Un missatge per a Quique Setién

Atrapat en una rotonda sense sortida, el Barça no para de donar voltes, encara convençut que amb el president Bartomeu al volant trobarà la carretera bona, sense adonar-se que, mentrestant, els accidents se succeeixen i s'acumulen les víctimes, jugadors bons i dolents, directors esportius intel·ligents i maldestres, entrenadors intervencionistes o excel·lents en la gestió, com era Valverde. Ara qui és al punt de mira és Setién.

El missatge que va deixar l'últim partit, disputat dimarts contra l'Athletic, compromet seriosament el càntabre, ara mateix un tècnic indesxifrable, víctima igualment de la despersonalització del Barça. Ningú sap gaire què pretén aquest exfutbolista que hauria donat un dit per jugar a l'equip de Cruyff i que va ser contractat per asseure's a la banqueta després de la negativa de Xavi i Koeman, i d'haver descartat Pochettino.

Gairebé no queda rastre futbolístic de Cruyff a l'equip i al club, excepte pedres, monuments i un estadi on juguen el femení i el Barça B. Ha perdut tanta identitat que al final resultarà que l'estil sobre el qual la institució blaugrana va edificar el seu relat va ser simplement l'obra d'un geni holandès, dimensionada després per un català universal anomenat Guardiola i coronada pel millor futbolista de la història, Messi.

El seriós risc que corre el Barça és que el seu ADN es converteixi en una qüestió nominal i no conceptual per a alegria dels qui atribueixen a l'entitat una superioritat moral que no ve al cas en el futbol, ni en cap esport, si la seva grandesa es mesura a partir dels trofeus guanyats, la tesi de la qual sempre ha presumit el Madrid. No n'hi ha prou amb fer jugar Piqué, Busquets, Sergi Roberto i Messi per garantir la fidelitat a l'ideari del Barça.

L’alternativa del trident

Al Barça se li ha oblidat jugar a futbol des que es va lliurar als jugadors, i molt especialment a un nucli que ja són en la trentena i que ha creat un ecosistema futbolístic i social que es recrea en la caduca foto de la Lliga de Campions guanyada el 2015, quan la determinació de Luis Enrique i la sapiència de Zubizarreta van aconseguir superar el culte als migcampistes amb el trio d'atacants que van formar Messi-Luis Suárez-Neymar.

L'alineació va ser substituïda amb èxit per un trident i, des de llavors, l'equip i el club són preses de la nostàlgia, del record de Berlín i de Wembley, i tots dos també de les Copes d'Europa i de la Lliga, de la parella Xavi-Iniesta i del pensament de Cruyff i Guardiola, després agitat per Luis Enrique, dirigit per Valverde i ara en mans de Setién. I igual que Valverde, Setién es troba enmig d'un contenciós complicat al Barça.

El Txingurri encara es pregunta per què el van destituir, de la mateixa manera que Setién s'interroga pels motius de la seva contractació, tots dos atrapats pel debat que paralitza el barcelonisme: s'imposa guanyar o presumir de jugar bé al futbol o totes dues coses són compatibles, sobretot en un vestidor viciat i torturat per la necessitat de reconquistar la Copa de Europa després dels fiascos a Madrid, París, Roma i Liverpool.

Quan va arribar, el tècnic càntabre va prometre que amb el temps donaria gust veure el Barça i es va disposar a exhibir les virtuts del seu equip, condicionat segurament perquè al seu antecessor el van condemnar per dissimular amb títols les mancances d'un planter espremut, viciat i víctima de la síndrome Neymar. Al brasiler també se l'estranya, perquè no hi ha club al món que se senti més víctima de l'enyorança que el Barça.

A Setién se li recorda disposar una defensa de tres centrals tan bon punt trepitja el Camp Nou. També se sap de la seva insistència per sortir amb la pilota jugada des de l'àrea de Ter Stegen. I no hi ha compareixença en què no parli d'assegurar la passada i millorar el joc de posició, tal que fos un mestre davant d'una classe de veterans ja ensenyats i, per tant, que ja s'ho saben tot, res a veure amb els aprenents de Las Palmas i el Betis.

El tècnic repeteix la lliçó i també l'alineació sense adonar-se que els jugadors no creuen en el seu discurs perquè només confien en ells mateixos i en la seva experiència. I, naturalment, en l'instint i el talent de Messi. No volen més pedagogs, sinó que prefereixen els qui respecten la seva jerarquia i modus vivendi de la mateixa manera que la directiva els complau amb els millors salaris d'Europa.

El risc com a arma

I Setién ha acabat també entregant la seva ànima al diable, i per tant als futbolistes, per més que presumeixi del seu catecisme d'equip inspirat en l'obra de Cruyff. La sensació, no obstant això, és que el Barça difícilment tornarà a ser un equip guanyador i molt probablement no serà reconegut pel seu joc, una dialèctica que si no es corregeix aboca a un dur final de temporada per al tècnic i el president, el mandat del qual inicialment expira el juny del 2021.

Hi ha, no obstant això, una possible alternativa, advertida durant el partit contra l'Athletic: abans que sobreviure amb 11 veterans capaços de confondre's de vegades amb els Legends, millor apostar per joves disposats a triomfar, com Riqui Puig i Ansu Fati, novells procedents d'una Masia acostumada històricament a treballar en èpoques magres per a entrenadors tan diferents com van ser Weisweiler, Menotti, Lattek o Venables.

L'equip només es desbloquejarà si es refresca i es trenquen inèrcies que sacrifiquen jugadors tan considerats en el mercat com Coutinho, Dembélé, Arthur o Griezmann. No és una qüestió de cartell, sinó de saber si són els futbolistes adequats per al Barça, una circumstància que requereix d'una política esportiva definida que ara el Barça precisament no té.

Sense brúixola, mentrestant, no queda més remei que buscar una sortida a la rotonda a partir del risc i l'emoció, i no de la rutina i la seguretat que concedeixen cinc partits sense encaixar un gol després de les bones actuacions del porter Ter Stegen. No es tracta d'atropellar ni de ser atropellat, sinó de circular amb la confiança que suposa saber que no hi ha ningú més interessat a trobar la carretera de l'èxit que Messi.