Una misteriosa oferta per jugar a futbol a Islàndia

“Guanyi fins a 2.000 euros cada mes jugant i treballant a Islàndia”. Aquesta és l’anunci que ha aparegut aquest gener a diversos espais cèntrics de Barcelona, com la plaça Francesc Macià. L’oferta és de l’Stridsmenn, un nou club de Reykjavík que vol competir a la quarta divisió islandesa de futbol. Als candidats se’ls exigeix ser ciutadans de la Unió Europea i presentar-se a unes proves perquè els seleccionin. No hi ha límit d’edat per als interessats d’Espanya, tot i que a altres ciutats on s’ha penjat l’anunci, com Edimburg, sí que s’estableix que els que presentin la candidatura no han de superar els 30 anys. L’Stridsmenn dibuixa un futur prometedor per als seus jugadors, però la realitat pot ser ben diferent.

D’entrada no queda clar quin és el nom real del club: el seu web informa que des de l’1 de gener s’anomena Club de Futbol Skandinavía. La raó, segons l’entitat, és la negativa de l’Assoació de Futbol d’Islàndia (KSI) a acceptar el nom Stridsmenn –que significa guerrer en islandès– “perquè és contrari a l’esperit de l’esportivitat”. La KSI confirma que l’Stridsmenn/Skandinavía ha sol·licitat una autorització per participar en competicions oficials. Un portaveu de la KSI assegura que no té constància de cap altre club islandès que hagi fitxat jugadors amb anuncis al carrer, però corrobora que “al marge de comptades excepcions, la majoria dels nostres futbolistes es guanyen la vida amb altres feines”. El Club Atlètic FH, on s’entrena l’Skandinavía, corrobora que aquest equip ha reservat les instal·lacions per dur a terme les proves per incorporar jugadors.

El telèfon de contacte de l’Skandinavía és el de Saint Paul Edeh, un exfutbolista nigerià que apareix al web del club com a entrenador. Edeh era un dels protagonistes d’Africa United,un documental del 2005 sobre futbolistes estrangers a Islàndia. Edeh, que ha rebutjat parlar amb aquest diari, va publicar a Twitter el gener del 2019 els primers missatges per captar jugadors internacionals: “Busco un migcampista ofensiu i esquerrà que es pugui incorporar al primer equip d’un club de referència escandinau. El salari és moderadament lucratiu”.

El salari no l’aporta el club sinó les empreses que contractaran els jugadors, admet l’Skandinavía al seu web: “Pel fet de no saber parlar l’islandès, els nostres jugadors acostumen a trobar feines a magatzems, en serveis de neteja, en treballs de seguretat, a hotels, cuines, com a operaris de maquinària, conductors d’autobusos, a forns de pa, com a cuidadors de gent gran o en plantes de processament de peix”. En el pitjor dels casos el club diu que garanteix “feina amb un o dos dels patrocinadors”. L’Skandinavía assegura que té vuit patrocinadors. La majoria són petits comerços de Reykjavík: una gelateria, un restaurant, dos supermercats i una cadena de pizzeries. L’equip afirma que, juntament amb els patrocinadors, al seu uniforme farà lloc per al logotip d’Amnistia Internacional. L’oficina d’Amnistia a Islàndia informa a EL PAÍS que no han donat permís perquè s’utilitzi el seu nom.

Islàndia té una població de 356.000 habitants –un 14% són estrangers– i una taxa d’atur del 3,5%. És el cinquè Estat d’Europa en PIB per càpita. Els 2.000 euros que garanteix l’anunci poden semblar una bona retribució per als estàndards d'Espanya, però no a Islàndia: el salari mínim en aquest país està establert en 317.000 corones mensuals, equivalent a 2.300 euros. Les estadístiques del seu Govern indiquen que el salari mitjà és de prop de 5.000 euros al mes.

Els interessats a participar en les proves per incorporar-se a l’equip han de sufragar el seu trasllat a Reykjavík, a més de l’allotjament. Aquestes proves duraran cinc dies i es faran durant l’última setmana de febrer i de març. L’esforç val la pena, segons el club, perquè és “un trampolí per saltar a equips punters”. “El nivell de la quarta divisió islandesa és suficient per competir amb equips de mitja taula de la Segona o la Tercera divisió de les grans lligues europees”, afirma amb optimisme l’Skandinavía.