies realitza formes a partir de la matèria, no pintades, com pot ser una copa a Vas, del 1955, o parts del cos com el sexe o el cervell de Gris-negre amb taques roses. N. LXXXVI i Oval blanc. N. LI, del 1957, obres en les quals fa servir sorra, terres de colors, blanc d'Espanya, pols de marbre, pèls, fils, estrips de drap i paper, i en les quals dominen els colors terrosos, les gammes de grisos i, sorprenentment, roses. A partir del 1958 els formats, fins a aquell moment petits i mitjans, comencen a créixer.

No serà fins a més endavant que acabaran sent els protagonistes les característiques creus, les portes i els llits —magnífica Llit marró, del 1960, en la qual s'intueix la forma i es veuen les empremtes del cap i dels peus. Moltes de les obres feia anys que no es veien i provenen de col·leccions privades i de museus d'Holanda i Alemanya, a més de la fundació i de la família del pintor.

Entre les obres exposades, hi ha algunes de les peces que es van veure en exposicions internacionals, com al Marshal Field & Company de Chicago i a la Martha Jackson Gallery de Nova York, la galerista que el va impulsar i el va acompanyar en la seva carrera internacional, juntament amb el crític francès Michael Tapié, impulsor de l'informalisme, del qual s'exhibeix una de les obres que va adquirir per a la seva col·lecció particular: Pintura-collage amb draps i fils (1955). També Composició blau ultramar. N. LXXVIII, una de les 15 obres que es van exposar al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1958. Va ser un gran èxit, però des de llavors Tàpies es va desvincular de qualsevol relació amb el règim i la seva utilització de l'art modern per obrir-se al món i va demanar als seus galeristes que mai més prestessin obres seves per exposar-les en una mostra promoguda pel govern de Franco.

En un dels documents es veu, fins i tot, com va denunciar i va guanyar un plet el 1963, emparant-se en la llei de propietat intel·lectual espanyola, a un col·leccionista de Barcelona que, fent-ne cas omís, va deixar tres de les seves obres per exposar-les un any abans a la mostra Modern Spanish Painting a la Tate Gallery de Londres.

Aquell any es viu la gran internacionalització de l'obra de Tàpies amb les seves primeres exposicions retrospectives de la seva obra a Alemanya, els Estats Units i Suïssa: a la Kestner-Gesellschaft de Hannover a càrrec de Werner Schmalenbach, que posteriorment va itinerar a la Kunsthaus de Zurich, i al Museu Guggenheim de Nova York, a càrrec de Thomas Messer.