Cruyff, Guardiola i també Tito Vilanova

Ara fa sis anys que es va morir Tito Vilanova, i també se’n compleixen 73 del dia que va néixer Johan Cruyff. Quina coincidència que els uneixi el 25 d’abril. N’hi ha que creuen fins i tot que són fets que van plegats i que, per tant, no es poden destriar, perquè en cas contrari es falta a la veritable història del Barcelona. El mateix acostuma a passar quan es parla de Pep Guardiola i al seu currículum no s’hi afegeix que el seu ajudant era Tito. Així també es podria considerar una mitja veritat esmentar Cruyff sense mencionar Carles Rexach.

Antagonistes i/o complementaris? Un debat molt conseqüent en qualsevol cas amb la manera de ser d’un club, d’una ciutat i d’un país que alterna el blau i el grana, el mar i la muntanya, el seny i la rauxa, imparables quan s’alineen en la mateixa direcció i capaços de neutralitzar-se si van en sentit contrari, com és el cas: Tito i Charly van ser indispensables en l’obra de Guardiola i Cruyff de la mateixa manera que tenen vida pròpia sense necessitat de ser mencionats cada cop que es parla dels dos grans entrenadors del Barça.

Tito Vilanova va ser un molt bon jugador i entrenador, i segurament també el millor soci que podia tenir Guardiola. Van anar plegats des que l’avui entrenador del Manchester City el va anar a buscar per entrenar el filial blaugrana la temporada 2007-2008 fins que es van separar el 27 d’abril de 2012. No sé sap ben bé què va passar aleshores, més enllà que es va convertir un adeu esportiu (el de Guardiola) en un bateig (el de Vilanova) sense que es guardés el dol al Camp Nou, situació que va abonar les diferències, amb la complicitat del Barça.

Tot i la bona intenció d’Andoni Zubizarreta, segurament al club li va faltar sentit institucional, indispensable quan en els conflictes intervenen terceres persones, i no tan sols no va saber aturar la maledicència, sinó que des de la junta es va bufar a favor del més dèbil i entregat a la causa (Tito) i en contra del desertor (Guardiola). El mèrit de Tito, en qualsevol cas, va ser grandiós: fer-se càrrec de l’equip en una situació delicada, guanyar la Lliga dels 100 punts i fer que Messi es quedés quan estava decidit a tocar el dos. Va ser un gegant com a entrenador del Barça.

A curt termini difícilment hi havia un tècnic millor que Tito. Dissortadament la malaltia va impedir veure la seva trajectòria a mitjà termini a la banqueta i va afavorir la controvèrsia amb Guardiola. No convé entrar en el terreny personal, i menys en aquest cas, sobretot perquè Tito no hi és i Pep va renunciar a continuar al Barça. Hi ha constància, en qualsevol cas, que Guardiola es va desviure per tenir Tito al seu costat, i a més ha presumit que fos decisiu en la consecució de 14 de 19 títols al Barça, i a banda de l’ascens amb el Barça B.

La renovació de tots dos no va ser fàcil el 2010, quan Sandro Rosell va arribar a la presidència del FC Barcelona. Durant molt de temps a Tito se’l va considerar la torna de Guardiola. I, per dir-ho clar, es comentava que era el tercer entrenador més ben pagat de la Lliga. No va ser cap caprici, perquè era clau en la gestió del vestidor i en els partits: no només entenia els jugadors i era el seu millor interlocutor, tècnic d’aquell cadet que formaven Cesc Fàbregas, Piqué i Messi, sinó que també sabia què calia fer durant un partit i quina era la millor alineació possible quan Guardiola dubtava.

Tito tenia sentit comú i dominava els intangibles que al Pep se li escapaven. “Sense Piqué se’ns queia l’invent”, va dir a Luis Martín en una entrevista a El País durant el mundial de clubs del 2011. Guardiola va ser el millor entrenador del moment gràcies també a Vilanova. I no se’n va amagar mai fins que cadascú fa ver vida pel seu compte i Tito va morir en companyia de la família, dels amics i del seu estimat Jaume Torras, avui ajudant de Rubi al Betis. Jaume també calla perquè no vol que s’instrumentalitzi el seu testimoni en favor de ningú i només reivindica el llegat de Tito.

La grandesa de Tito Vilanova va estar més vinculada als projectes comuns que als individuals, perquè per sobre de tot va ser un home de club, cosa que no sempre suma en el cas del Barça, sobretot quan la presidència canvia de manera radical i es passa de Joan Laporta a Sandro Rosell. Tito Vilanova va invocar el barcelonisme, fidel a la causa, una raó de pes per ser estimat al Camp Nou. No cal afegir-hi que la seva consideració va augmentar entre alguns culers per haver-se distanciat de Guardiola, malgrat que a ningú no li convé afirmar-se a canvi de negar l’altre, i menys a Tito.

Cadascú té la versió del que va passar i la utilitza al seu favor. Jo no he sentit mai Guardiola dubtar ni parlar malament de Vilanova; ben al contrari, se sent un afortunat per haver entrenat plegats el Barça. El que no escau és que, per citar Guardiola o Cruyff, s’hi hagi d’afegir Tito com a torna per no ferir susceptibilitats; té trajectòria per si sol, i el barcelonisme li estarà agraït mani Bartomeu, Rosell, Laporta o el Sursum corda.