Tota la trajectòria de Joan Miró en una sala

La visió és impactant. Cent cinquanta dibuixos de Joan Miró de totes les dimensions i formes omplen les parets de la gran sala que dona inici a la visita de la col·lecció permanent de la Fundació Miró. Malgrat l’aglomeració, la sensació no és en absolut aclaparadora, al contrari sembla que del conjunt de dibuixos sorgeixi una altra obra, poderosa i tentacular, que submergeix el visitant en l’univers Miró. Potser sigui aquesta la diferència entre el projecte d’un comissari i una exposició concebuda per un artista, en aquest cas Antoni Llena (Barcelona, 1942), encarregat per la Fundació Miró de dur a terme la primera d’una sèrie d’intervencions per activar la col·lecció permanent a partir dels fons de l’arxiu.

Llena va optar per treballar amb els 8.000 dibuixos que omplen tota la trajectòria artística i vital de Miró i que per la seva fragilitat s’exposen molt rarament. “Com a artista em puc permetre caminar en un terreny relliscós, obviant els discursos construïts sobre bastides ideològiques i triant les obres a partir d’un impuls emocional”, va explicar l'artista en la presentació de Miró: Constel·lació Antoni Llena, que estarà instal·lada fins al 7 de juny. Duta a terme amb la complicitat de Teresa Montaner, responsable de l’arxiu de la Fundació, la mostra ha estat concebuda com una constel·lació, “o una teranyina que t’atrapa encara que no la vegis”, puntualitza Llena. La seva selecció inclou obres de tot tipus sobre paper: dibuixos d’aprenentatge, alguns autoretrats, esbossos de peces que mai no es van arribar a fer (segons Llena, les més iconoclàstiques) o que s’han perdut, apunts gràfics, gargots aparentment inconscients, esbossos de vestuari per a espectacles de dansa i teatre i, per descomptat, dibuixos preparatoris d’obres cèlebres. És el cas de la Ballarina espanyola, que va pertànyer a André Breton i ara es conserva al Museu Reina Sofía de Madrid, o del Cap de pagès català, una sèrie que Miró va fer el 1925 com a resposta a la il·legalització del català per part de Primo de Rivera, o de l’icònic tríptic Blau, que forma part de la col·lecció del Centre Pompidou de París.

De vegades les referències són molt evidents i altres més difícils d’identificar, però cada obra té una història: per exemple, els sis dibuixos diminuts fets sobre els fulls d’una vella llibreta esquinçada, dels quals van sorgir les il·lustracions del llibre de Lise Hirtz, Il était une petite pie, un dels més cobejats de Miró. “Ara és pràcticament impossible de trobar”, assegura Llena, la selecció del qual ofereix un recorregut per tota la trajectòria de Miró.