Xavi Hernández: “El futbol és dels únics esports en què s’insulta el treballador. És inadmissible”

Xavi Hernández Creus (Terrassa, 1980) no ha plorat mai per perdre un partit. Ni com a jugador ni com a entrenador. Li passa una cosa semblant a quan s'esmicola un vidre molt fi i els trossets desprenen un vapor blanc, catastròfic. Com si una mena de serp s'anés retorçant per dins fins a plantar-li cara. És llavors quan li surt l'emprenyada. En el seu primer partit oficial com a entrenador de l'Al Sadd, a Qatar, fa un any, li va clavar un cop de peu a una ampolla d'aigua –“perquè l'àrbitre a l'últim minut no va xiular un penal de llibre”– i una de les vambes que li havia regalat la Núria, la seva dona, “va sortir volant per l'estadi i tot plegat es va fer viral”. Parlem d'ambició. De mentalitat de guanyador. D'una competitivitat que sempre ha gestionat amb un esperit de noblesa. No és guanyar per guanyar. Es tracta de pintar el joc, d'imprimir-hi un toc d'estil, de crear laberints d'aire amb la pilota.

Hernández no plora de tristesa, sinó per aquesta afabilitat que et connecta amb les emocions alienes, gairebé per contagi. Els seus ulls tenen un moviment hiperactiu. És un ídol a peu de carrer. La promesa intacta del Barça, el cor que l'afició, bona part de la premsa esportiva i molts jugadors del club repeteixen des de fa un any: “Fitxeu el Xavi ja”. El seu nom com a encanteri per retornar la màgia cruyffista al joc de l'equip, també la il·lusió i l'orgull als aficionats culers.

Xavi, considerat un dels millors migcampistes de la història, viu des del 2015 a Doha, la capital de Qatar, amb la seva dona, Núria Cunillera, i els seus dos fills: l'Àsia i el Dan. Doha representa l'abundància dels leds de colors, sandàlies Hermès i ferraris, fonts embellides, i un entramat d'aparells d'aire condicionat que combaten durant vuit mesos l'any la calor del desert. Malgrat el bloqueig declarat per l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs i de l'actual crisi de la covid-19, el país continua invertint en el seu futur, per a quan arribi el dia en què les reserves de gas de gran puresa, l'or de Qatar, escassegin. I aquest futur passa per l'educació, la salut i l'esport. I la moda. I l'art. De Harrod’s i Valentino a Van Gogh o el Mundial de Futbol 2022. Es tracta de comprar llegenda, qualitat, experiència, influència.

Xavi s'hi sent com a casa. Ha rebut crítiques per publicitar l'acollida, els mitjans i la tranquil·litat que hi ha trobat. No ho nega pas: drets humans, falta de llibertat de premsa, d'igualtat; també afirma que cada vegada es produeixen més canvis. “L'emir i la família reial són molt educats, cultes, cosmopolites, detallistes… gent intel·ligent i gens capritxosa. Cuiden molt la imatge i el respecte entre els diferents clubs. Els veig molt humils pel que podrien ser”.

P. Encara no és el moment de tornar?

R. Hi ha soroll extern, temes extraesportius… No crec que sigui ara, no. Al gener els vaig dir que no era el moment, i ara no m'han contactat. Com a culer els desitjo el millor. Respecto molt Quique Setién, té un manual de joc molt semblant al que el Barça necessita, que és el cruyffisme, una altra cosa és que els resultats acompanyin. Jo estic encantat de seguir adquirint experiència, desafiant-me, i per descomptat per a mi seria un privilegi entrenar algun dia el Barça, amb un equip de somni, amb Jordi Cruyff, Carles Puyol i alguns jugadors actuals. M'agradaria fer un equip amb gent vàlida que coneix la casa, gent de la meva confiança i de la meva corda.

P. Què opina de la renegociació de Leo Messi, encara que només sigui per un any?

R. Se l'ha guanyat; clàusula automàtica. Messi necessita el Barça, i el Barça necessita Messi. Han de fer-lo feliç, perquè amb Leo Messi content guanyaran més títols. Hi mantinc una gran amistat, el respecto molt. És un animal competitiu, sempre vol guanyar, i des de fa 10 anys és el millor futbolista del món. Tant de bo ens puguem tornar a trobar en l'àmbit professional. Tenir el millor jugador de la història al teu equip és tenir un as per guanyar.

P. Mai s'ha mesurat amb ell?

R. Messi és millor que jo, sens dubte, no hi ha debat. Ha fet allò que han fet Pelé, Cruyff, Maradona, Ronaldo… però durant 15 anys i en l'època moderna. Està a un altíssim nivell físic, tècnic, tàctic… i continua sent el millor en cada partit.

P. I quina és la seva opinió del tècnic de l'Atlètic de Madrid, Diego Pablo Simeone, un dels equips que ha millorat després de l'aturada?

R. Simeone està aconseguint una cosa molt difícil: transmetre als seus futbolistes una idea de joc que, encara que és molt diferent de la meva –i de la del Barça–, és igualment vàlida. Per això és l'entrenador que ha durat més en els últims anys de la Primera Divisió espanyola. Al final, l'entrenador és un venedor d'idees per als seus jugadors, i el que els convenç obté bons resultats.

P. El Barça de Pep Guardiola es va desmarcar de la idea que el futbol és cosa d'homes, de deixar-se els collons al camp… Però, segueix havent-hi masclisme en el futbol?

R. Encara hi ha masclisme en el futbol, sí; no deixa de ser un reflex de la societat. Però, fixa't, el futbol és a més dels únics esports –i feines– en què s'insulta el treballador, ja sigui als futbolistes o a l'entrenador. Jo crec que hauríem de parar això ja. És inadmissible, per exemple, que s'insulti un cambrer quan fa la seva feina… No podem admetre el racisme, ni el masclisme, ni cap altre tipus de violència, cal erradicar-los aturant els partits automàticament. L'àrbitre és el primer que hauria de dir: “Aquí no es juga perquè no es donen les condicions…”.

Xavi admet haver tingut una sensació d'orfandat durant aquests mesos sense partits. “Era molt avorrit, perquè el futbol m'apassiona. És una emoció potent, encara que he pogut estar més temps que mai amb els meus fills. Hem passat les 24 hores junts i ens hem adaptat molt bé. Sempre he valorat el que tinc, i més ara. Soc un privilegiat, faig el que més m'agrada, tinc una bona posició però també sé que els diners no són tan importants. Cal relativitzar, no sabem mai què ens oferirà el futur”.

P. Fins a quin punt afecta jugar sense públic?

R. Per descomptat no s'ha vist un futbol excels, excepte el Vila-real-Barça, un partit d'alt nivell. La resta no són partits que es recordaran. Fins i tot a la Bundesliga els partits semblaven amistosos, descafeïnats. Un estadi buit no li transmet res a un futbolista. Al final, és la gent la que mou l'eufòria del futbol.