Els cossos retorçats de Peeping Tom ballen al Grec

El públic que omplia el Grec de Montjuïc diumenge a la nit va aplaudir i va ovacionar calorosament l'espectacle del reeixit grup belga Peeing Tom, que encapçalen l'argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier i que tant agrada als amants de la dansa i el teatre de Barcelona. Va ser una vetllada especial. L'espectador ocupava el seient amb la incertesa de si el festival d'estiu es cancel·laria pel rebrot de la covid-19 a Barcelona i part de la seva àrea metropolitana. Molts van mostrar pancartes amb el lema “la cultura és segura”. La improvisada roda de premsa que va fer Joan Subirats, tinent d'alcalde de Cultura, Educació i Ciència de l'Ajuntament de Barcelona, després d'acabar l'espectacle, no feia preveure la suspensió imminent dels diversos festivals, el seu missatge era optimista.

En aquesta ocasió, l'espectacle que va presentar la companyia belga, Díptic, estava format per dues coreografies: La porta absent i L'habitació perduda, totes dues creades per Carrizo i Chartier amb els ballarins del Nederlands Dans Theater, i que ara els membres de la companyia belga s'han fet seus. Estava prevista una tercera coreografia, The Hidden Floor, però la pandèmia ha impedit que s'exhibís a Barcelona. Aquestes dues peces enllacen amb les obsessions, crueltats i fantasies dels protagonistes de Le Salon, la primera peça que es va veure a Barcelona d'aquest col·lectiu, i d'À Louer, però allunyada de la poesia i de la màgia que destil·lava la inoblidable 32 rue Vandenbraden i que es va convertir en el millor espectacle del Grec 2012, i de Kind, presentat l'any passat al TNC, també en el marc de la programació del Grec.

Els ballarins, acròbates i també actors de la companyia —Konan Dayot, Fons Dhossche, Lauren Langlois, Panos Malactos, Alejandro Moya, Fanny Sage, Eliana Stragapede i Wan-Lun Yu— encarnen en totes dues coreografies membres de les famílies burgeses decadents i fidels servents que amaguen una gran ferocitat interior. Les seves ànimes són fosques. Els cossos dels intèrprets es llancen a l'espai a una velocitat sorprenent, el terra per a ells és una pista d'aterratge, en la qual genolls, colzes i caps  llisquen com baldufes. En ocasions són autèntics contorsionistes.

La porta absent i L'habitació perduda tenen una plàstica cinematogràfica a través de l'encertat joc de llums de Tom Visser. La primera acció transcorre en una habitació tancada en la qual les portes no s'obren. La situació és asfixiant per al protagonista, que lluita entre la vida i la mort sense escapatòria. El seu ball és desesperat, les dones de la seva vida són arrossegades per terra pel majordom mentre que ell, inert, només pensa a escapar-se.

En la segona, l'acció transcorre en el laberint de passadissos i cabines d'un vaixell. Els moments en què els armaris s'obren i irrompen a l'escena nombrosos personatges recorda a l'espectador l'escena de la cabina de la pel·lícula dels germans Max Una nit a l'òpera i és l'únic fragment en què el públic va somriure. En els espectacles de Peeping Tom no hi ha lloc per a un polsim de tendresa.

Les dues peces de Díptic són molt semblants en moviment i estètica, cosa que va poder fer-les reiteratives en alguns moments, especialment L'habitació perduda, en què les seqüències es repeteixen en excés per allargar la durada de la peça. No obstant això, al final la funció els aplaudiments van ser eixordadors.