Juan Antonio Bayona: “Cal aprofitar aquesta tragèdia per donar a la cultura la rellevància que té”

A l'altrea banda del món, a 10 hores de distància respecte al fus horari de l'Espanya peninsular, Juan Antonio García Bayona, més conegut com a J. A. Bayona (Barcelona, 44 anys), atén el telèfon. Als afores d'Auckland, “en una casa des d'on es veu el bosc i unes vaques” està confinat –amb el seu germà, la seva cunyada i la seva neboda– el nen prodigi de l'ESCAC, el director d'El orfanato, Lo imposible, Un monstre em ve a veure i Jurassic World: el regne caigut. A Nova Zelanda Bayona estava rodant els dos primers episodis de la sèrie d'Amazon El Senyor dels Anells, fins que la pandèmia va arribar a aquell país. Part de l'equip va tornar a casa; l'altra, com el cineasta espanyol, segueix treballant durant la quarantena. Bayona desenvolupa alhora diversos projectes –ja triarà més endavant el definitiu– mentre avança en el muntatge del que ja s'ha filmat. L'entrevista es fa abans de la trobada del ministre de Cultura amb el sector audiovisual.

Pregunta. Com està?

Resposta. Bé, molt atent al que passa a Espanya. Al meu costat hi ha part de la meva família, i a Barcelona, els meus pares i les meves dues germanes, una d'elles sanitària. Així que parlo cada dia amb ells. Per sort soc en una casa a les muntanyes, un lloc privilegiat, però d'una banda sembla que estàs segur, i de l'altra sents l'angoixa de ser lluny de casa. He passat de parlar una vegada a la setmana com a molt amb els meus pares a trucar-los dues vegades al dia [riures].

P. Quina sensació es viu a Nova Zelanda?

R. Aquí han pogut afrontar molt bé la crisi perquè és un país insular, amb només cinc milions d'habitants. Els primers casos van arribar més tard i s'ha pogut monitorar cada focus adequadament. Com que són illes, estan preparats davant d'epidèmies exteriors. Hi ajuda que aquí tothom va a l'una, tant la societat com els seus polítics, una cosa que contrasta amb la situació a Espanya. M'impressiona el rigor amb què els espanyols estan seguint el confinament, mentre que la classe política sembla que és incapaç d'arribar a un consens. Em sembla terrible el poc sentit del moment històric que s'està donant des de l'oposició.

P. Ho pot explicar?

R. Sembla que a una sèrie de polítics tot aquest patiment no els hagi alterat l'agenda política. No parlo ja de Vox, que fa el de sempre, un populisme caïnita basat en la mentida i el fanatisme per incendiar les emocions de la gent. Em molesta també l'actitud que s'està adoptant des del Govern català, els intents mal dissimulats de consolidar els seus objectius independentistes contradient sistemàticament la tasca del Govern de l'Estat.

P. Vostè ha rodat pel·lícules fantàstiques i de terror, però mai de pandèmies. I això supera bona part del que s'ha mostrat al cinema.

R. Tot ha canviat. El cinema ha enfocat les epidèmies globals des del gènere fantàstic. Guerra mundial Z, 28 dies després, La invasió dels ultracossos.... Com a curiositat, Contagi, en la qual Steven Soderbergh retratava de manera realista una malaltia molt similar a l'actual, era considerada per la base de dades IMDB ciència-ficció fins fa uns dies. Ara hi posa drama. Això ens dona la idea de fins a quin punt no estàvem mentalment preparats per assumir que una pandèmia pogués ser real. Espero que ens serveixi per aprendre algunes lliçons.

P. Quines lliçons?

R. La més evident és la defensa de l'Estat del benestar com a principal eina per combatre la desigualtat d'una societat. Crec en una societat en la qual els serveis bàsics de salut i educació estiguin coberts per l'Estat. El virus afecta rics i pobres, però no tothom pot defensar-se igual. Necessitem una sanitat pública, forta, preparada i per a tothom. Espero que en el futur recordem que qualsevol política enfocada a reduir l'Estat del benestar és un error. Ara tenim per davant el repte de conservar-lo i, quan sigui possible, millorar-lo.

P. No hi ha hagut mai tanta gent consumint audiovisual, però creu que això beneficia el món de la cultura?

R. Aquest consum massiu de l'audiovisual confirma que la gent necessita la cultura. És tan important que donem de menjar a l'estómac com al cervell. Però ara mateix hi ha molta preocupació en el sector. Una part molt important de la cultura es consumeix en comunitat. Anar al cinema, el teatre, un museu o a un concert és una experiència col·lectiva. Per tant, vam ser dels primers sectors a aturar l'activitat i serem dels últims a reprendre-la. Independentment de les mesures que s'hauran de prendre per assegurar la supervivència de les milers de famílies del sector, hi ha una assignatura pendent amb la cultura i el suport que rep des del Govern. Què té a veure la feina de Javier Marías o Almodóvar amb la de Messi o Gasol perquè a hores d'ara seguim compartint ministeri amb l'esport? Cal aprofitar aquesta tragèdia per atorgar a la cultura la rellevància que té en altres països europeus en la reconstrucció de la societat.

P. Canviarà la manera de veure el cinema?

R. La manera de consumir pel·lícules ja ha canviat. Les plataformes digitals porten al públic de tots els racons del món una gran quantitat de contingut molt divers. A més, estan donant veu a molts creadors amb veus molt diferents. Per tant, en aquest aspecte tot és positiu. En el que s'ha de treballar és que la força de les plataformes no elimini l'experiència de veure una pel·lícula a la sala, una experiència única i incomparable. Cal protegir els cinemes, i els creadors hem de lluitar per una producció fílmica de qualitat, diversa, de diferents grandàries, de gran estudi o independent, que arribi a totes les pantalles.

P. Està mirant pel·lícules?

R. Sí, i jugant a les cartes i al parxís. Amb la meva neboda de 12 anys veiem algun clàssic, com Capitanes intrèpids o El club dels poetes morts. I, ja en solitari, El estrany, d'Orson Welles, o Enviado especial, d'Alfred Hitchcock.