Sardanes guardant la distància i altres paradoxes

Que quedi clar d'entrada: Viladrau és un lloc amable, d'una bellesa que fa caure de cul i amb una riquesa natural extraordinària, que fins i tot ha augmentat després del confinament (dilluns vaig veure un cabirol als camps d'Espinzella, a ple dia). Mentre escric això observo l'esquirol que cada matí a la mateixa hora es gronxa entre els arbres i espero l'aterratge a la figuera, que ja té els fruits madurs, dels oriols, els inigualables ocells del color del sol i fidels al seu retorn a finals d'agost. El cel és d'un blau nítid sobre la frondositat verda i bufa un airet revitalizador en l'atmosfera silenciosa i vagament malenconiosa d'una nova jornada plena d'indolència i de records. Si això no és felicitat…

Però quin estiu més estrany. Des de la guerra, els incendis del Montseny del 1984 i la ventada que va trencar el 1987 dues branques del castanyer de les Nou Branques, tota una icona, no s'havia viscut un estiu així. Pocs sopars, poc contacte amb amics, comptades festes autoritzades, carregades de sospita, aprensió i remordiments, i algunes més de les altres; moltes prevencions i un ambient social de rumors, suspicàcia, por i incertesa, ocasionalment tòxic, que revesteix com una segona pell la textura de l'estiu.

Es viu l'estiu de la covid en dos plans, el de sempre i el de la distòpica realitat que ens sacseja. Diu molt de la capacitat d'adaptació de l'ésser humà que la majoria siguem capaços de conciliar aquestes dues dimensions.

“Recordeu que no està permès ballar”, advertia l'altre dissabte, agafant el micro, un dels músics de la cobla que interpretava a la plaça del poble les tradicionals sardanes tan populars les nits d'estiu. L'advertència anava per la parella que, en un racó, davant de la farmàcia, agafats de la mà, s'entregava a una minidansa dissimulada, comptant i tot. Signe dels temps, vetllada de sardanes, tots asseguts, amb mascareta i separació. Sort que els bars de la plaça servien gintònics... Mentre transcorre l'estiu i les coses es compliquen arreu, van caient activitats a Viladrau en un degoteig que no s'atura. L'alcaldessa, Noemi Bastias (Independents Viladrau), m'ha dit que es plantegen suspendre la festa major (8 de setembre), així que ens quedarem sense el ball del confeti, entre altres tradicions.  Tampoc es faran les funcions teatrals del club dels estiuejants –de manera que l'Evelio i jo haurem de deixar d'assajar el nostre número, guanyador, de lluitadors mexicans emmascarats. Les piscinas, la municipal i la del club, continuen obertes, amb normes, i encara es fan excursions, una de les activitats típiques, com la bici i la migdiada.

Per mantenir el compliment de la normativa, assenyala l'alcaldessa, que ha tingut la mala sort que el seu primer estiu al càrrec sigui precisament aquest, s'ha duplicat la força pública: d'un guàrdia municipal s'ha passat a dos, amb l'opció d'un tercer. “Ha calgut augmentar la vigilància”, diu Bastias, que recorda que la població de Viladrau, de 1.040 veïns, s'ha triplicat aquest estiu. Moltes famílies han optat per reeditar els antics estiuejos llargs; hi és tothom, fins i tot hi ha tornat, en un altre ordre de coses, provisionalment, Quim Forn Forn (l'altre dia prenia l'aperitiu a la plaça sota un cartell que reclama la seva llibertat), cosa que és una bona notícia. La massiva vinguda ha intensificat la pressió especialment a les botigues de queviures, la farmàcia o l'estanc-quiosc, i ha generat preocupació i estrès l'acumulació de gent, tot i que els negocis se n'han beneficiat.

S'han reobert algunes velles velles ferides causades per la dicotomia natural entre veïns i estiuejants en un poble tradicional d'estiueg, amb segones residències que van de l'estil Finzi Contini a un somni humit dels Ewing. Alguns estiuejants encara fan servir la paraula colòniacom si parlessin del Raj. Per la seva banda, hi ha veïns que han fet de l'antipatia i el retret una actitud permanent i inflexible cap als forans, sense matisos. “M'ha picat alguna animal i tinc una inflamació molt gran”, va explicar l'altre dia una estiuejant per telèfon a qui la va atendre al dispensari. “Vostè és de Viladrau o de Barcelona?”, va haver de sentir. “De Barcelona, però el bitxo era d'aquí”, va assenyalar amb candidesa.

“Jo crec que tot això, excepte comptades actituds personals molt concretes, ja està superat”, assenyala l'alcaldessa. “N'hi deu haver a qui no els agrada mai que pugi gent de fora, però en aquesta ocasió ha estat una cosa puntual amb el confinament, per l'ensurt davant l'epidèmia i la percepció que augmentava el risc. Ara ja no, en aquests momentos el problema és només mantenir l'ordre amb tanta gent i unes normatives que canvien cada dia”. Ella veu en la presència d'estiuejants, mentre segueixin les normes com tothom, un factor positiu, una oportunitat per reactivar l'economia del poble després de la davallada del confinament. Quaranta persones noves s'han empadronat a Viladrau, cosa que sembla que mostra una tendència al fet que aquesta presència es faci permanent en alguns casos, gràcies al nou hàbit del teletreball. Augmenten les peticions de connexions a internet i la fibra òptica es continua desplegant a bon ritme.

Viladrau, apunta Bastias, no ha tingut des del maig cap cas de covid que hagi passat pel dispensari. Sí que s'ha detectat que dues persones de les que van estar en quarantena perquè presentaven símptomes en el primer brot, ara, quan s'han pogut fer les proves, han comprovat que tenien anticcossos, és a dir, que han passat la malaltia. I hi ha estiuejants que es fan proves pel seu compte a Barcelona i recentment una família ha tornat a la ciutat perquè un dels nens ha donat positiu.

En tot cas, esperant les inevitables tempestes de final d'estiu la vida a Viladrau continua. Un grup de veïns es queixa dels sorolls de la planta de liquats, es torna a urbanitzar la Font del Castanyer, els Puig tenen un liró a casa (a banda d'ells mateixos), un home que feia tasques de jardineria va ser mossegat per un escurçó, encara que afortunadament no li ha calgut antídot, i un helicòpter va aterrar per assistir un estiuejant que va tenir un infart jugant al pàdel. Des d'aquí, molts ànims, Juanito.