El testament vital de Pau Donés

Al músic Pau Donés li quedaven menys de tres setmanes de vida quan va trucar a Jordi Évole per plantejar-li fer la seva última entrevista. Uns dies més tard, el periodista es va presentar a la Vall d'Aran amb el seu equip i un petit guió. Curiosament, la primera pregunta d'aquella xerrada no la va fer ell, sinó el líder de Jarabe de Palo. “T'has espantat?”, li pregunta amb un fil de veu ronca, una sonda al nas i uns ulls que brillen de felicitat. “Així estem”, diu per normalitzar el seu aspecte, conseqüència d'un càncer contra el qual havia lluitat cinc anys i que li va causar la mort el 9 de juny als 53 anys.

Aquest és el punt de partida d'una conversa recollida al documental Eso que tú me das, un treball dirigit per Ramón Lara i el mateix Évole. L'obra es pot veure aquest dimecres al Festival de Màlaga i arribarà als cinemes a principis d'octubre si la crisi sanitària ho permet. Un testament vital en el qual el músic conversa sense embuts i amb total llibertat. Parla de cinema, de música, de patiment, de l'origen pagès de la seva família, del suïcidi de la seva mare, el seu enterrament o com la seva filla li va ensenyar a dir “t'estimo”. També de com les coses senzilles –“mirar com baixen les daines a la tardor per la muntanya o com neva a l'hivern”– donen la felicitat o de la importància d'allunyar-se del soroll per centrar-se a viure la vida. És el que ja anticipava en la seva biografia quan deia: “En el passat vivia la vida a tota velocitat, gairebé sempre de manera futura”. En la seva recta final va ser tot present.

“Aquell dia estava especialment inspirat: les seves frases haurien de subministrar-se cada vuit hores com un medicament”, afirma Jordi Évole a EL PAÍS. Hi ha, en les paraules de Pau Donés, ensenyaments que parteixen del sentit comú, però també de qui sap millor que ningú de la importància d'aferrar-se a la vida, d'aprofitar fins a l'últim sospir. “No em vull morir, tinc coses a fer. No em va bé, però què hi farem”, comenta Donés en un moment de la pel·lícula. A la Vall d'Aran va viure els seus últims mesos amb els seus germans Marc, Bernat i Isabel, a més de la seva filla. El seu pare vivia a prop. De vegades feien passejos, xerraven o anaven a comprar formatge. “Estic en pau”, insisteix amb una serenitat que ajuda a fer que l'espectador trobi el seu lloc a la butaca i aparqui el possible recel de veure una entrevista a algú que sap que morirà al cap de poc però que, si hagués de demanar una pròrroga, es conformaria amb arribar als 70.

L'equip del documental el defineix com un treball “únic”. “Que algú de la rellevància social que tenia Pau Donés decideixi parlar, donar la cara, mostrar-se tal com estava, és inèdit”, diu Évole. “Soc aquí per parlar de la vida, no de la mort”, subratlla el cantant, que simplement volia xerrar una estona amb el seu amic, sense més pretensions. Ho fa sense pudor, sense por de mostrar-se com està; però també des d'una situació en la qual ja ha acceptat el seu destí: “No tinc por de la mort, la por et bloqueja”. I ell, des que va saber que tenia càncer fa cinc anys, va gravar un disc, va tenir un nebot, va fer diverses gires i va viure un any amb la seva filla, la Sara, a Califòrnia. “Va ser fantàstic, és una cosa que recomano a tothom”. I encara queda un videoclip inèdit per sortir a la llum.

L'amistat que uneix el músic i el periodista va néixer casualment a TV3. El 2002, el Follonero s'aixecava d'entre el públic al programa d'Andreu Buenafuente per dir al líder de Jarabe de Palo que Depende i Bonito eren la mateixa cançó. Aquí va començar una relació que es va estrènyer des que el cantant va anunciar la seva malaltia el setembre del 2015. Recentment Évole havia recuperat aquell esquetx a la televisió catalana per anunciar el seu nou programa a La Sexta. Amb això juguen també tots dos a Eso que tú me das, que també té algun moment per a l'humor que serveix per deixar anar pes.

I pot una pel·lícula en format entrevista funcionar a les sales de cinema? “És un producte diferent, però pensem que pot tenir una bona acceptació”, diu Jordi Évole, conscient que el cinema viu un dels seus pitjors moments a causa, entre altres aspectes, de les restriccions i mesures de seguretat obligatòries a les sales. “Potser aquesta sigui la manera també d'aportar el nostre granet de sorra perquè es recuperin tradicions com anar al cinema”, afirma el director d'un documental que ha generat molta expectació al seu pas per Màlaga.

La llum i la vitalitat de Pau Donés es reflectien en les seves cançons, en la seva manera de viure. I durant aquest documental es transmeten a través de les seves paraules, convertides en lliçó de vida. Com amb les que acaba, a manera de comiat, mentre es toca els cabells: “Tenia ganes d'anar-me'n dient moltes gràcies per tot. El que m'ha donat la vida ha estat magnífic i ho vull agrair, m'ho he passat molt bé”. És precisament el missatge del single que va presentar, videoclip inclòs, el passat mes de maig. Eso que tú me das és un agraïment fet pel·lícula i, també, el seu últim regal a la vida.