Ciutat, escenografia

Havent visitat l’exposició Càmera i ciutat, al CaixaForum de Barcelona, vaig anar uns dies després a La Roca Village, portat per alguns dels textos del catàleg de la mostra: una vindicació de la ciutat com a escenografia. L’experiència d’aquesta visita (que, a la manera de l’artista nord-americà Robert Smithson, s’ha d’explicar al complet) comença per agafar el cotxe, prendre l’AP-7, aparcar al mig de molts altres cotxes al pàrquing i entraren aquesta simulada ciutat de debò. Es pot anar a comprar o a badar com en una exposició; en aquest darrer cas, l’experiència és equiparable a assistir a una representació escenogràfica de la ciutat i no pas a una anàlisi, alguns cops amb certs tòpics, com és habitual en una exposició.

La Roca Village és una escenografia real, no una ciutat real. La seva no pertany a l’escenografia teatral (com la que aquests dies es representa amb l’Aida de Verdi al Liceu, tot confiant la profunditat a la pintura), sinó més pròpiament a la utilitzada pel cinema. Aquest centre comercial a cel obert es basa essencialment en un carrer com passa als westerns. En aquests films és construeix una ciutat en què el carrer no està format a partir d’alineacions, ni obeeix a cap pla urbanístic; més aviat, tot interpretant cert sentit pràctic i d’utilitat, les construccions s’han anat col·locant fins a formar el que podem considerar un carrer.

Als carrers dels westerns, òbviament inventats, trobem una barreja d’edificis emfatitzada pel fet que les diferents construccions són clarament individualitzades i identificables, cada una és una unitat, amb la porxada i la vorera de fusta. No hi ha alçades reguladores ni línies de coronament, tampoc un estil determinat, si no és per la construcció predominant i els materials disponibles, generalment la fusta.

La Roca Village és alguna cosa semblant, però la melodia general és diferent que en un western perquè l’àrea geogràfica interpretada és una altra i hi abunda un estil que podríem anomenar eclèctic de principis del segle XX, amb un vernís d’una mena de modernisme amb aires medievals. El traçat del carrer defuig la línia recta i recorre a una sèrie de petits trencants per introduir eixamplaments, tot per evitar una perspectiva lineal i amagant els finals al màxim, igual que a les pel·lícules del far west, que solien evitar els extrems dels carrers oberts per tancar les escenes, tal com passava a la desapareguda Esplugues City, construïda pels Estudios Balcázar (amb la qual aquest conjunt comercial té un semblant innegable), i igual que al Poble Espanyol (amb el qual comparteix una construcció verdadera i sòlida). Una diferència notable, però, és que en aquest escenari urbà la gent ocupa massivament el carrer, i als westerns no, ja que eren un autèntic fangar.

El cinema ha reproduït incomptables escenografies de carrers, entre elles dues de memorables: una, la de Les Halles de París d’Irma, la dolça, de Billy Wilder, amb un carrer construït als estudis Samuel Goldwyn, que devia més a la pintura que a la construcció; l’altra, el carrer de Moscou construït per l’escenògraf espanyol Gil Parrondo per a la pel·lícula Doctor Zhivago de David Lean, a Madrid, sobre el traçat del carrer Zurbano, aleshores encara per urbanitzar. Tots dos són exemples d’aquest fascinant treball que és construir carrers simulats, escenografies urbanes.

Pensaran que La Roca Village és una cosa falsa i vulgarment comercial, una cosa que no és una ciutat. Potser, però els nostres carrers de vianants convertits en carrers comercials en els quals ja no hi viu ningú, s’hi assemblen molt i són reals. Alguns cops, acceptar la invitació de pensar la ciutat com a escenari la fa més inspiradora.