El vigor de la marca Koeman

El Barça ja camina amb els peus de Ronald Koeman, un jugador i ara entrenador amb poder i caràcter i també amb l'encant dels qui propicien fàbules i aventures, atractiu que li va suposar precisament el sobrenom de Tintín. La millor història blaugrana comença amb un gol de Koeman.

La falta que va transformar a Wembley 92 podria ser considerada ben bé com l'obra mestra del Barça. Aquell gol va tenir un efecte redemptor per al barcelonisme i va convertir un relat desgraciat a Europa, després de les inesperades derrotes de Berna 61 i Sevilla 86, en un discurs tan optimista i seductor en boca de Johan Cruyff que va derivar en un catecisme anomenat Dream Team. El llegat va ser excepcionalment interpretat per Pep Guardiola i executat per Leo Messi.

Fins que es va transformar en una fórmula i, com a tal, va trobar el seu antídot en els rivals i va ser grapejada com a recepta pels dipositaris de les essències, tasca en la qual ha destacat la directiva de Josep Maria Bartomeu.

El president no ha parat de menysprear i després invocar el santoral cruyffista fins a convèncer Koeman, segurament el menys purista i també el més pragmàtic i possibilista, síntesi en qualsevol cas de les diferents maneres d'entendre el futbol i el Barça des que va marcar el gol a la final de la Champions. El seu és un discurs dur i directe com el llançament de falta que va portar el Barça a aconseguir la glòria a Londres. Extècnic del Vitesse, l'Ajax, el PSV, l'AZ Alkmaar, el Feyenoord, el Benfica, el València, el Southampton i l'Everton, el seu millor aval és Holanda, una selecció condicionada per les afliccions de jugadors i tècnics, semblants a les del Barça.

El realisme de Koeman s'ha imposat a l'herència bucòlica de Cruyff i al dogma de Van Gaal. “No està compromès amb un estil particular, com podria ser el de Guardiola, ni tampoc és partidari d'un atac global, pocs com els ideats per Cruyff”, explica el periodista Simon Kuper, especialista en el futbol holandès i distingit columnista del Financial Times. “No és un devot d'una ideologia, i menys un radical, sinó que ajusta la seva tàctica als jugadors que té, disposat fins i tot a defensar si és necessari i a optimitzar els recursos. Té personalitat, una autoritat natural, els futbolistes se l'escolten, no s'ha deixat mai intimidar per la histèria de l'entorn i, a més, li agrada la vida de Barcelona”.

Amb 57 anys i després de tenir un infart a l'estiu, Koeman es garanteix una bona qualitat de vida com a ciutadà i una tasca estressant mentre és entrenador del Camp Nou. Res de nou si es té en compte la seva etapa de jugador blaugrana, alineat com a volant en la seva estrena a Valladolid, després que el president Josep Lluís Núñez pagués 825 milions de pessetes (al voltant de cinc milions d'euros) al PSV Eindhoven el 1989 per qui estava considerat un dels millors defenses d'Europa. Koeman va ser el big bang de l'equip de Cruyff. Bartomeu vol que ara sigui el que posi un punt final esplèndid al seu mandat després de l'extraviament que va conduir a la vergonyosa garrotada de Lisboa.

Encara que s'ha desviscut per tornar, descartat el 2003 per Joan Laporta, que es va negar a pagar la clàusula de rescissió que tenia com a tècnic de l'Ajax, semblant a la que ara ha abonat el president a la federació d'Holanda, Koeman torna després de no voler substituir al gener Ernesto Valverde. Les circumstàncies han canviat per la covid-19 i davant la incertesa sobre la propera Eurocopa ha decidit tornar al Camp Nou quan Messi sembla en fora de joc i es planteja la seva continuïtat malgrat que té contracte fins al 2021. “Messi et guanya molts partits, necessita tenir una llibertat en el seu joc que només li pot garantir el treball dels seus companys”, afirma sempre Koeman. “Tant de bo segueixi”, va rematar ahir al Camp Nou.

El poder

Encara que no és ni ha volgut ser mai un geni, el carisma actuarà segurament de protecció per a Koeman, que haurà de jugar sense la xarxa de seguretat d'una directiva penjada del marcador i desacreditada després d'una temporada que ha acabat amb un 2-8. Tampoc l'ajudarà saber que, a l'espera dels resultats, esperen precandidats a les eleccions de març que aposten per figures com Xavi Hernández. Koeman, en qualsevol cas, està enfeinat amb les coses que pot controlar, li agrada manar i concentrarà el poder: se simplificarà l'organigrama i s'imposarà el tracte directe, sobretot en els assumptes delicats, com la llista de baixes que se subhasta amb el vistiplau de Bartomeu.

El president va citar com a intransferibles Messi, Ter Stegen, Lenglet, De Jong, Semedo, Dembélé i Griezmann. No va citar Luis Suárez, Umtiti, Rakitic, Vidal; ni tampoc Busquets i Alba. L'abast de les revolucions de Cruyff el 1988 i de Guardiola el 2008 es va mesurar pel nom dels qui van arribar a l'equip i dels qui van ser convidats a acomiadar-se'n, una situació que es repetirà ara amb Koeman. La transició empresa a la seva Holanda, la liderada per De Jong i De Ligt, va començar precisament després de la sortida del Big Four: Van der Vaart, Sneijder, Van Persie i Robben. No és que necessiti ser original ni transcendir, sinó que aspira al fet que els seus equips siguin sòlids i seriosos, dues virtuts que el Barça no té.

La connexió holandesa acostuma a funcionar al Camp Nou. I a Koeman, sempre desacomplexat com els compatriotes que l'han precedit, incloent-hi Frank Rijkaard, li arriba el moment de canviar l'equip des de la banqueta després d'haver estat capital durant sis anys com a jugador i com a col·laborador de Van Gaal. El gol de Wembley, únic per a la consecució de la Champions, i les quatre Lligues reunides en temps de Cruyff, són arguments de pes per ser admirat per un barcelonisme que busca un heroi després de comptar mil malvats a Lisboa.

N'hi ha prou amb repassar l'acte de la seva presentació per entendre la dependència que el Barça de Bartomeu té de Koeman. Encara que no es van mostrar distanciats, pels seus discursos antagònics, vacil·lant el d'un i vigorós el de l'altre, va semblar que l'únic punt en comú era el gol de Wembley.