Somien els hologrames amb aplaudiments elèctrics?

És de nit, és fosc, i camino darrere d'un parell de noies de 12 anys pels voltants del Palau Sant Jordi, miserablement il·luminat. Una li diu a l'altra que el Japó és Àsia i que per això Hatsune Miku, la seva ídola, és asiàtica, perquè és japonesa. Diu: “El Japó és Àsia, d'acord? Això és Europa. Tu ets europea, i jo soc europea. Però la Hatsune és asiàtica, bé, la Hatsune és un holograma, però és asiàtica, perquè ve del Japó”. Molt bé. Les seguidores del fenomen virtual –diguem-ne d'aquesta manera per no dir variada franquícia de productes o excusa per a esdeveniment otaku d'àmbit mundial o intent d'organitzar comunions orgiàstiques d'amants del j-pop, el pop japonès– són molt conscients que han pagat 54 euros per passar l'estona en una sala, el Sant Jordi Club, amb els músics de carn i ossos de la seva ídola i la seva ídola, és clar, però que no respiraran, com abans es feia, el mateix aire que ella, perquè ella, de fet, no respira.

Hatsune Miku, la primera estrella del pop que no existeix i, no obstant això, gira per tot el món i presumeix d'haver fet de telonera de Lady Gaga i d'aplegar als seus concerts 40.000 portadors de barres de llum –aquest és, descobreixo, un dels manaments de la religió miku–, es va crear, segons m'explica una noia amb unes cridaneres lents de contacte blaves i una perruca blava amb unes cues de cavall ben llargues, a Barcelona. “No hi ha gaire gent que ho sàpiga”, em diu, “però el vocaloid –nom oficial de l'invent en si: la veu unida a les projeccions en 3D, és a dir, a l'holograma en qüestió– es va crear a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, però va acabar al Japó perquè aquí ningú volia invertir en una cosa així, i allà sí”. Es diu Estefanía, té 32 anys, i hi ha vingut amb el seu nòvio, el Carlos. Què hi fa, aquí? “És tota una experiència”, diu, tot i que el concert encara no ha començat, “Veurem un holograma en directe!”, afegeix. L'Estefanía i el Carlos han quedat amb amics “d'internet”. Una cosa habitual en tot esdeveniment otaku –així s'anomenen els fans de l'anime i el manga– que valgui la pena.

Darrere de la parella, la barra del bar. Buida. Queden 10 minuts per a l'inici del concert i no hi ha ningú demanant una cervesa. És clar, aquest no és un concert convencional, em dic. Potser ni tan sols és un concert. Sí, hi ha músics –quatre, dues noies i dos nois, que m'imagino enamorant algun dels japonesos que els segueixen des de l'inici de la gira, pagant religiosament els més de 100 euros que es paguen per tenir accés a una zona VIP on no, no podran xerrar amb la cantant–, però també hi ha un plasma enorme –i anticlimàtic– i cap mena d'intercanvi. És curiós, una hora i mitja després, quan s'acabi el concert, em diré que el més sorprenent no és veure gent entusiasmar-se –mai gaire, el suposat concert és més un mirall on el públic es mira, com es mira quan juga a Just dance– perquè sona la seva cançó preferida, sinó que no aplaudeixi ningú. Els mikus agiten les barres de llum quan sonen els primers acords del tema, però no aplaudeixen quan s'acaba.

La veu, sumada a les projeccions en 3D, és a dir, a l’holograma en qüestió, es va crear a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Per què ho haurien de fer? La diva, en realitat, els divos, perquè fins a cinc hologrames més acompanyen Miku a l'escenari s'alternen –i d'aquí ve el tema de les barres de colors, que només poden ser les oficials, ni parlar de crear la teva pròpia barra de llum, has de pagar els 35 euros que val cadascuna; sobre aquest tema, només han pogut comprar-se durant el dia d'avui en una botiga concreta de Barcelona, davant la qual s'han format llargues cues–, desapareixen quan el tema s'acaba. El públic és escàs, escassíssim. La majoria ja han fet els trenta, encara que també n'hi ha en la vintena, i alguns nens i nenes de sis, set, deu anys, amb els seus pares. Entre aquests, hi ha els qui es queden a l'entrada, jugant a la Nintendo Switch –n'hi ha quatre, perquè, oh, sorpresa, Hatsune Miku és també la diva d'un videojoc, i per això, a l'escenari, ella i la resta es mouen com si en qualsevol moment algú hagués de cridar “Fight!”–; els diran després als seus amics que van anar a un concert?

El que veig –obviem la tragèdia dels pares que no han volgut sotmetre's al martelleig del j-pop de dibuixos i esperen els fills a la porta del recinte, mentre beuen una cervesa asseguts a terra– és l'enèsima evolució dels 15 minuts de fama d'Andy Warhol. Perquè si alguna cosa és Hatsune Miku és un recipient, un contenidor de l'ansiosa necessitat d'atenció dels seus seguidors. Qualsevol es pot convertir demà mateix en el compositor d'un dels seus temes estrella. És Hatsune Miku el primer fan fiction de la cançó? De fet, la companyia que la comercialitza, Crypton Future Media, ha creat una llicència perquè qualsevol pugui superposar la música que li vingui de gust a les seves imatges. I després organitza concursos en què la teva cançó pot ser la guanyadora i acabar, com aquesta nit, sent cantada per un miler, pot ser que dos, de persones. “Avui cantarà per primera vegada en castellà”, m'avança l'Estefanía. Sembla divertida. La cançó es diu Mikufiesta. I no se m'acut cap manera millor de definir què ha passat aquí dins aquesta nit que amb aquesta nova paraula tan estranyament infantil.