‘La fossa’, relat serè en negra turbulència

La fossa és una minisèrie de quatre capítols en què participen, a més de productores privades, els canals públics de Catalunya (TV3) i la Comunitat Valenciana (À punt) en una col·laboració elogiable que no hauria de ser flor d’un dia.

El que més sobresurt de La fossa és la serenor del relat, una narrativa molt reposada. Algunes vegades perquè no passa gaire res, i això està bé, també quan passa. Un exemple de sobrietat és com se soluciona la darrera seqüència del segon capítol, quan un tret sec, com són els trets, tomba el Domi (Sergio Caballero), el mosso que ajuda Andrea Carmona (Nausicaa Bonnín).

L’inici de la trama és senzill d’explicar. David Martos, un jove que treballa d’amagat en l’exhumació d’una fossa comuna de la Guerra Civil sense catalogar, és assassinat. Martos, per les confidències de l’avi, malalt d’Alzheimer, creia que hi podien estar enterrats parents seus. Al misteri de la seva mort s’afegeix la desaparició d’un esquelet de la fossa.

Al director, Agustí Vila, li deu agradar fugir dels lligams massa clars en un determinat gènere. D’un dels seus films, La mosquitera, en deia que era una comèdia sobre la impossibilitat de la tragèdia, però tampoc era cap comèdia. La fossa, òbviament, és una història negra, però no té res a veure amb el hard-boiled. Ara per ara, la violència és a dins dels personatges, mossegant-los emocionalment. I tampoc és un simple whodounnit (quihohafet), on n’hi ha prou amb conèixer al final la identitat de l’assassí, que, com tots sabem, no pot ser el majordom.

La fossa escampa amb prudència les sospites sobre qui pot ser l’assassí i ho aprofita per donar una pinzellada sobre determinats personatges (inclosos la parella de policies que porten la investigació) que tenen alguna cosa que els corca: el remordiment per alguna conducta, la fatalitat d’un sentiment, una càrrega familiar... Falten 80 minuts perquè la sèrie s’acabi. No sé si això obligarà, per poc que es compliqui la trama —la fossa ens porta als crims de la Guerra Civil—, a accelerar el relat per donar sortida als principals misteris plantejats. Suposo que seria massa agosarat que tot acabés sense saber qui és l’assassí però havent conegut una petita població que viu perpètuament tancada fent xup-xup als seus turments.

Els personatges principals són austers, sense gestos ni paraules afectades, una austeritat molt ben servida pels actors. No hi ha lluïment amanerat de càmera, si fem l’excepció de la inevitable i pesada dronificació del paisatge. Després de veure els dos primers capítols de La fossa, com dèiem, no saps si es podrà sostenir aquesta crònica d’una tèrbola història amb les maneres tranquil·les de l’inici. De sèries en què un crim en un poble serveix per mostrar el variat repertori de vileses del seu veïnatge se n’han vist una colla. Per exemple, Broadchurch o, millor, Happy Valley... però totes aquestes tenien més metratge. La fossa, com feia Hierro, restringeix el mostrari, però això no rebaixa el misteri. I en totes aquestes sèries esmentades, la investigació criminal era liderada per una dona, policia o jutgessa. Un rol poc freqüentat per l’imaginari cinematogràfic. I això fa que, de vegades, s’obligui la policia o la jutgessa a masculinitzar la seva conducta per tenir autoritat entre els subordinats i la societat mateixa. No és el cas que ens ocupa.

En fi, una peça amb una cal·ligrafia molt retinguda que atrau encara que pot no satisfer a qui s’estimi més una televisió trepidant o uns personatges que manifestin el seu caràcter sense tibar-lo tan cap endins.