El cine a Betevé

El cinema, el bon cinema, ha desaparegut de les televisions en obert, i també la informació cinematogràfica. Hi ha casos lloables de persistència, és clar, com el de La 2, o que TVE dediqui tres quarts d’hora d’una nit temàtica a parlar d’Alice Guy, una pionera del cinema que, des de 1896, va rodar centenars de títols de diversa durada, però oblidada com a artista a les històries del cinema. Un oblit que s’ha reparat tardanament.

TV3 és un cas de com s’abandona un territori des que va clausurar Cinema 3 amb Jaume Figueras l’any 2016. Amb prou feines parla de llargmetratges ni en fa de ressenyables. Se’n poden trobar mencions al programa dels marcians, o a la cartellera del Telenotícies, una enumeració, en aquest cas, de tràmit de les novetats que s’estrenen.

Un refugi televisiu del cinèfil és Betevé. Primer perquè hi ha una tria de títols valenta. No els fa por que puguin ser en blanc i negre, tot i que hi ha un públic que les evita perquè ho considera una carència en aquest món policrom. De l’estretor pressupostària en fan virtut. Última sessió, Clàssics sense interrupcions i Cinefílies vesteixen un cap de setmana on l’un o l’altre farà una proposta interessant. Aquesta setmana, per exemple, a Cinefílies es pot veure Repulsión (1965), de Roman Polanski. Òbviament, els cicles que se sotmeten a la disciplina d’un gènere, com el western, o a una peculiaritat, com els films rodats a Barcelona, pateixen més la disponibilitat de catàleg. Barcelona i acció n’és una mostra. És comprensible que una televisió barcelonina vulgui repassar quin cinema ha tingut la ciutat com a escenari, però moltes vegades aquest criteri és l’únic que explica l’emissió d’un film que ja era de rebuig quan es va estrenar.

I l’altre argument és La cartellera, una excel·lent agenda cinematogràfica, perquè no solament explica què fan, sinó que també suggereix si paga la pena anar-ho a veure. No practiquen, ni de lluny, l’antològic sarcasme que lluïa Antonio Gasset a Días de cine, però tampoc es limiten a dir que s’ha estrenat tal film. La informació televisiva de cartellera acostuma a ser un ganivet que ni punxa ni talla. No serveix per a res. En canvi, a La cartellera pots endevinar clarament si la pel·lícula de què parlen els sembla recomanable.

Al darrer programa, tot i estar dedicat a les cineastes amb motiu del 8-M, aquesta condició no les eximia de ser elegantment renyades. Al film de Haifaa Al-Mansour La candidata perfecta, per exemple, tot i admetre que és un retrat interessant d’un país desconegut, hi troben una trama simple i previsible i l’absència de conflictes greus i de complexitat. Precisament perquè no són ressenyes neutrals, haurien d’anar signades. Al final apareix l’equip de redacció (Marta Armengou, Raül Ruiz Miquel i Núria Vidal), però seria més orientador per a l’espectador saber qui és el responsable de cada comentari. Perquè pot ser que l’opinió que es manifesta no sigui unànime a la redacció, i sempre va bé identificar qui et parla. Saps de quin peu calça, i això t’orienta tant si t’hi avens com si en discrepes. En crítica —com deia, exagerant, Guillermo Cabrera Infante—, no hi ha altra expressió que dir si m’agrada o no m’agrada, la resta és literatura, bona, regular o dolenta... però literatura.

L’altra part del programa són reportatges que acostumen a tenir el seu punt d’interès o curiositat. Fins i tot amb excessos que mostren la poètica que hi ha al darrere. Per exemple, dedicar quatre minuts a un curt de 17. Això sí, és del gran David Lynch, interrogant un mico i preguntant-li si és del partit comunista. Quatre minuts totalment justificats.

En fi, “sigueu bons i aneu al cinema” (La cartellera).