El Primera Persona es fa íntim

El Primera Persona, el festival de relats de vida que organitza el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb els escriptors Miqui Otero i Kiko Amat com a pares confessors, té una vocació metafòrica: penetrar al màxim en la intimitat dels creadors. “Aquest any ho farem literalment”, assegura Turó per explicar el format que el coronavirus els ha obligat a adoptar aquest dissabte: dues xerrades virtuals des del web del CCCB (18 hores) protagonitzades per la coneguda periodista de The New Yorker i assagista Jia Tolentino Jia Tolentino i la novel·lista Rachel Cusk, que respondran des de casa. És el que han batejat com a Primera Persona Indoors, una mena de pròleg de la novena edició d'un Primera Persona que s’hauria d’haver celebrat aquests dies però que es realitzarà “a finals d'aquest any”, revela Otero.

“Hem fet del problema una virtut, però la filosofia es ressent perquè la gràcia del Primera Persona està també en treure l'escriptor del seu hàbitat i veure com xoca amb les 400 persones de la sala, com reacciona a aquest canvi de temperatura i si s'adapta o no a la nova intimitat amb el públic, al qual nosaltres l’hem anat preparant uns dies abans,” explica Otero. “És com quedar per fer un cafè a partir d'una videoconferència en lloc d’una terrassa de bar: sí, però no”.

Les conferenciants, en qualsevol cas, no podien ser més oportunes en aquest moment. Tolentino (Toronto, 1988), amb “una capacitat inusual de detecció precoç de com funciona avui la societat occidental”, abordarà, interpel·lada per la periodista Noelia Ramírez, un dels temes en els quals s'ha mostrat més sagaç, com demostra en alguns dels assajos del seu llibre Falso espejo (Temas de Hoy): la construcció del jo i de la identitat a la xarxa. No li falta experiència: “Als 10 anys, quan va començar amb un blog, ja es movia per les xarxes socials”, recorda Otero. Analítica i amb una capacitat sorprenent per posar en evidència les contradiccions humanes, Tolentino reflexiona com s'ha viatjat de l’Internet de la utopia on tot semblava possible i només podia ser bo fins a una ratera tramposa i tòxica per a un mateix a partir d'un super-jo. “Afirma que opinem a la xarxa com a gratificació personal i amb això ja no tenim necessitat de fer res més de valor... El confinament no ha fet més que accelerar la construcció del nostre jo amb videoconferències i altres coses”, apunta el comissari per reforçar l'oportunitat de la xerrada.

La cruesa i la “nuesa frontal” amb què Cusk (Toronto, 1967) encara la seva intimitat, la converteix, segons Otero, en una altra interlocutora idònia per a aquests dies. Més filosòfica que narrativa en les seves novel·les de caire autobiogràfic, com demostra l'elogiada Seqüela(editorial Les Hores. Despojos en castellà, a Libros del Asteroide), explica com pocs autors avui “el que passa entre les quatre parets d'una casa”, on tots es confinen. La ruptura del seu matrimoni el 2009 i la descomposició d'un món sobre el qual n'ha de construir un altre amb la seva filla seran les premisses vitals des de les quals partiran les seves reflexions, en diàleg amb la periodista Anna Guitart.

El format de les xerrades virtuals (que el CCCB ofereix gratuïtament i subtitulades al seu web) no deixa de ser, per a Turó, “una prova, potser, per a futures petites sessions amb autors que no puguin ser aquí presencialment en les dates del Primera Persona. És cert que així poden tenir més audiència i arribar més lluny, però tenim vocació de botigueta, de cosa petita i especial”. De la intimitat de qui confessa en primera persona, vaja.