Consola la filosofia?

A la memòria d’Alberto Blecua

Heus aquí que l’editorial Acantilado, una de les més importants que hi ha actualment en l’àmbit de la difusió d’idees i l’ennobliment intel·lectual de la ciutadania, publica una nova traducció del clàssic De consolatione philosophiae, de Boeci (480?-524), originalment escrit en prosimetrum, una barreja de vers i prosa: Consuelo de la filosofia, traducció d’Eduardo Gil Bera (Barcelona, Acantilado, 2020). D’aquest llibre hi ha, o almenys hi havia, al mercat mitja dotzena de traduccions, deixant a banda les primeres de totes, la de Fray Agustín López, de 1604, i la d’Esteban Manuel de Villegas, de 1669, totes dues amarades del corrent humanístic, la segona clarament adreçada a restituir a l’Església la dignitat que en bona mesura havia perdut a causa dels desafurs de la Santa (?!) Inquisició. Aquesta nova versió supera totes les altres gràcies a la gran categoria de Gil Bera com a escriptor i traductor: atesa la complexitat sintàctica de la llengua llatina, només un bon traductor podia ser capaç d’organitzar una frase castellana, o catalana, que s’aguantés bé i mantingués tot el sentit que porta.

Boeci és un autor avui mig oblidat —també va escriure sobre música (com sant Agustí), aritmètica i astronomia—, però que va ser profusament llegit a tota l’edat mitjana, fins al punt que els humanistes cristians (quasi tots ho eren) van trobar-hi el punt àlgid entre la cultura pagana de grecs, romans o gots i la cultura escolàstica. Al cap i a la fi, el seu projecte més gran, que no va enllestir, va ser la traducció de tot el corpus de Plató i d’Aristòtil, cosa que dona una idea de la suma de les seves fonts: cristianisme, neoplatonisme i aristotelisme. Al seu Consol de la filosofia presenta un diàleg entre ell mateix i la filosofia personalitzada —una prosopopeia, per entendre’ns—, del tot al mode socràtic. Boeci es trobava llavors encarcerat a Pavia per un malentès d’ordre polític: havia defensat el senador Albí, que al seu torn havia estat acusat de traïció a l’emperador Teodoric el Gran, i aquest va fer-lo empresonar i decapitar. Encara que el procés va ser bàsicament d’ordre polític, de seguida se li va atorgar un aspecte religiós —són coses que passen—, fins al punt que la veneració de què va fruir després de la mort va acabar convertint-lo en sant de l’Església cristiana, encara que no hàgim mai conegut cap home batejat amb el seu nom, llarg i complex: Anci Manli Torquat Severí, massa llarg per cridar una criatura.

El lector que cregui que aquest llibre li servirà d’ajut com diuen que ho fan els manuals d’autoajuda de què va ple el món editorial s’equivocarà, perquè la filosofia va deixar de consolar al temps dels estoics —els últims, Ciceró i Sèneca—, i no va tornar a fer-ho, aproximadament, fins a Montaigne, que també admirava l’escola de Zenó de Citi. No: el llibre no exhibeix precisament el grau de consol que pot oferir la filosofia —que, altra vegada segons Montaigne, pot oferir-lo totalment—, sinó el que atorga el Déu cristià, que al nostre llibre d’avui el traductor escriu sempre amb majúscula, quan, en realitat, atès que és un déu sincrètic entre el dels monoteistes i el dels pagans (Júpiter, i d’altres), podria haver escrit amb caixa baixa.

I és que el consol que ofereix la filosofia és de vegades el que haurien ofert a un home abatut com Boeci les filosofies morals postsocràtiques, i de vegades és el que encara ofereix avui dia, a molta gent, la creença en un Ésser Suprem. Les disquisicions de filosofia, que són les més riques —les paraules de Boeci sovint s’assemblen a les dels interlocutors de Sòcrates als diàlegs de Plató, que sempre diuen: “És ben bé així”, “Hi estic plenament d’acord”, “No podria ser d’altra manera”, cosa que fa dubtar que aquells diàlegs antics siguin de debò dialògics—, aquelles disquisicions del filòsof, dèiem, oscil·len entre l’estoicisme o la filosofia neoplatònica (via Proclus?) i la fe cristiana, però un acaba el llibre més aviat convençut que allò que pot consolar l’autor no és cap filosofia sinó la Fe. El llibre, en aquest sentit, s’hauria hagut d’intitular Consol de la teologia, perquè és ella qui més consola.

Nogensmenys, també és veritat que el llibre genera un estat espiritual que és estoic per la voluntat de resistència —Nietzsche l’anomenaria “voluntat de poder”, expressió que no té res a veure amb la política, per cert, com la seva germana Elisabeth va fer creure als alemanys del seu temps, a un sobretot—, però encara és més cristià a causa de la fe en la Providència, a la qual es dediquen els últims apartats del llibre.

La nostra Consolatio es va fer famosíssima durant tota l’edat mitjana gràcies a aquesta ambigüitat: la dita “doctrina cristiana” no hi apareix mai, amb la qual cosa l’obra queda lliure de tot dogmatisme. Potser per això un escriptor que va resumir tan bé les creences i la història dels segles medievals, com Dante, s’hi va inspirar en més d’un passatge de la seva Commedia. Si us apassiona la història de la tradició clàssica, no hi ha dubte que aquest llibre us interessarà. Fins i tot se’n parlava al capítol 26 de la sèrie Merlí.