Viggo Mortensen també és un director atractiu

Miro amb freqüència la tensa i romàntica Único testigo, una pel·lícula que adoro i no només pel seu celebèrrim i preciós ball al graner. És la primera vegada que vaig observar en una pantalla la cara d’un joveníssim Viggo Mortensen. No tenia frase, però sí bon rotllo, encant, presència. I així com pagaria diners per no trobar-me a les pel·lícules amb determinats actors i actrius especialitzats en psicologisme tortuós (no discuteixo el seu talent, però em crispen gairebé sempre), n’hi ha d’altres que posseeixen imant per als meus gustos, que me’ls crec, amb els quals em sento còmode. Mortensen pertany a aquest grup. Hi ha una cosa molt neta, lluminosa i atractiva en ell, es presta a l’epopeia, encara que també pot fer por, ser violent fins a límits volcànics. Poden comprovar-ho en les seves excel·lents i pertorbadores actuacions en Promeses de l’est i Una història de violència. O amb el valent, dur i recalcat Alatriste.

La seva molt merescuda fama no li ha impedit a aquest senyor interpretar projectes molt petits de producció en què creia. O col·locar-se darrere de la càmera (i també davant, per vendre la pel·lícula) a Falling, narrant una història familiar dominada per la penombra, els sentiments trobats, l’agressiu infern mental a causa de l’alzheimer (encara que abans de la malaltia aquest tal autoritari, cruel i desdenyós també devia ser una mala bèstia) d’un home a qui el seu sofert fill, el xicot d’aquest i la seva filla intenten en va oferir-li un refugi físic i sentimental. És una pel·lícula intensa, ben explicada, pensada i sentida, que furga en sensacions doloroses, en el pes dels records i en la complexitat dels sentiments. La interpretació de Mortensen, com sempre, resulta creïble. I l’ancià trastornat i brutal que encarna Lance Henriksen fa por i inspira compassió. I sempre és un plaer veure aquesta formidable actriu que és Laura Linney, encara que sigui en una aparició breu.

També pateix aquesta devastadora i progressiva malaltia mental i física —que aconsegueix que t’oblidis de tu mateix i dels que t’envolten, de la teva memòria i dels teus sentiments, que acaba transformant-te en un vegetal— un dels dos protagonistes de Supernova. Encara pot sentir amor per l’entregat xicot amb qui porta 30 anys i embadalir-se mirant les estrelles. Però sap que està perdut, que tot anirà a pitjor, que el túnel serà interminable. I emprendrà amb la seva parella un últim viatge en una autocaravana per llocs on abans van viure l’esplendor en l’herba, visitessin éssers estimats, es comptaran la seva angoixa i la seva por, tindran pànic de l’aclaparadora solitud que els espera. I el malalt prendrà una decisió tan lògica com punyent.

La dirigeix amb impecable pulcritud Harry Macqueen. I la interpreten dos actors tan bons com el nord-americà Stanley Tucci i l’anglès Colin Firth. Els personatges no paren de parlar i el que diuen està molt cuidat. Un és escriptor i l’altre pianista, són molt guais, que diria la ministra d’Igualtat. Se suposa que la temàtica és estremidora i poètica, amb capacitat per remoure les teves fibres sensibles i fer-te plorar. Reconec la potència emocional del que narren. Però no aconsegueixo ficar-me dins dels personatges. No m’enamoren, ho veig des de fora, amb certa fredor, encara que el que observo i escolto m’hauria de commoure. El problema potser és meu i no de la pel·lícula. I, si us plau, que d’una punyetera vegada ajudin a morir-se de forma plàcida als desgraciats amb el cos o l’ànima en estat ruïnós que ja no volen ni poden seguir aquí.